El conflicte no és entre cristianisme i islam, sinó entre reacció i laïcitat i, concretament, entre classe capitalista i treballadors.
1. La discussió actual sobre la transformació de Santa Sofia en mesquita va ser introduïda per l’IYIP, el partit feixista de l'oposició, el qual és soci del CHP socialdemòcrata (kemalista), a través d’una comissió d’investigació al Parlament. De fet però, es tracta d’una antiga reivindicació de les forces reaccionàries turques. Aquesta iniciativa va rebre el suport de molts membres dels partits de l’oposició, com ara l’antic candidat a la presidència de CHP, Muharrem Cence i dels actuals alcaldes de les grans ciutats, controlades per l’oposició. En un primer moment l’oposició no va ser del tot crítica amb aquesta proposta, ans al contrari, van manifestar el seu entusiasme per resar sota el sostre de Santa Sofia, inclòs alguns diputats de l’HDP (pro-kurd)
El que ha fet l’AKP, el partit d’Erdoğan, ha sigut anul·lar la discussió al parlament sobre aquesta qüestió i ordenar directament al Consell d'Estat, que està pràcticament sota el control del poder executiu, per tant sota el control d’Erdoğan, que anul·li la decisió de reobrir Santa Sofia com a museu del 1934. Es tracta doncs d’una reafirmació del poder de l’executiu a Turquia.
Podem concloure finalment, que la burgesia turca ha actuat de manera conjunta per iniciar aquesta discussió i aprovar aquesta transformació.
2. Cancel·lar la decisió del gabinet de 1934 significa també negar els valors progressistes de la revolució burgesa de 1923, concretament el republicanisme, la laïcitat i la modernitat.
3. El fonamentalisme religiós de l’AKP ha transformat totes les institucions públiques de Turquia, incloent el dret, l’acadèmia, l’educació, la premsa i tots els altres aspectes de la vida social, fent que aquestes àrees estiguin dominades per les regles de l’islam. El Partit Comunista de Turquia ha abordat repetidament el paper anti-obrer de la reacció i el fonamentalisme religiós, oprimint la resistència de la classe treballadora i substituint el poder de la unió del treballadors pel de masses obedients i apolítiques. El perill de reacció va més enllà de l’aparició d’aquesta. Fa només una setmana, una fàbrica de focs artificials va explotar a Turquia, causant morts i deixant ferits a desenes de treballadors. El patró, que era el cap local de MUSIAD, l’associació de capitalistes pro-islàmics, no va ser castigat en absolut, sinó que va ser recolzat per altres capitalistes de la regió i del país. La mateixa organització havia proposat “camps de treball” com a solució per superar les pèrdues dels seus beneficis durant la pandèmia, que havia aprovat el govern fa unes setmanes. No és casualitat que la mateixa setmana, s’aprovés transformar en mesquita Santa Sofia. La classe capitalista de Turquia ha abusat sistemàticament de la religió per obtenir poder en les relacions laborals. Ara, atesa la profunda crisi econòmica del país, la pobresa, l’atur, la desesperança i l’enorme descontentament entre els treballadors, la classe capitalista intenta evitar la politització dels treballadors i les diferents esquerres que estan guanyant força, per de nou recórrer a la reacció.
4. La decisió comporta, efectivament, una provocació a nivell internacional. La política pragmàtica de l’AKP, basada en jugar i aprofitar-se de les contradiccions inter-imperialistes, està perdent terreny. El país està en caiguda econòmica, amb nivells de deute intern i exterior sense precedents. Erdoğan tracta de restaurar el seu poder de negociació política intimidant altres països, fent moviments contra França a Líbia, accions militars al territori sirià o creant conflictes nacionalistes contra Grècia; però és obvi que aquest poder és massa limitat per espantar les grans potències com els Estats Units, la UE, l’OTAN i d’altres, de les quals el govern turc n’és plenament dependent.
5. La guia de l’internacionalisme proletari, tal i com la van definir fa més de cent anys els bolxevics, és clara. Els conflictes entre la classe burgesa de cada país, les disputes nacionalistes o religioses, la competència i la reivindicació dels drets sobre recursos, etc. no poden ser la base de l’acció ni la discussió dels comunistes. Seguir aquests moviments de la burgesia seria immensament enganyós. El conflicte no és el entre cristianisme i islam, sinó entre la reacció i la laïcitat i, més precisament, entre la classe capitalista i els treballadors.
6. El nucli de la qüestió de Santa Sofia és el domini de la dreta a Turquia, tant pel govern com per l’oposició. Un pas més per l'eliminació del laïcisme de la política turca. Així com un pas per la repressió i per la lluita contra la igualtat. Els comunistes del món han de condemnar aquesta decisió, així com la mentalitat reaccionària burgesa que hi ha al darrere, que enfosqueix el futur de la classe treballadora de Turquia.
7. El Partit Comunista de Turquia ha defensat i defensarà que Santa Sofia ha de seguir sent un museu públic, com un dels monuments històrics més ben conservats i un exemple brillant del patrimoni cultural de la humanitat. Posar-se en contra de qualsevol intervenció que afecti l’estructura de l’edifici i que faci mal a la seva originalitat és, per tant, una responsabilitat universal.
Comitè Central del
Partit Comunista de Turquia
11 de juliol de 2020
Etiquetes de comentaris: Internacional, Partit Comunista de Turquia, Turquia