Ha mort el camarada Juan Navarro

Avui hem conegut la trista notícia del traspàs del camarada Juan Navarro, històric militant comunista, reconegut sindicalista i activista del moviment veïnal català. Des de la seva joventut va estar compromès amb la classe treballadora, amb la lluita per la democràcia i el socialisme, tot seguint una màxima sorgida en l'alba del moviment obrer: "que l'emancipació de la classe obrera ha de ser obra dels obrers mateixos; que la lluita per l'emancipació de la classe obrera no és una lluita per privilegis i monopolis de classe, sinó per l'establiment de drets i deures iguals i per l'abolició de tot privilegi de classe".

El camarada Navarro va formar part d'una generació a qui li devem tot. Una generació que es va enfrontar a cos nu contra un règim tirànic i sanguinari, que torturava i assassinava cada dia a qualsevol que lluités per les llibertats o pels drets més bàsics de la classe treballadora. Navarro fou dels que no es rendí davant dels cans de sirena de l'eurocomunisme i de l'abandonament de la naturalesa de classe i revolucionària del PSUC, el partit. Fou fundador del PCC, i va continuar la seva militància comunista fins als seus darrers dies. Tot i que va abandonar Comunistes de Catalunya fa poc més d'un any per discrepàncies amb la direcció, el partit presenta els seus respectes davant d'un militant referent que va donar el bo i millor de la seva vida pel socialisme.

Navarro va néixer el 5 de gener del 1929 a Águilas, a Múrcia, i va arribar a Barcelona quan només tenia 16 anys amb la seva mare i els seus tres germans, a la recerca d'una feina per poder alimentar-se. Des de jovenet va estar implicat en les lluites obreres, en una etapa on significar-se jugar-se literalment la pell. Va impulsar un fons solidari per donar suport als companys que estaven de baixa, així com la lluita per les millores salarials i de les condicions de treball. Va participar l'any 1951 en la vaga de tramvies, i ja l'any 1957 va ser escollit com a delegat sindical del sindicat vertical, començant així la tasca d'infiltració en el sindicat únic franquista, iniciada amb el canvi d'estratègia del PCE i el PSUC l'any 1956.

L'estratègia d'infiltració tenia un objectiu: ocupar espais legals per desenvolupar la lluita (en aquell moment il·legal) per organitzar un sindicat de classe, democràtic i plural, basat en les assemblees de treballadors de cada empresa. Naixien així les Comissions Obreres. Fou l'any 1964 quan es va fundar a l'església de Sant Medir de Sant la Comissió Obrera de Barcelona. Juan Navarro participà d'aquesta assemblea, essent fundador del que seria després la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.

El seu compromís amb la classe treballadora perduraria tota la seva vida. A conseqüència de la seva implicació sindical va patir acomiadaments i penúries, però mai va abandonar la seva lluita ni la seva tenacitat per fer realitat allò que digueren els clàssics; que l'emancipació de la classe obrera només vindria de la lluita dels treballadors. I aquesta lluita no només es dóna als centres de treball, també es fa als barris. I així va ser com va implicar-se en el moviment veïnal, sent president de l'Associació Veïnal Centre de Cerdanyola, fundador de l'AV Turó de la Peira, president de la comissió de la Gent Gran de Nou Barris i membre del Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona en representació del seu barri.

La seva militància comunista al sindicalisme de classe no acabà quan acabà la seva vida laboral, sinó que va continuar implicant-se en la lluita pels drets de les pensionistes, sent membre de l'executiva de la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO, i del consell de la federació estatal del sindicat.

L'any 2014, per la seva trajectòria, va ser guardonat amb la Medalla d'Honor de Barcelona, a proposta del districte de Nou Barris.