Bloc de Comunistes de Catalunya

El 28 de novembre de 2020 se celebra el bicentenari del naixement de Friedrich Engels i des de La Realitat, òrgan d’expressió de classe de Comunistes de Catalunya, i la revista Maig de la Joventut Comunista de Catalunya, s’ha preparat el projecte Engels.cat per commemorar-ho a l’alçada que es mereix. Amb l’objectiu de posar en valor de l’aportació essencial d’Engels en la fundació del marxisme, s’ha preparat un projecte amb perspectiva integral que gira entorn a la web Engels.cat i té diverses potes, que s’expliquen a continuació. 

El projecte del Bicentenari d’Engels, entre altres coses, aporta una biografia elaborada especialment per l’ocasió i un monogràfic d’articles sobre Engels, en el marc dels monogràfics que elabora La Realitat de forma periòdica. Es compta amb articles nous de Joan Tafalla, Josep Manel Busqueta, Isabel Benítez, Xavier Pizarro, Manuel Delgado, Ricard Ribera i Víctor Ríos. A més, recuperem articles clàssics de Manuel Sacristán, Georges Labica, Jacques Texier i Christian Saves. 

Per altra banda, cal destacar el recull d’obres d’Engels en català que es troba a la web. S’ha preparat una antologia que compta amb una cinquantena de textos d’Engels, molts d’ells traduïts al català per primera vegada. L’elevat volum de traduccions s’ha portat a terme a partir de la tasca militant realitzada per un equip de trenta amigues de La Realitat i Maig. Cal remarcar que onze dels textos que s’han incorporat ja estaven traduïts en llengua catalana. 

El projecte culmina amb un seguit d’actes públics, com la taula rodona del 4 de desembre organitzada per La Realitat i Maig: “Engels i l’actualitat de les seves idees”, amb els historiadors Laura Rozalén, Xavier Pizarro i  Lucía Aliagas, l’antropòleg Manuel Delgado i l’economista Josep Manuel Busqueta, que es podrà seguir al canal de Youtube de la Realitat. 

 

També podràs trobar a Youtube l’acte conjunt de Realitat, Catarsi Magazin i Maig realitzat el passat 26 de novembre, “Engels, un intel·lectual comunista” amb la filòsofa Clara Ramas, l’historiador Joan Tafalla i la politòloga Cristina Bedmar.

En aquest 25 de novembre ens trobem en una situació d'excepcionalitat a causa de la crisi de la Covid-19, però encara i així, ens manifestarem i alçarem la veu contra les violències masclistes que cada dia patim les dones en tots els àmbits que ens envolten, com hem fet sempre. Estem fartes de ser les que han de suportar el pes de les crisis i de les violències patriarcals i estructurals, violències que la crisi actual ha agreujat. Per aquesta raó, considerem necessari reivindicar amb encara més força els nostres drets aquest Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona. 

Les violències masclistes que any rere any ens colpegen de manera salvatge s'han vist incrementades arran l'estat d'alarma i el consegüent confinament domiciliari. Gran quantitat de dones s’han vist tancades les 24 hores del dia amb els seus maltractadors. Les trucades al 016 per violència masclista han augmentat un 18% en comparació amb anys anteriors, rebent durant el primer mes i mig de confinament 2.173 trucades, 151 missatges al Whatsapp i 91 correus electrònics. Al mateix temps, les detencions per violència de gènere van augmentar entre el 14 de març i el 21 de juny, arribant a les 14.040 detencions. Aquestes dades no ens poden deixar indiferents, ja que exalten la desprotecció que vivim les dones i de l’impacte de la Covid-19 a una crisi sistèmica. 

La darrera dècada, 1.085 dones han estat assassinades en crims masclistes, i en aquest 2020, són ja 76. Els feminicidis són una xacra social que no aconseguim deixar enrere i que demostra la desprotecció que patim. Però no són la nostra única amenaça, també les violacions i l'augment de les violacions en grup que deixa l’esgarrifosa xifra de 783 denúncies. Però seguirem denunciant, no ens acovardirem i lluitarem per la garantia plena dels nostres drets fonamentals. 

Som conscients que moltes dones no denuncien, que moltes tenen por, i no només dels seus maltractadors, sinó també de la violència institucional que ens jutja i ens desprotegeix. Aquesta desprotecció és doble per a moltes de nosaltres, com les dones immigrants en situació administrativa “irregular”, oblidades per l’ordenament i vulnerades per la Llei d’Estrangeria.

 

Amb una sanitat totalment col·lapsada incapaç de donar un servei adient a totes nosaltres, s’agreugen les ja existents problemàtiques que patim derivades de la manca de perspectiva de gènere al sistema sanitari. No ens hem d’oblidar que conquestes socials com l'avortament es troben avui dia en risc a països no tan llunyans com Polònia. 

Però no totes les violències són tan visibles, el fenomen de la doble presència de la dona fa que no només sigui responsable de la seva feina professional, sinó també del treball domèstic que suposa un obstacle per assolir la nostra autonomia. Perquè negar la independència econòmica de la dona és també violència. Això sense comptar amb els deures de cura que la tradició i el sistema ens atribueix envers els nostres fills, parelles i pares, deures s’han vist incrementats durant la pandèmia, en ser les dones les encarregades en quedar-se a casa en moltes ocasions. 

A la vegada, la pandèmia també ha tingut un major impacte en l’àmbit laboral sobre les dones, en aturar-se tota activitat en sectors econòmicament vulnerables, com ara el de l'hostaleria, el comerç o el turisme, dominats per la presència femenina. Perquè la violència en l'àmbit laboral continua, i afecta especialment a col·lectius vulnerables com per exemple les Kellys, les treballadores de la llar, les immigrants en “situació irregular” i les dones trans, que són un exemple de lluita i resistència contra aquestes desigualtats. També cal recordar que aquesta violència provoca situacions de precarietat, fent que en aquests mesos de pandèmia el 70% dels desnonaments les víctimes eren dones. 

Per tot això, un any més animem a les companyes a continuar la lluita revolucionària, inserint-la en tots els àmbits de la nostra vida per garantir la nostra posició igualitària. 

21 de novembre de 2020

Àrea de Feminisme de la Joventut Comunista de Catalunya

Àrea de Feminismes de Comunistes de Catalunya

La matinada del dia d’ahir tropes marroquís van trencar l’alto al foc resultant de l’acord de pau de l’any 1991 mitjançant la incursió militar als territoris alliberats de la República Àrab del Sàhara Occidental (RASD). Aquesta acció unilateral del regne alauita és una demostració més de l’atac imperialista que pateix el poble saharaui, des de 1975 pel Marroc i abans per l’Estat Espanyol.

La població sahrauí porta més de 40 anys abocada a la diàspora permanent i a la impossibilitat de retornar a la seva terra o de viure-hi sense sotmetiment. Els sahrauís han estat objecte de violacions de Drets Humans davant la impassivitat de les Nacions Unides. Des de l’èxode forçat de saharauis que van haver d’exiliar-se i que porten tot aquest temps vivint als camps de refugiats, fins a la població que viu oprimida en els territoris ocupats del Sàhara Occidental. 

L’acció de la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental) ha estat clarament ineficaç, no només no aconseguint els objectius pels quals es va crear sinó també donant marge al Marroc per explotar els recursos naturals del Sàhara Occidental i assegurar en control i la substitució poblacional.

Els recents fets són conseqüència de l’acció repressiva del Marroc que venia preparant la intervenció amb moviments militars previs i contra les manifestacions pacífiques de saharauis. Davant aquesta la violació de la sobirania de la RASD, el Front Polisari i l’Exèrcit Popular d’Alliberament Saharaui han respost de forma legítima a l’agressió il·legal i unilateral del Marroc.

És important també recalcar els papers que juguen en aquest conflicte Espanya i França. França, com a principal potència valedora que recolza la criminal política del Marroc, i Espanya com a potència encarregada de resoldre el conflicte. Hem de recordar que Espanya com a antiga potència colonitzadora del Sàhara Occidental, és l’encarregada de resoldre el conflicte i pressionar perquè es convoqui el referèndum d’autodeterminació del Sàhara, pendent des de fa 30 anys.

El Tribunal Suprem ha anunciat avui la sentència que confirma la inhabilitació del President de la Generalitat Joaquim Torra. Una sentència que expressa el caràcter polititzat i partidista del sistema judicial espanyol, que es coneixia abans que s'anunciés de forma oficial i que ha estat anunciada a la premsa abans que a la part interessada. Aquesta sentència arriba, a més, en un moment de màxim desgast del Govern a conseqüència de la seva falta de rumb i la despreocupació d'una part d'aquest per la gestió del dia a dia. Tot i que l'obra d'aquest govern i del seu president al capdavant puguin ser qüestionables, la inhabilitació d'un president per desplegar una pancarta és un fet injustificable i desproporcionat, i un nou capítol en l'ofensiva repressiva contra el sobiranisme. Des de Comunistes de Catalunya denunciem aquest nou atac i les vulneracions en drets fonamentals.

Aquest divendres 25 de setembre participem en la mobilització global per la #JusticiaClimàtica en el marc del #GLOBALACTIONDAY 

Celebrem el Segon Congrés de Comunistes de Catalunya en unes circumstàncies excepcionals. Finalment, la crisi sanitària provocada per la COVID-19 ens ha impedit realitzar-lo de manera presencial, evitant que aquest Congrés fos també un retrobament amb moltes camarades a les quals no hem pogut veure en molts mesos. Però al mateix temps, fer-lo en xarxa ha suposat un repte organitzatiu que deixa aprenentatges i ens prepara millor pels temps que venen, en els que haurem d'adaptar-nos a noves formes d'organització.

Assistim, atònites, a la reobertura dels centres educatius al llarg del territori després de mesos de confinament i d’un estiu ben diferent als anteriors. La pandèmia s’ha instal·lat en la quotidianitat i mentre la combatem amb mesures de conscienciació i de corresponsabilitat social, l’administració ganduleja i fa tard. El Departament d’Educació encapçalat pel senyor Bargalló no ha fet els deures d’estiu. Allunyats de l'autocrítica, en les diferents instruccions, comunicats i rodes de premsa ofertes a dia d’avui passen ràpid per qüestions de cabdal importància a l’hora d’organitzar la reobetura segura i equitativa dels centres escolars. Això té lloc en un context de misèria material en el si de les classes treballadores, provocada per l’enèssima crisi del sistema capitalista que, en la seva dinàmica desreguladora dels serveis públics, ha retallat fins a la impotència la capacitat de donar una resposta organitzada i planificada a les conseqüències - d’altra banda previsibles- de la pandèmia. Perquè sí, existeixen els mitjans, però no la voluntat de posar-los al servei de tota la ciutadania.