Bloc de Comunistes de Catalunya

El pròxim dimecres és 1 de maig, dia internacional dels treballadors i de les treballadores. Des de Comunistes de Catalunya i el consell de redacció de la Realitat fem una crida a la mobilització del conjunt de la classe treballadora del país en el marc de les diferents manifestacions, mobilitzacions i activitats sindicals convocades arreu del territori.

Tot i que des de fa un any les dades d’atur no han fet més que millorar, i ens trobem en un moment en què l’atur no es troba entre els principals problemes de la classe treballadora, la precarietat i la inestabilitat continuen formant part de la vida quotidiana de la gent treballadora, i fins i tot podríem dir que ho són encara més. Si bé baixa l’atur i pugen les contractacions indefinides, no podem dir que s’estigui creant llocs de treball de qualitat. Al contrari, podem afirmar que es tracta d’un miratge. La legislació continua atorgant tot el poder a les empreses, i poden acomiadar quan els plagui i, a més, fer-ho de forma pràcticament gratuïta, en la gran majoria de casos. Que hi hagi més contractes indefinits no vol dir que la gent tingui blindada cap mena d’estabilitat en el seu lloc de treball, i això provoca que avui dia la classe treballadora visqui amb por i desorganitzada. Des dels partits d’esquerres no es pot vendre fum sobre les coses del menjar. No es pot afirmar que estem en el millor moment, quan tota la classe treballadora sap que no ho és, perquè ho vivim i a més ho notem a les nostres butxaques. 

La butxaca no menteix, i avui arribar a final de mes és cada vegada més difícil. De fet, gairebé la meitat de la població al nostre país no hi arriba, segons les dades de l’Idescat. Les dades macro indiquen que la crisi inflacionària ja va quedar enrere, però continuem patint preus inflats que fan que el poder adquisitiu vagi cada vegada a menys. I no han pujat en la majoria de casos per l’increment dels costos, sinó per pura especulació. Els costos energètics, de fet, no han fet més que baixar des de l’any passat, però no s’ha notat ni els preus dels productes, ni en les factures de les llars. S’han fet tímids avenços per alleugerir la càrrega que representen la llum i el gas en les economies familiars, però encara no s’ha posat fre als guanys obscens que tenen les companyies energètiques, uns beneficis que van en detriment de les butxaques de la classe treballadora. En matèria d’habitatge és encara pitjor. El Gobierno Más Progresista de la Historia no només ha paralitzat tot el que ha pogut la regulació dels lloguers, sinó que, a més, promou els interessos dels especuladors, continuant amb la seva línia de considerar l’habitatge un bé de mercat, i no pas un dret. 

Mentre la feina sigui inestable, l’habitatge caríssim i les butxaques estiguin buides, només viurem per treballar, i ho farem amb por. Això, sumat a les cada vegada més elevades càrregues de treball, explica que el 43% de les treballadores i treballadors estiguin cremats, un fenomen que va a més cada any des de la pandèmia. La classe treballadora, per tant, està cremada i frustrada. I no només per la feina, sinó perquè quan se’n va de casa i torna, es troba amb un transport públic deficient, com a resultat de dècades sense inversions. També pateix uns serveis públics, com la salut i l’educació, en decadència, a conseqüència de l’infrafinançament, i que encara no s’han recuperat del tot de les retallades dels governs de dretes.

Per viure sense por és imprescindible organitzar-se. A la feina el sindicalisme és l’antídot a la tirania dels empresaris. Tot i l’avenç del sindicalisme, que ha crescut en els centres de treball, amb milers de noves delegades i delegats en els darrers anys, continuen existint moltíssimes empreses en les quals no hi ha cap mena d’organització sindical, i on es viu un autoritarisme patronal. Enfront dels discursos que volen desprestigiar la tasca del moviment obrer, o fins i tot negar la seva utilitat, nosaltres reivindiquem el sindicalisme nacional i de classe com a la millor eina per defensar els nostres drets i per conquerir-ne de nous. No es tracta només de defensar-se, cal lluitar per deixar de viure per treballar, posant en el centre les nostres vides, les cures i el benestar físic i emocional. Això es tradueix en reducció de les jornades de treball que ens permeti conciliar, amb una renda bàsica universal que ens doni llibertat per escollir que volem fer amb les nostres vides i no visquem amb la imposició d’acceptar qualsevol feina per sobreviure, amb un habitatge com a dret i fora del mercat, i amb una millora i ampliació dels serveis públics, que cuidin al conjunt de la població, des de la base de cuidar les persones que fan que aquests funcionin. El que volem és viure bé, no viure per treballar.

Així doncs, aquesta jornada de manifestacions ha de servir per reivindicar la protecció i la promoció del conjunt dels interessos de la classe treballadora des d'una perspectiva transversal i feminista, més enllà del que estrictament està vinculat al lloc de feina o a l’àmbit laboral, tot posant en el centre les cures, i reivindicant uns serveis públics eficients i de qualitat i un model productiu de caràcter socialista i respectuós amb el medi ambient. Tot això no caurà del cel, ni podem esperar que es legisli perquè sigui una realitat. Cal empènyer, amb organització i lluita, perquè sigui una realitat.

Des de Comunistes de Catalunya i el consell de redacció de la Realitat fem una crida a la participació activa en les reivindicacions d'aquesta jornada en defensa dels drets de la nostra classe tant al món del treball com a tots els àmbits de la vida, i us instem a participar del bloc comunista en la manifestació de Barcelona, trobant-nos a les 10 h del matí a Ronda Sant Pere amb Plaça Urquinaona per començar la jornada amb un esmorzar de germanor.

La tretzena legislatura (que va passar a ser la catorzena per la resolució que reconeixia com a I Legislatura la iniciada el 6 de desembre de 1932) del Parlament de Catalunya va arribar a la seva fi 3 anys i 7 dies després de començar a caminar, convertint-se en la més llarga des del 2010.

El final de la legislatura, malgrat els alts i baixos viscuts pel canvi en la majoria que donava suport al Govern de la Generalitat (per la sortida de Junts d’aquest), però, ha arribat de manera abrupta i inesperada, responent més aviat a interessos partidistes i partidaris més que no pas amb les distàncies ideològiques entre actors.

Durant aquesta legislatura, els pressupostos aprovats (així com el pressupost que va decaure i que va precipitar la convocatòria electoral) han mostrat una clara voluntat de fer avançar el país socialment i nacionalment, expandint el finançament de projectes vinculats als drets socials. Un exemple clar són les polítiques impulsades des de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes, centrada a, des de la transversalitat, abordar el màxim de reptes pendents possibles pel que fa a l’horitzó d’igualtat efectiva entre homes i dones. La fi de la legislatura pot posar en perill la profunditat del potencial transformador d’algunes de les mesures, i pot fer que altres mesures, com les enfocades a combatre alguns dels efectes de l’emergència climàtica -com la sequera- puguin arribar massa tard.

Després del cicle de l’1-O i el 15M, que ha tirat el conjunt del país clarament a l’esquerra, trobem amplis consensos en el si de la societat catalana entorn de determinats elements bàsics, com és el cas de l’avenç en el camí de les llibertats nacionals i de l’exercici de l’autodeterminació, impulsar mesures socials transformadores que conformin una societat més justa per a la classe treballadora i els sectors populars i, també, la construcció d’un model econòmic i de vida sostenible, compatible amb el planeta, que faci front a l’emergència climàtica. Tot plegat acompanyat d’un element transversal en aquesta majoria social d’esquerres, que és la cultura republicana i antifeixista que faci front a l’extrema dreta, al racisme i a les tendències identitàries excloents.

Si observem les dades de les enquestes del CEO, sobre actituds sociopolítiques i sobre valors a Catalunya, totes dues amb dades recollides durant l’any 2023, arribem a la conclusió que existeix una diferència molt clara entre les opinions sociopolítiques de l’opinió pública, nítidament d’esquerres, i la seva traducció en majories parlamentàries, amb una agenda política més aviat escorada a la dreta. Així, mentre els catalans i catalanes expressen opinions favorables a la regulació dels lloguers (amb un grau d’acord del 80%) i opinions contràries a avantposar el creixement econòmic a la cura del medi ambient (grau d’acord del 21%), a considerar que hi ha massa immigrants (grau d’acord del 31%), a disminuir la intervenció del Govern en l’economia (grau d’acord del 25%) o a la necessitat d’abaixar els impostos malgrat que pugui comportar retallades (grau d’acord del 24%). La societat catalana ho té clar: cal garantir les condicions materials de vida, avantposant la cura del medi ambient als interessos econòmics, essent una societat oberta i integradora, amb un govern implicat socialment i on existeixi la redistribució de la renda a través d’un sistema d’impostos fort i sòlid.

Aquesta majoria social progressista en els posicionaments de les catalanes i els catalans no es tradueix en una majoria institucional amb capacitat d’implantar, de forma operativa i amb voluntat transformadora, les mesures necessàries per fer avançar el país. Així doncs, en aquestes eleccions i en la legislatura que vindrà encarem el repte d’articular la construcció d’aquest front democràtic i social que respongui a les demandes de la classe treballadora i el conjunt del poble català: que permeti fer avançar el país en drets socials i drets nacionals; que aprofundeixi en la igualtat efectiva entre homes i dones i que combati la violència masclista; que posi al centre de les polítiques la cura del medi ambient i la mitigació dels efectes de l’emergència climàtica, prioritzant la vida per sobre de l’economia i cuidant qui ens cuida (sector primari, però també treballadors i treballadores públiques); que planti cara al feixisme i al racisme en totes les seves expressions, combatent els discursos d’odi i la desinformació, tot defensant una societat plural, sensible, empàtica, feminista i diversa; i que, al cap i a la fi, millori la representativitat parlamentària del poble de Catalunya.

Davant de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel pròxim 12 de maig, avui Comunistes de Catalunya i Esquerra Republicana hem volgut mostrar el nostre acord electoral, emmarcat en una aliança treballada des de l’any 2019.

El passat dissabte 6 d'abril la policia equatoriana ha assaltat l'ambaixada de Mèxic a Quito, ha agredit a l'ambaixador i ha segrestat a Jorge Glas, exvicepresident de l'Equador que es trobava refugiat en l'ambaixada.

Recordem que Jorge Glas fou vicepresident durant el govern de Correa, i que fa anys que és víctima d'un procés de lawfare contra la seva persona, instigat per la dreta equatoriana, la mateixa que sota el seu mandat han convertit en pocs a l'Equador en un dels països més insegurs de tota Amèrica Llatina.

“Creus que el feminisme ha anat massa lluny?”: la pregunta de la discòrdia, la pregunta que evidencia que el feminisme està aconseguint convertir-se en una normalitat, que s’està traduint en avenços legislatius (gràcies a l’empenta de ministeris i departaments i que és més vigent i necessari que mai; la disparitat d’opinions entre homes i dones vers aquesta simple (i tendenciosa) pregunta és un bon termòmetre perquè evidencia el nivell de resistència que ens trobem a cada passa que fem en el llarg camí cap a la igualtat real i per totes.

Departament d'Afers Exteriors 

No es pot parlar del sorgiment de l'entitat d’Israel fora de la doctrina que ha vist les massacres que ha comés des del 1948, ja que l'ocupació israeliana pretén, amb el suport directe dels països colonials occidentals, esborrar els efectes dels seus crims i els desplaçaments forçats i la neteja ètnica que duent i han dut a terme contra el poble palestí, documentats per les Nacions Unides. Actualment, els historiadors enemics estan intentant presentar narratives noves amb el suport d’institucions legislatives, judicials i executives oficials per negar i enfosquir la narrativa palestina i establir la sionista com l'única veritat.

El pla per dur a terme el desplaçament forçat de la població de la Franja de Gaza no és nou, i es filtren documents periòdicament que confirmen que fa dècades que està a l'agenda dels ocupants i els seus partidaris, i en totes les guerres llançades contra la Franja, ha estat el mateix: desfer-se de la Franja de Gaza i imposar el desplaçament massiu a la seva població. L'única manera per Israel per assolir els objectius declarats a l’inici de l’agressió actual, activa des de fa més de tres mesos, és el desplaçament massiu o l'assassinat, o ambdós.

Des del primer dia de l'ocupació de Cisjordània, el 1967, el projecte sionista ha adoptat una política d’assentaments gracies al robatori de terres palestines i el desplaçament forçat dels seus propietaris. Això es tracta d'una política sistemàtica adoptada per les institucions sionistes oficials per crear fets materials sobre el terreny, els resultats de la qual no es poden ignorar en cap procés de negociació futur. Israel està duent a terme una política clara pel que fa al control de la terra a través de diverses formes, que inclouen:

A més d'altres formes de confiscació de terres: causes desconegudes, privació del dret de residència i després control de la terra, control directe sobre aquestes per part dels colons amb la força de les armes, amb la protecció de l'exèrcit d'ocupació. Les dades sionistes indiquen que abans de l’inici de l’ofensiva hi havia 200.000 armes d’ús militaren mans dels colons, i recentment un dels pilars del govern israelià, Itamar Ben Gvir, els hi ha donat desenes de milers més amb l'objectiu d’assassinar palestins i forçar-los a abandonar la seva terra.

Amb l'inici de l'agressió israeliana a la Franja de Gaza, quedar clar que el desplaçament forçat i massiu de la població és un dels objectius principals d'Israel, i cada detall de l'agressió confirma que això encara està al capdavant de les preocupacions del govern israelià, segons el que va anunciar Nacions Unides.

Tot i que els Estats Units i els països de la Unió Europea han anunciat el seu rebuig a aquests plans, només són posicionaments sense fons, en els que no es pot confiar. Perquè Israel continua amb la mateixa estratègia i intentar imposar-la per la força, amb la mort i la destrucció del poble palestí. Així, no es pot conciliar el rebuig dels països occidentals als projectes israelites amb la permissivitat que els hi atorguen, maquillant-ho sota consignes falses “d’autodefensa”. Perquè és sabut que Israel està duent a terme una política de desplaçament massiu i forçat.

A la pràctica, els Estats Units d'Amèrica no castiguen el desplaçament forçat del poble palestí, i les seves posicions i polítiques ho confirmen. A part d’intervencions individuals de congressistes nord-americans que demanen explícitament el desplaçament dels refugiats de Gaza, s'han filtrat documents que confirmen el país està implicat en el projecte israelita. Així, al desplaçament massiu del poble palestí de la Franja de Gaza i Cisjordània hi col·laboren Israel, Estats Units i alguns països occidentals i àrabs, però nomes Israel ho imposa, amb l’apropiació de les terres en totes les seves formes i l'aixafament de la resistència palestina com a realitat, idea i cultura. Això sembla impossible d'aconseguir i per tant el conflicte continua malgrat els resultats de l'agressió israelita, perquè el desplaçament del poble palestí fora de Palestina segueix sent un pilar essencial del projecte sionista, que ha començat a trencar-se en molts dels seus detalls.

Hem fet una crida reiterada a les organitzacions internacionals i als països occidentals per tal que no es limitin a ser testimonis del genocidi comès contra el poble palestí, ja que tenen la responsabilitat política, legal i humanitària d’aturar els plans d’Israel, que constitueixen crims de guerra pels quals han de ser fets responsables.

També demanem a les forces polítiques i als partits occidentals que condemnin els plans de desplaçament massiu de la població, i que impulsin els seus governs a condemnar els projectes que l'ocupació pretén imposar a força de destrucció, matança i condicions humanitàries nocives, cosa que requereix l'aturada immediata de l'agressió, el retorn de tots els desplaçats a les seves llars sense restriccions ni condicions, l'aixecament total del setge de manera completa, incloent-hi tota l'ajuda alimentària i sanitària i la cobertura de les necessitats humanitàries bàsiques, i l’inici d’un taller internacional per reconstruir allò que ha estat destruït per la guerra.

El 21 de gener de 1924 moria el líder bolxevic rus, Vladimir Ilich Uliánov, conegut com a Lenin, a l'edat de 53 anys. A 100 anys de la seva mort, i aprofitant aquesta efemèride, els i les comunistes d'arreu del món reivindiquem la seva figura. Ho fem pel pes històric de la revolució que va saber encapçalar, així com pel seu pensament i la seva praxi revolucionària, havent-se convertit en un referent pel moviment comunista internacional en aquests cent anys. Ens inspirem en la utilitat del seu mètode d’anàlisi i del seu estil de treball revolucionari per afrontar avui els reptes de la lluita contra tota forma d’explotació, de dominació, d’opressió i d’alienació del capitalisme, del patriarcat i de l’imperialisme. La seva figura segueix essent una referència central en la lluita pel socialisme i el comunisme en aquest segle XXI. El nostre Partit, Comunistes de Catalunya, es defineix des de la seva fundació com a marxista i leninista, és per això que els principis polítics del pensament de Lenin són claus per a nosaltres a l'hora d'observar, d’analitzar i de comprendre la realitat, elaborar la nostra estratègia política i determinar la nostra pràctica militant revolucionària.

No podem començar aquest manifest sense tenir un record per les 52 assassinades per violència masclista, en la seva expressió més àmplia. El masclisme és una xacra que impregna tots els àmbits de la societat i, en massa casos, té unes conseqüències nefastes. Una vegada més, el ja n’hi ha prou serà el protagonista de la jornada.

El 25 de novembre és sempre una data que ens permet reflexionar al voltant de les múltiples violències que les dones patim pel simple fet de ser dones: existeixen les violències més visibles i més fàcils de detectar, com són els assassinats, la ciberviolència, el tràfic d’éssers humans, l’assetjament, les agressions sexuals o la violència vicària, però també existeixen aquelles violències més subtils i invisibilitzades, amb moltes més dificultats per a poder ser identificades, però que són la base de totes les altres.

Nosaltres, els signants, participants en la 23ª Trobada Internacional de Partits Comunistes i Obrers, celebrada a Esmirna, Turquia, demanem que es posi fi immediatament a la guerra catastròfica al Sudan, que va esclatar el 15 d'abril de 2023. Ha resultat en 9.000 morts i més de cinc milions de desplaçats per la força.

Aquesta sagnant guerra és una lluita de poder entre els governants militars i els generals tant de les Forces de Suport Ràpid (RSF) com de les Forces Armades Sudaneses (SAF). El seu objectiu és aixafar les legítimes aspiracions del poble sudanès de llibertat i democràcia. Està alimentat per les potències imperialistes i els seus aliats reaccionaris a la regió, tractant d'imposar esquemes polítics per servir els seus interessos estratègics i continuar controlant i saquejant els recursos naturals i la riquesa del Sudan.

Les delegacions sota signants, participants en la XXIII Trobada Internacional de Partits Comunistes i Obrers a Esmirna, Turquia a l’octubre 2023:

Expressem la nostra més enèrgica condemna a l'injust, il·legal i inhumà bloqueig econòmic, comercial i financer que imposa el govern dels Estats Units a Cuba i exigim, una vegada més, el seu cessament immediat i incondicional.

Exigim que el govern dels EUA compleixi les nombroses resolucions de l'Assemblea General de l'ONU que condemnen el bloqueig i demanen la seva eliminació.