Resolució final del II Congrés

Celebrem el Segon Congrés de Comunistes de Catalunya en unes circumstàncies excepcionals. Finalment, la crisi sanitària provocada per la COVID-19 ens ha impedit realitzar-lo de manera presencial, evitant que aquest Congrés fos també un retrobament amb moltes camarades a les quals no hem pogut veure en molts mesos. Però al mateix temps, fer-lo en xarxa ha suposat un repte organitzatiu que deixa aprenentatges i ens prepara millor pels temps que venen, en els que haurem d'adaptar-nos a noves formes d'organització.

El creixement il·limitat durant els segles XX i XXI ha portat al límit l'ecosfera i el capitalisme globalitzat no és capaç de posar-hi remei, posant en crisi totes les dimensions de la vida humana. El capitalisme ens porta al col·lapse, i probablement ja no som a temps d'aturar-lo, però si de limitar-ne els efectes i de fer-ne una gestió democràtica.

Cada vegada les conseqüències de l'emergència climàtica son més evidents, la població (especialment les generacions més joves) va prenent més consciència i hi ha més consens entre la comunitat científica. Però això no es tradueix en una major determinació per canviar les coses, començant pels nostres propis hàbits de consum energètic, d'alimentació o d'oci.

Això s'explica, entre altres coses, per l'absència en l'imaginari col·lectiu d'un model alternatiu al capitalisme: l'hegemonia neoliberal és tan profunda que resulta més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. L'esquerra transformadora arrossega una derrota aclaparadora des de fa trenta anys, des de la caiguda de l'anomenat bloc de l'est. Una derrota que, a més, es va interioritzar com a definitiva. Des de llavors estem immersos en un procés deconstituent global, davant del qual l'esquerra en general s'ha situat en una posició de resistència, enyorant la plena ocupació i un estat del benestar que no tornarà, i incapaç d'imaginar una altra societat, construïda sobre uns altres principis, que posi la vida al centre. En definitiva una societat socialista, nova i millor.

Plantejar el Socialisme com a solució pot semblar un exercici de nostàlgia, o una frivolitat, donada la correlació de forces actual. Però és imprescindible situar aquest horitzó per a la batalla cultural. En moments de grans crisis la història s'accelera i és possible avançar en el camí de la transformació social. Són els moments en què es produeix una gran batalla cultural, en els que en molt poc temps es poden fer avançar idees que en circumstàncies normals requereixen molts anys.

Durant el confinament, per exemple, va prendre moltíssima força la reivindicació d'una Renda Bàsica Universal. Tot i això, el que es va acabar concretant va ser l'Ingrés Mínim Vital, un plantejament de mínims i la implementació del qual està sent més que decebedora. El cert és que, tot i trobar-nos en un moment amb molta disputa ideològica, l'esquerra es troba en males condicions per afrontar-lo i els poders econòmics es troben a l'ofensiva, preparant el terreny per aplicar de nou duríssimes retallades contra la classe treballadora.

Cal valorar que la presència d'Unidas Podemos al govern de ben segur ha representat mesures concretes de protecció per als més dèbils que d'altra banda no s'haguessin donat, però és obvi que no era una coalició pensada per afrontar una situació d'emergència social tan aguda.

La crisi en què ens trobem, tant sanitària com econòmica i social, no ha estat una qüestió de mala sort, quelcom inevitable que justifiqui retallades i pèrdues de drets. La crisi econòmica i social era incipient des de fa temps, amb molts ecos de la crisi de 2008. Les crisis són inherents al capitalisme, cícliques, i cal fer-ne una lectura acurada per encertar políticament.

La crisi econòmica de 2008 va obrir el cicle del 15M. Les forces polítiques nascudes en aquest cicle ho feien amb una inequívoca vocació de ruptura amb el règim del '78, de defensa dels interessos de la majoria enfront de les elits, d'assalt a les institucions de l'estat per canviar-ho tot. Tot i sacsejar profundament l'escenari polític i aconseguir una representació institucional inèdita, aquestes forces no van assolir la victòria. Això, junt amb la manca de maduració organitzativa i d'un projecte de transformació a mitjà termini, ha acabat desembocant en la divisió i la pèrdua de perspectiva dels objectius fundacionals.

Unidas Podemos va decidir utilitzar tot el capital polític acumulat al llarg del cicle per traduir-lo en presència dins un govern amb el PSOE, per poder incidir en polítiques que milloressin les condicions de vida de la classe treballadora. La crisi de la COVID-19 ha posat de manifest, de forma crua, les limitacions d'aquesta estratègia. És clar que dins el govern hi ha un estira-i-arronsa permanent, i que sense UP al govern la situació seria pitjor, però és igualment cert que en tots els aspectes estructurals, el torcebraç cau sempre del mateix costat.

El PSOE ha estat el partit central del règim del '78, i segueix sent el partit que li és més funcional, com ha quedat acreditat amb el seu paper en la fuga del rei emèrit Juan Carlos de Borbón. De la mateixa manera, en cap moment sembla que s'hagi plantejat seriosament un canvi en les polítiques d'austeritat consagrades a l'article 135 de la Constitució, o la derogació de la llei d'estabilitat pressupostària, com s'ha vist en el debat sobre la cessió dels romanents dels ajuntaments. Així mateix, el PSOE no sembla massa disposat a complir el pacte de govern en elements essencials, com ara la derogació de la reforma laboral. Amb aquest escenari, es fa molt difícil imaginar cap canvi estructural en un sentit progressista.

No ens trobem davant una crisi terminal del capitalisme, sinó davant d'una més de les crisis cícliques que li són pròpies. Crisis que el capitalisme supera, entre altres maneres, descartant els sectors econòmics que ja no li són funcionals, i això es tradueix en centenars de milers de famílies condemnades a la misèria. I encara que la crisi no s'acabi resolent en favor de la classe treballadora, hem de lluitar per fer avançar les nostres idees, perquè vindran altres crisis.

Avui hem de construir les condicions perquè puguem disputar la batalla de les idees en millors condicions. Hem de situar un horitzó de transformació a tots els nivells: transformació de les relacions de producció, transformació de les relacions humanes i transformació de la relació amb la natura. I de la mateixa manera, explicitar que cal un període de transició fins a arribar-hi. I en aquesta transició, cal situar propostes concretes, tant per millorar les condicions de vida de la classe treballadora i la nostra relació amb la natura (i guanyar temps), com per avançar en la batalla cultural.

Algunes d'aquestes mesures són establir una Renda Bàsica Universal, potenciar l'economia social i solidària, crear una banca pública, trencar amb la doctrina d'austeritat de la UE (permetent el finançament del deute públic) o la nacionalització de sectors estratègics o d'empreses que necessitin ser rescatades, però no per vendre-les als amics després a preu de saldo. Totes aquestes mesures han de ser l'inici de la reorganització econòmica cap a un model sostenible, que no es basi en monocultius insostenibles com el turisme o la construcció, passant d'un creixement basat en les exportacions a una economia basada en la demanda interna, autocentrada i planificada. Cal tenir molt present, també, que aquesta batalla cultural no es produeix a l'aire, i que és imprescindible la mobilització per exigir aquestes propostes des dels nostres carrers, barris i centres de treball. És a dir, articular el conflicte social allà on es dóna.

El treball i la distribució de la riquesa juguen un paper fonamental en la disputa entre classes, nacional i internacional. La deriva rendista del capitalisme actual ens aboca a l'especulació amb els béns comuns, com l'habitatge o els serveis bàsics. La crisi sanitària ha demostrat que el país necessita una política industrial pel segle XXI, adaptada a les necessitats de la vida i no del mercat, i una economia forta, no centrada en monocultius com el turisme i basada en el treball precari. Una economia preparada per a la transició necessària cap a la digitalització i la descarbonització.

I tot i que ens trobem en un moment de reflux de la mobilització, hi ha àmbits on ens podem situar més a l'ofensiva, com el moviment feminista (que ha pres una dimensió global central i que amenaça la ideologia conservadora dominant) o l'ecologisme (un moviment en plena disputa cultural que el capitalisme mirarà d'assimilar desnaturalitzant i apropiant-se de les seves reclamacions).

Pel que fa a Catalunya, ens trobem en un punt mort que no es pot sostenir per més temps. El grotesc espectacle del món postconvergent manté paralitzada una legislatura acabada, en funció dels seus interessos electorals i els tempos de la recomposició del seu espai. Sota la reivindicació legitimista i l'acusació de traïció a qualsevol que s'atreveixi a qüestionar el lideratge postconvergent, s'amaga una falta de projecte per a Catalunya. ERC es troba presonera d'aquesta situació, i sense trencar-la cap govern de la Generalitat no podrà revertir la dinàmica de retallades i pèrdua de drets socials.

Més enllà de la retòrica, no sembla que Puigdemont ni Torra tinguin un pla per a la construcció nacional de Catalunya, i menys encara afrontar la situació d'emergència sanitària i social que estem vivint. El permanent procés de refundació de l'espai postconvergent té molt de deixar enrere un llegat de corrupció i d'adaptar-se per mantenir-se en el poder, però és més que discutible que el partit que ha representat els interessos i anhels de la burgesia radicada a Catalunya hagi deixat de ser precisament això.

La facció de la burgesia radicada a Catalunya té una composició de classe, una cultura productiva i uns interessos diferents de les d'altres faccions territorials de la burgesia espanyola, però mai ha tingut un projecte d'emancipació nacional per a Catalunya, ni molt menys ha defensat la creació d'un estat propi. Caracteritzar el moviment independentista com un moviment burgès és un error d'anàlisi, de la mateixa manera que ho és considerar que el món postconvergent ja no respon als interessos de la burgesia ni aspira a ser-ne el mediador amb la resta de faccions de la burgesia de l'Estat.

I és absolutament inadmissible el segrest del govern de Catalunya i les seves institucions pels seus interessos partidaris. La situació és insostenible i no es pot allargar més en el temps. Calen unes eleccions al Parlament de manera immediata que serveixin per obrir una nova etapa en la qual la prioritat sigui governar per fer front a la crisi sanitària i social que estem vivint, però també mantenir la pugna amb l'estat des de la política, defugint la gesticulació buida i la confrontació simbòlica i estèril que només porta a un carreró sense sortida.

Considerem que, davant la situació d'excepcionalitat en la qual ens trobem, caldria una resposta a l'alçada. Catalunya necessita un govern fort, i la millor manera d'aconseguir-ho és amb un Front Democràtic i Social, que aglutini al conjunt de les forces sobiranistes i d'esquerres i pugui articular una clara majoria social per construir una República catalana socialment justa, radicalment democràtica, feminista, ecologista, antiracista i lliure de corrupció.

Som plenament conscients que, avui, no es donen encara les condicions per materialitzar aquest front. Els motius són diversos i, malauradament, molts d'ells tenen a veure amb el debat intern d'alguns actors que n'haurien de formar part. Cal tenir present que nosaltres podem ser més agosarats amb la proposta perquè tenim menys a perdre en el front electoral. Però caldrà seguir empenyent en aquesta direcció, prendre decisions difícils i gestionar-ne les contradiccions.

Això només es pot fer sobre la base d'un projecte ideològic fort i un amplíssim i franc debat sobre la nostra metodologia de síntesi, que permeti gestionar les enormes dificultats que vindran, per no aturar-nos, per no sentir-nos derrotades, per no perdre mai de vista l'horitzó.

A Barcelona,

19 de setembre de 2020