Posem a la vostra disposició la Resolució política de la 2a Conferència Nacional de Comunistes de Catalunya. També podeu descarregar-la en PDF al següent enllaç: Resolució política de la 2a Conferència Nacional (PDF)
Comunistes de Catalunya celebrem la nostra segona Conferència Nacional en un moment de gran complexitat, en el que s’acumulen excepcionalitats: d’una banda, la sentència als líders polítics i socials de l’independentisme català; de l’altra, una repetició electoral de les eleccions generals ―la segona en 4 anys― que ha suposat un gran creixement de l’extrema dreta al mateix temps que no ha resolt el bloqueig institucional ni les dificultats per articular una majoria estable de govern a Espanya.
En efecte, la crisi de règim segueix oberta: els factors que van provocar l’esclat de les places al maig de 2011 es mantenen i el règim del ‘78 no ha sabut recomposar-se encara. Maluradament, les eines polítiques sorgides al llarg d’aquest cicle s’han anat esgotant i cada cop semblen menys una alternativa, un projecte de ruptura democràtica i superació del règim. Estem vivint les acaballes del cicle del 15M.
Pel que fa a la sentència que ha condemnat a gairebé 100 anys de presó als líders polítics i socials de l’independentisme a Catalunya, és indiscutible que es tracta d’una sentència política que no se sosté jurídicament. No hi ha delicte de sedició, perquè el moviment independentista català és sense cap mena de dubte pacífic, com han acreditat organitzacions i institucions internacionals com el grup de treball sobre detencions arbitràries de les Nacions Unides o Amnistia Internacional (institucions i organitzacions gens sospitoses de simpatitzar amb el rupturisme) o els diversos reversos judicials a Europa.
La sentència no aconseguirà acabar amb el moviment independentista, com tampoc ho farà la repressió. La resposta a la sentència ha anat molt més enllà del moviment independentista, fins i tot del sobiranisme, i ha estat molt majoritàriament pacífica. Així, no podem caure en l’error de criminalitzar aquelles manifestacions contra la sentència que han acabat amb aldarulls, que si bé molt minoritaris, expressen també la frustració i la manca de perspectives d’una joventut a la que es nega un futur digne. Les mobilitzacions es mantindran i l’amnistia apareix com un potent element de consens, entorn del qual articular una resposta el màxim d’unitària possible.
Les dificultats del règim del ‘78 té per recomposar-se són especialment evidents en la crisi territorial, punt de màxima tensió on s’està concentrant la mobilització d’impugnació al règim. Aquesta no es limita al moviment independentista català o basc, està prenent diferents formes i afectant a diversos territoris. Així, veiem com una part del moviment d’impugnació que va articular Podemos al 2015 s’està expressant ara amb altres actors. Creixen en vots i escons opcions polítiques no estatals: d’una banda les opcions independentistes, sobiranistes i republicanes de Catalunya, Euskadi i Galícia; i de l’altra, opcions polítiques locals, provincials i/o regionals que qüestionen el caire recentralitzador de l’Estat o que no perceben com a útils les forces polítiques d’àmbit estatal.Els comunistes catalans seguim apostant per reforçar la fraternitat entre els diferents pobles d'Espanya i Europa i concebre la plurinacionalitat com un valor que no nega ni la solidaritat ni l'internacionalisme.
A Catalunya, on la crisi territorial de l’Estat assoleix la màxima intensitat, no hi ha sortida possible que no sigui el diàleg i la democràcia. La via de la repressió i de negar el conflicte polític tan sols porta a un retrocés autoritari per esclafar la dissidència, una degradació de la democràcia al conjunt d’Espanya i la cronificació del conflicte.
D’altra banda, l’anomenat bloc progressista només podrà governar a l’estat arribant a acords amb les forces independentistes i sobiranistes i recuperant la via del diàleg. Aquestes són les conclusions que podem extreure del resultat de les eleccions del 10N.
Així, el sobiranisme català serà determinant per la governabilitat a Espanya, tal i com assenyalàvem a l’apartat de la conferència que porta per títol “La qüestió catalana al centre de la política a Espanya”. En aquests moments, la coalició ERC-Sobiranistes és determinant en la investidura. És un moment de gran transcendència, en el que s’ha de tenir molt present que cal barrar el pas a l’extrema dreta (i l’oportunitat que aquesta tindria en unes hipotètiques terceres eleccions) o l’escenari que es produiria si davant un fracàs de l’acord PSOE-UP s’acabés conformant un govern del PSOE amb el suport del PP (encapçalat per un lideratge alternatiu del PSOE, un cop defenestrat Pedro Sánchez). Ara bé, cal tenir molt clar que la investidura de Pedro Sánchez només serà possible si es desbloqueja la situació a Catalunya i s’obre una nova etapa de diàleg entre iguals.
Pel que fa al preacord de coalició PSOE-Podemos, fem una valoració positiva del que suposa que, per primera vegada des de la IIa República, una força a l’esquerra del PSOE estigui en disposició d’entrar a formar part del govern d’Espanya. Cal, però, ser conscients de les limitacions d’aquest acord, algunes de les quals es fan explícites en el mateix redactat presentat: el punt 9 del preacord fa un plantejament molt preocupant respecte a Catalunya i el punt 10 condiciona la despesa social als criteris d’equilibri pressupostari marcats per la UE, el que probablement s’acabi traduint en més retallades.
Per això, tot i els avenços que es puguin produir per a les classes populars, aquest possible govern de coalició progressista no obrirà un nou cicle polític ni podrá dur a terme canvis estructurals. Ens trobem molt probablement davant el darrer acte del cicle del 15M, en el que finalment les forces del canvi podran arribar al govern, però en una posició d’acompanyament al PSOE, amb totes les limitacions que això suposa. És evident que hi hauria lluita de classes en aquest govern, però amb una correlació de forces molt desfavorable i en cap cas en termes de ruptura amb el règim, de republicanisme, d’impugnació dels paradigmes econòmics imposats per la UE.
Al mateix temps, existeix el perill que, amb Unidos Podemos al govern, sigui molt difícil articular el descontent social des de l’esquerra i que això doni més espai a VOX per créixer. En aquest sentit, una de les tasques del Partit és, des de l’humilitat, organitzar el conflicte de classe, donar perspectiva estratègica a les lluites i tenir molt clar que la millor manera d’estirar les polítiques del govern cap a l’esquerra és amb lluita i mobilització al carrer, als centres de treball, d’estudi o als barris.
L’extrema dreta sempre ha existit a Espanya. El règim del ‘78 és hereu de la dictadura franquista i moltes de les estructures de poder de l’estat mantenen encara molts vincles amb aquella dictadura criminal, com la presència d’ultres dins el PP al llarg de tots aquest anys. Però en els darrers mesos s’ha normalitzat la presència de l’extrema dreta als mitjans i a la vida pública i està aconseguint condicionar el debat polític i la posició de les altres forces polítiques. El feixisme no es pot normalitzar, cal aïllar-lo amb un cordó sanitari o seguirà creixent. Perquè, en efecte, l’extrema dreta està creixent arreu capitalitzant el sentiment de falta de perspectives, de futur, apel·lant als perdedors de la globalització i del neoliberalisme salvatge. La sortida a aquest col·lapse, a la incapacitat del sistema capitalista de respondre a las mínimes necessitats de la gent, està en disputa.
Les grans mobilitzacions que estem vivint a Catalunya, no es troben aïllades al món, sinó que es troben emmarcades en un cicle de mobilitzacions mundials, com el que ja vam viure al 2011 amb els diferents moviments d’indignats a Europa, les primaveres àrabs, etc. Així ens trobem amb fortes protestes antigovernamentals a Xile, Equador, Bolívia, Algèria, Iraq, Líban o Geòrgia. Tot i que aparentment totes tenen característiques i reivindicacions diferents (i ens falta perspectiva històrica per analitzar-ho degudament), comparteixen certs elements: major contundència en els mètodes dels manifestants, manca de perspectives de futur, incapacitat dels sistemes polítics per recollir i canalitzar les reivindicacions de la ciutadania, etc. Tot això, emmarcat en una desacceleració econòmica que ja s’està produint, i a les portes d’una nova crisi econòmica del capitalisme. Aquestes mobilitzacions connecten també amb forts corrents de fons d’impugnació i qüestionament del sistema. De manera diferent, i amb les seves característiques pròpies, tant el moviment feminista com la lluita contra la situació d’emergència climàtica s’estan convertint en punts de ruptura del neoliberalisme i són sense dubte fronts estratègics de treball.
I pel que fa a Catalunya, la nostra aposta és canalitzar aquesta impugnació i mobilització pels drets socials i nacionals en la conformació d’un Front Democràtic i Social que, des del sobiranisme progressista, interpel·li a amplis sectors de la societat catalana per construir una República Catalana socialment justa, radicalment democràtica, feminista, ecologista i lliure de corrupció. Un Front que no s’ha d’entendre com un front electoral, que ha d’anar molt més enllà, que ha de teixir aliances per construir un projecte de país que doni sortida a la situació de bloqueig actual i permeti revertir les retallades i les polítiques neoliberals, reactivar el Parlament de Catalunya i acabar amb la paràlisi del govern de Torra. El Fòrum Republicà del Sobiranisme Progressista que se celebrarà el 14 de desembre, i del qual participarem com a Partit, és un espai fonamental per començar a teixir aquest Front.
Per l’Amnistia, per l'Autodeterminació, per la República dels drets socials, per la ruptura democràtica amb el règim del ‘78!
Barcelona, 23 de novembre de 2019
Comunistes de Catalunya
Etiquetes de comentaris: #ClasseTreballadora, #RepúblicaCatalana, Documents