Bloc de Comunistes de Catalunya

El pròxim dimecres és 1 de maig, dia internacional dels treballadors i de les treballadores. Des de Comunistes de Catalunya i el consell de redacció de la Realitat fem una crida a la mobilització del conjunt de la classe treballadora del país en el marc de les diferents manifestacions, mobilitzacions i activitats sindicals convocades arreu del territori.

Tot i que des de fa un any les dades d’atur no han fet més que millorar, i ens trobem en un moment en què l’atur no es troba entre els principals problemes de la classe treballadora, la precarietat i la inestabilitat continuen formant part de la vida quotidiana de la gent treballadora, i fins i tot podríem dir que ho són encara més. Si bé baixa l’atur i pugen les contractacions indefinides, no podem dir que s’estigui creant llocs de treball de qualitat. Al contrari, podem afirmar que es tracta d’un miratge. La legislació continua atorgant tot el poder a les empreses, i poden acomiadar quan els plagui i, a més, fer-ho de forma pràcticament gratuïta, en la gran majoria de casos. Que hi hagi més contractes indefinits no vol dir que la gent tingui blindada cap mena d’estabilitat en el seu lloc de treball, i això provoca que avui dia la classe treballadora visqui amb por i desorganitzada. Des dels partits d’esquerres no es pot vendre fum sobre les coses del menjar. No es pot afirmar que estem en el millor moment, quan tota la classe treballadora sap que no ho és, perquè ho vivim i a més ho notem a les nostres butxaques. 

La butxaca no menteix, i avui arribar a final de mes és cada vegada més difícil. De fet, gairebé la meitat de la població al nostre país no hi arriba, segons les dades de l’Idescat. Les dades macro indiquen que la crisi inflacionària ja va quedar enrere, però continuem patint preus inflats que fan que el poder adquisitiu vagi cada vegada a menys. I no han pujat en la majoria de casos per l’increment dels costos, sinó per pura especulació. Els costos energètics, de fet, no han fet més que baixar des de l’any passat, però no s’ha notat ni els preus dels productes, ni en les factures de les llars. S’han fet tímids avenços per alleugerir la càrrega que representen la llum i el gas en les economies familiars, però encara no s’ha posat fre als guanys obscens que tenen les companyies energètiques, uns beneficis que van en detriment de les butxaques de la classe treballadora. En matèria d’habitatge és encara pitjor. El Gobierno Más Progresista de la Historia no només ha paralitzat tot el que ha pogut la regulació dels lloguers, sinó que, a més, promou els interessos dels especuladors, continuant amb la seva línia de considerar l’habitatge un bé de mercat, i no pas un dret. 

Mentre la feina sigui inestable, l’habitatge caríssim i les butxaques estiguin buides, només viurem per treballar, i ho farem amb por. Això, sumat a les cada vegada més elevades càrregues de treball, explica que el 43% de les treballadores i treballadors estiguin cremats, un fenomen que va a més cada any des de la pandèmia. La classe treballadora, per tant, està cremada i frustrada. I no només per la feina, sinó perquè quan se’n va de casa i torna, es troba amb un transport públic deficient, com a resultat de dècades sense inversions. També pateix uns serveis públics, com la salut i l’educació, en decadència, a conseqüència de l’infrafinançament, i que encara no s’han recuperat del tot de les retallades dels governs de dretes.

Per viure sense por és imprescindible organitzar-se. A la feina el sindicalisme és l’antídot a la tirania dels empresaris. Tot i l’avenç del sindicalisme, que ha crescut en els centres de treball, amb milers de noves delegades i delegats en els darrers anys, continuen existint moltíssimes empreses en les quals no hi ha cap mena d’organització sindical, i on es viu un autoritarisme patronal. Enfront dels discursos que volen desprestigiar la tasca del moviment obrer, o fins i tot negar la seva utilitat, nosaltres reivindiquem el sindicalisme nacional i de classe com a la millor eina per defensar els nostres drets i per conquerir-ne de nous. No es tracta només de defensar-se, cal lluitar per deixar de viure per treballar, posant en el centre les nostres vides, les cures i el benestar físic i emocional. Això es tradueix en reducció de les jornades de treball que ens permeti conciliar, amb una renda bàsica universal que ens doni llibertat per escollir que volem fer amb les nostres vides i no visquem amb la imposició d’acceptar qualsevol feina per sobreviure, amb un habitatge com a dret i fora del mercat, i amb una millora i ampliació dels serveis públics, que cuidin al conjunt de la població, des de la base de cuidar les persones que fan que aquests funcionin. El que volem és viure bé, no viure per treballar.

Així doncs, aquesta jornada de manifestacions ha de servir per reivindicar la protecció i la promoció del conjunt dels interessos de la classe treballadora des d'una perspectiva transversal i feminista, més enllà del que estrictament està vinculat al lloc de feina o a l’àmbit laboral, tot posant en el centre les cures, i reivindicant uns serveis públics eficients i de qualitat i un model productiu de caràcter socialista i respectuós amb el medi ambient. Tot això no caurà del cel, ni podem esperar que es legisli perquè sigui una realitat. Cal empènyer, amb organització i lluita, perquè sigui una realitat.

Des de Comunistes de Catalunya i el consell de redacció de la Realitat fem una crida a la participació activa en les reivindicacions d'aquesta jornada en defensa dels drets de la nostra classe tant al món del treball com a tots els àmbits de la vida, i us instem a participar del bloc comunista en la manifestació de Barcelona, trobant-nos a les 10 h del matí a Ronda Sant Pere amb Plaça Urquinaona per començar la jornada amb un esmorzar de germanor.

La tretzena legislatura (que va passar a ser la catorzena per la resolució que reconeixia com a I Legislatura la iniciada el 6 de desembre de 1932) del Parlament de Catalunya va arribar a la seva fi 3 anys i 7 dies després de començar a caminar, convertint-se en la més llarga des del 2010.

El final de la legislatura, malgrat els alts i baixos viscuts pel canvi en la majoria que donava suport al Govern de la Generalitat (per la sortida de Junts d’aquest), però, ha arribat de manera abrupta i inesperada, responent més aviat a interessos partidistes i partidaris més que no pas amb les distàncies ideològiques entre actors.

Durant aquesta legislatura, els pressupostos aprovats (així com el pressupost que va decaure i que va precipitar la convocatòria electoral) han mostrat una clara voluntat de fer avançar el país socialment i nacionalment, expandint el finançament de projectes vinculats als drets socials. Un exemple clar són les polítiques impulsades des de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes, centrada a, des de la transversalitat, abordar el màxim de reptes pendents possibles pel que fa a l’horitzó d’igualtat efectiva entre homes i dones. La fi de la legislatura pot posar en perill la profunditat del potencial transformador d’algunes de les mesures, i pot fer que altres mesures, com les enfocades a combatre alguns dels efectes de l’emergència climàtica -com la sequera- puguin arribar massa tard.

Després del cicle de l’1-O i el 15M, que ha tirat el conjunt del país clarament a l’esquerra, trobem amplis consensos en el si de la societat catalana entorn de determinats elements bàsics, com és el cas de l’avenç en el camí de les llibertats nacionals i de l’exercici de l’autodeterminació, impulsar mesures socials transformadores que conformin una societat més justa per a la classe treballadora i els sectors populars i, també, la construcció d’un model econòmic i de vida sostenible, compatible amb el planeta, que faci front a l’emergència climàtica. Tot plegat acompanyat d’un element transversal en aquesta majoria social d’esquerres, que és la cultura republicana i antifeixista que faci front a l’extrema dreta, al racisme i a les tendències identitàries excloents.

Si observem les dades de les enquestes del CEO, sobre actituds sociopolítiques i sobre valors a Catalunya, totes dues amb dades recollides durant l’any 2023, arribem a la conclusió que existeix una diferència molt clara entre les opinions sociopolítiques de l’opinió pública, nítidament d’esquerres, i la seva traducció en majories parlamentàries, amb una agenda política més aviat escorada a la dreta. Així, mentre els catalans i catalanes expressen opinions favorables a la regulació dels lloguers (amb un grau d’acord del 80%) i opinions contràries a avantposar el creixement econòmic a la cura del medi ambient (grau d’acord del 21%), a considerar que hi ha massa immigrants (grau d’acord del 31%), a disminuir la intervenció del Govern en l’economia (grau d’acord del 25%) o a la necessitat d’abaixar els impostos malgrat que pugui comportar retallades (grau d’acord del 24%). La societat catalana ho té clar: cal garantir les condicions materials de vida, avantposant la cura del medi ambient als interessos econòmics, essent una societat oberta i integradora, amb un govern implicat socialment i on existeixi la redistribució de la renda a través d’un sistema d’impostos fort i sòlid.

Aquesta majoria social progressista en els posicionaments de les catalanes i els catalans no es tradueix en una majoria institucional amb capacitat d’implantar, de forma operativa i amb voluntat transformadora, les mesures necessàries per fer avançar el país. Així doncs, en aquestes eleccions i en la legislatura que vindrà encarem el repte d’articular la construcció d’aquest front democràtic i social que respongui a les demandes de la classe treballadora i el conjunt del poble català: que permeti fer avançar el país en drets socials i drets nacionals; que aprofundeixi en la igualtat efectiva entre homes i dones i que combati la violència masclista; que posi al centre de les polítiques la cura del medi ambient i la mitigació dels efectes de l’emergència climàtica, prioritzant la vida per sobre de l’economia i cuidant qui ens cuida (sector primari, però també treballadors i treballadores públiques); que planti cara al feixisme i al racisme en totes les seves expressions, combatent els discursos d’odi i la desinformació, tot defensant una societat plural, sensible, empàtica, feminista i diversa; i que, al cap i a la fi, millori la representativitat parlamentària del poble de Catalunya.

Davant de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel pròxim 12 de maig, avui Comunistes de Catalunya i Esquerra Republicana hem volgut mostrar el nostre acord electoral, emmarcat en una aliança treballada des de l’any 2019.

El passat dissabte 6 d'abril la policia equatoriana ha assaltat l'ambaixada de Mèxic a Quito, ha agredit a l'ambaixador i ha segrestat a Jorge Glas, exvicepresident de l'Equador que es trobava refugiat en l'ambaixada.

Recordem que Jorge Glas fou vicepresident durant el govern de Correa, i que fa anys que és víctima d'un procés de lawfare contra la seva persona, instigat per la dreta equatoriana, la mateixa que sota el seu mandat han convertit en pocs a l'Equador en un dels països més insegurs de tota Amèrica Llatina.