“Creus que el feminisme ha anat massa lluny?”: la pregunta de la discòrdia, la pregunta que evidencia que el feminisme està aconseguint convertir-se en una normalitat, que s’està traduint en avenços legislatius (gràcies a l’empenta de ministeris i departaments i que és més vigent i necessari que mai; la disparitat d’opinions entre homes i dones vers aquesta simple (i tendenciosa) pregunta és un bon termòmetre perquè evidencia el nivell de resistència que ens trobem a cada passa que fem en el llarg camí cap a la igualtat real i per totes.
Hem avançat molt en els últims anys, i hem de celebrar-ho, però queda molt camí a recórrer per arribar a la igualtat real: la justícia de classe i cisheteropatriarcal ens ha donat un nou exemple més fa pocs dies amb la sentència tèbia d’un violador, a qui se li aplica una reducció de condemna per complir amb una indemnització decretada per un jutge, que com és milionari, no suposa cap esforç ni mostra cap penediment. La situació, a més, revictimitza a la víctima, i ho farà durant molts més anys que els de la condemna, per la seva mediatització, en tractar-se d’un agressor famós i amb uns mitjans de comunicació controlats per la dreta i l’extrema dreta. I la pregunta és: on queda la justícia restaurativa de la qual tant parlem el moviment feminista? Aquesta sentència és un autèntic escàndol, una autèntica vergonya: la Justícia torna a ser complaent i còmplice amb la violència masclista.
Una de les grans victòries del feminisme, més enllà dels avenços concrets pel mateix moviment, és la seva extensió cap a altres reivindicacions. A poc a poc, però amb pas ferm, el feminisme guanya transversalitat, i s’erigeix en paraigües de totes les lluites: la lluita de classe, però també la lluita contra el feixisme o pel medi ambient, per exemple, o per un habitatge digne, no es pot entendre sense les aportacions del feminisme. No podem entendre la superació del capitalisme i del neoliberalisme més salvatge sense la construcció d’un sistema polític, econòmic i social, que posi a les persones, i les cures, al centre. Perquè la quarta onada del feminisme no va, només, de la igualtat entre l’home i la dona, sinó de construir una societat on càpiga tothom i cap persona sigui discriminada pel seu sexe, gènere, classe, orientació sexual o raça…
I una d’aquestes lluites que no s’entenen sense el feminisme és, precisament, la de la pau i la solidaritat, especialment amb el que estem vivint a conflictes (o, més ben dit, genocidis) com el de Gaza, un context en el qual les desigualtats de gènere s’incrementen. Les dones som símbol de pau, d’esperança i de construcció de futur, i ho som perquè, moltes vegades a la Història, hem demostrat la nostra capacitat d’organització en contextos de conflicte i de violència, des del convenciment que l’organització popular és una gran forma de resistència als abusos de poder, lluny de ser considerades només com a víctimes. El feminisme xoca frontalment amb els objectius imperialistes, amb les guerres i els abusos de poder del sistema cisheteropatriarcal que domina el món, contraposant-se radicalment als autoritarismes, discursos d’odi i lluites de poder que promouen els posicionaments feixistes actuals.
El feminisme, per tant, és l’única garantia de poder fer front a totes les opressions que ens afecten cada dia, en tots els àmbits en els quals, com a Comunistes, fem front a un sistema polític, econòmic i social que ens juga a la contra.
Per tot això, des de Comunistes de Catalunya i el consell de Redacció de la Realitat ens adherim a les múltiples convocatòries i activitats impulsades des de l’Assemblea 8M a tot el territori català.
Ni un pas enrere: dempeus contra les precarietats, les fronteres i els genocidis!
Etiquetes de comentaris: #Feminisme, 8 de març