El “Gobierno Más Progresista de la Historia” ha esgotat la seva legislatura. Després dels resultats electorals de les eleccions municipals i autonòmiques del passat del mes de maig, i de les constants confrontacions que el Gobierno vivia cada setmana al Consell de Ministres, davant d’un escenari que clarament portava a la ruptura i al creixement electoral de la dreta i l’extrema dreta, Pedro Sánchez va decidir jugar-se-la al tot o res i convocar eleccions, posant punt final al primer govern de coalició de l’Estat.
L’escenari que s’obre aquest 23J és absolutament incert. Amb unes enquestes molt ajustades, els resultats es poden decantar cap a la dreta o cap a l’esquerra amb molta facilitat, de manera indistinta, i això només té un clar vencedor: el Règim. En un moment de blanc o negre, el bipartidisme sempre acaba imposant-se, alimentant les bancades de PP i PSOE, tot desactivant qualsevol alternativa a l’esquerra del PSOE i a la dreta del PP.
En aquest cicle electoral de municipals i autonòmiques hem pogut comprovar com, en escenaris de participació baixa, la dreta i l’extrema dreta augmenten el seu pes, i governs com el d’Andalusia o el de Castella i Lleó, que estan posant en perill la vida de les persones, es repetiran a pobles, ciutats i comunitats autònomes. I potser també a l’Estat, confirmant l’arribada d’un cicle conservador.
Ben lluny ens situem ja del cicle obert el 2015, on la irrupció de les anomenades “forces del canvi”, amb Podemos al capdavant, van obrir el terreny per a canalitzar el moment de politització i descontent sorgit del moviment del 15M. Encara que el 2019 es va aconseguir una posició de força suficient per a haver de conformar el primer govern de coalició des de la Segona República, la realitat és que el projecte començava a demostrar les seves limitacions, havent arribat al sostre de resultats, i mostrant una tendència a la baixa cap als números habituals per a les formacions a l’esquerra del PSOE. Caldrà veure, doncs, si la tendència es confirma, o si l’aparició d’un nou subjecte, Sumar, menys ambiciós que el Podemos original, però intentant capitalitzar el potencial de la il·lusió i del canvi, pot revertir aquesta tendència o no.
Ara mateix, però, les forces més representatives de què va significar el 15M, de la voluntat de ruptura amb el Règim del 78, és el sobiranisme d’esquerres. Són els que compten amb un major potencial transformador, amb una major voluntat de transformació total. Des del 2015, el projecte guanyador a Catalunya en les Eleccions Generals ha estat sempre aquell que ha reivindicat el fil roig de la història, el que se sent hereu del 15M i de l’1 i el 3 d’octubre. Candidatures de les quals els i les comunistes n’hem format part.
L’horitzó de què ha de ser un govern d’esquerres a l’Estat no pot quedar marcat per les limitacions imposades pel PSOE que hem vist a la darrera legislatura. No pot suposar una lluita constant de les Comunitats Autònomes per defensar les seves institucions i les seves competències. I no pot seguir fonamentant l’estabilitat del règim del 78 i dels seus actors principals.
Etiquetes de comentaris: Comunistes, Documents