Un interessant article sobre el TDAH, publicat a la Realitat. Sota el títol Per un consens clínic del TDAH 78 institucions i entitats de l’àmbit de la salut mental i més de 1500 professionals dedicats a la clínica, han signat un manifest com a resposta al Protocol per al maneig del TDAH infantil-juvenil en el sistema sanitari presentat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.
L’escrit defensa un consens clínic davant el creixent procés de patologització i medicalització de la infància i l’adolescència que s’està produint als últims anys, al nostre país, estimulat per protocols com el que ha presentat el Departament de Salut. Aquest protocol és producte d’una determinada visió de la salut mental, que posa l’èmfasi en les suposades causes biològiques dels trastorns de comportament en general i del conjunt de símptomes que configuren la síndrome de TDAH, en particular.
Tanmateix, aquest protocol del Departament de Salut es decanta exclusivament per un tipus d’intervenció, la cognitiva-conductual combinada amb el tractament farmacològic, menyspreant qualsevol altre tipus d’intervenció psicoterapèutica. Una opció gens rigorosa, que el Departament realitza, arbitràriament sense tenir en compte cap estudi de recerca científica.
Al meu entendre, el protocol persegueix incrementar la prevalença de diagnòstic del TDAH al nostre país, emparat en una creença, al meu modest judici, errònia, producte de traslladar les dades epidemiològiques d’aquesta síndrome als EUA, on la prevalença és encara més elevada. Dit d’una altra manera, es persegueix que es diagnostiquin més nens amb TDAH i se’ls sotmeti a més tractaments de tipus cognitiu-conductual i farmacològic.
El debat ve lluny, i no són poques les veus autoritzades que des de l’àmbit clínic, psicòlegs i psiquiatres i d’altres professionals s’han oposat a aquesta visió i fins i tot han negat l’existència de la síndrome com a tal. Recomano, en aquest sentit la lectura de l’article de Jorge Luis Tizón, psicòleg, psiquiatra i psicoanalista de reconegut prestigi al diari Ara, titulada “El TDAH és un invent” o al mateix Tizón, al programa Retrats, sota el títol “Empastillats”.
Existeix el TDAH? Què entenem per TDAH? Segons el DSM-V, l’última versió del Manual de Psiquiatria de la societat nord-americana de Psiquiatria, llur publicació ha estat plena de polèmica i oposició arreu del món, defineix el TDAH, o Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat com un trastorn neurobiològic, d’origen majoritàriament genètic, extrem que no està degudament contrastat.
Pel diagnòstic de TDAH, el DSM – V considera que s’han de manifestar 6 dels següents símptomes per diagnosticar el Dèficit d’Atenció:
a) Con frecuencia falla en prestar la debida atención a los detalles o por descuido se cometen errores en las tareas escolares, en el trabajo o durante otras actividades (por ejemplo, se pasan por alto o se pierden detalles, el trabajo no se lleva a cabo con precisión).
b. Con frecuencia tiene dificultades para mantener la atención en tareas o actividades recreativas (por ejemplo, tiene dificultad para mantener la atención en clases, conversaciones o lectura prolongada).
c. Con frecuencia parece no escuchar cuando se le habla directamente (por ejemplo, parece tener la mente en otras cosas, incluso en ausencia de cualquier distracción aparente).
d. Con frecuencia no sigue las instrucciones y no termina las tareas escolares, los quehaceres o los deberes laborales (por ejemplo, inicia tareas pero se distrae rápidamente y se evade con facilidad).
e. Con frecuencia tiene dificultad para organizar tareas y actividades (por ejemplo, dificultad para gestionar tareas secuenciales; dificultad para poner los materiales y pertenencias en orden; descuido y desorganización en el trabajo; mala gestión del tiempo; no cumple los plazos).
f. Con frecuencia evita, le disgusta o se muestra poco entusiasta en iniciar tareas que requieren un esfuerzo mental sostenido (por ejemplo tareas escolares o quehaceres domésticos; en adolescentes mayores y adultos, preparación de informes, completar formularios, revisar artículos largos).
g. Con frecuencia pierde cosas necesarias para tareas o actividades (por ejemplo, materiales escolares, lápices, libros, instrumentos, billetero, llaves, papeles de trabajo, gafas, móvil).
h. Con frecuencia se distrae con facilidad por estímulos externos (para adolescentes mayores y adultos, puede incluir pensamientos no relacionados).
i. Con frecuencia olvida las actividades cotidianas (por ejemplo, hacer las tareas, hacer las diligencias; en adolescentes mayores y adultos, devolver las llamadas, pagar las facturas, acudir a las citas).
I 6 més, per diagnosticar la Hiperactivitat:
a. Con frecuencia juguetea o golpea con las manos o los pies o se retuerce en el asiento.
b. Con frecuencia se levanta en situaciones en que se espera que permanezca sentado (por ejemplo, se levanta en clase, en la oficina o en otro lugar de trabajo, en situaciones que requieren mantenerse en su lugar.
c. Con frecuencia corretea o trepa en situaciones en las que no resulta apropiado. (Nota: En adolescentes o adultos, puede limitarse a estar inquieto.).
d. Con frecuencia es incapaz de jugar o de ocuparse tranquilamente en actividades recreativas.
e. Con frecuencia está “ocupado”, actuando como si “lo impulsara un motor” (por ejemplo, es incapaz de estar o se siente incómodo estando quieto durante un tiempo prolongado, como en restaurantes, reuniones; los otros pueden pensar que está intranquilo o que le resulta difícil seguirlos).
f. Con frecuencia habla excesivamente.
g. Con frecuencia responde inesperadamente o antes de que se haya concluido una pregunta (por ejemplo, termina las frases de otros; no respeta el turno de conversación).
h. Con frecuencia le es difícil esperar su turno (por ejemplo, mientras espera una cola).
i. Con frecuencia interrumpe o se inmiscuye con otros (por ejemplo, se mete en las conversaciones, juegos o actividades; puede empezar a utilizar las cosas de otras personas sin esperar o recibir permiso; en adolescentes y adultos, puede inmiscuirse o adelantarse a lo que hacen los otros).
La divulgació d’aquests criteris entre pares, professorat i professionals de l’atenció primària ha provocat una autèntica alarma social, que va portar a alguns a qualificar el TDAH com una autèntica pandèmia sanitària del segle XXI
Jo em pregunto, amb aquests criteris a la mà, explicats pel nostre pediatra de confiança, quants de nosaltres, pares, avis, familiars i educadors de la nostra canalla, no arribaríem a pensar que el nostre nen o la nostra nena que mai no para quieta pateix en realitat TDAH? Gairebé tothom en algun moment del desenvolupament del seu fill, aplicant aquest reduccionisme diagnòstic, podria arribar a la mateixa conclusió, si no està degudament assessorat.
En el meu entendre, el que fa el DSM-V és elevar a categoria de trastorn, el que com a molt, hauria de considerar-se una síndrome o conjunt de símptomes, per atribuir-li, després i arbitràriament un origen biològic que justifiqui per tant el tractament farmacològic.
A partir d’aquí, es va desplegar tota una campanya de presumpta sensibilització, generadora d’una enorme alarma social, en la que han participat, directament o indirectament, intencionadament o no, institucions públiques i privades com escoles, autoritats educatives i sanitàries, associacions de mestres i de pares, que alarmats davant dels símptomes del seu fill i esperonats per la credibilitat de les institucions recolzen les campanyes, acudeixen als professionals, amb una demanda explícita de diagnòstic de TDAH i una sol·licitud manifesta de tractament farmacològic.
A la consulta, rebem cada dia a pares alarmats que pensen que el que li passa al seu nen inquiet, mogut, i a voltes insuportable, és que està molt malalt. Pares que ja han trobat l’explicació al frenètic i incomprensible comportament del seu fill o la seva filla. El DSMV i ara, el Departament de Salut, els ha donat la resposta, l’implacable diagnòstic. Els 6 + 6 criteris que certifiquen la malaltia i la sentència: el seu nen és un TDAH
Aquí és on trobo el veritable perill del sobre diagnòstic que s’està produint. Al principi, un diagnòstic d’aquest tipus és un sotrac, però després, l’etiqueta tranquil·litza, i el tractament farmacològic descàrrega de responsabilitats i desculpabilitza a les famílies. El metge els ha dit el que inconscientment volien sentir: vostès no tenen cap responsabilitat, l’origen de la malaltia és genètic i el tractament és tan senzill com a prendre una pastilla.
Aquest reduccionisme en l’anàlisi de les causes, en l’aplicació de les categories diagnòstiques i sobretot en la indicació del tractament, és una renúncia a la nostra capacitat de pensar, una negació de la diversitat, i una mostra del triomf de les visions economicistes de la salut, pròpies del sistema capitalista, que troba en la indústria farmacèutica el seu gran aliat per sobre de les visions més progressistes de la salut comunitària, que considera el diagnòstic com una interrelació de variables biològiques, psicològiques i socials i que per tant, apunten a tractaments interdisciplinaris, no centrats en el símptoma sinó en les causes que l’han originat, estimuladors, en definitiva, del canvi en la nostra manera de viure, sentir i relacionar-nos com a via per assolir estils de vida més saludables i no patologitzants.
Perquè és molt diferent una visió de la síndrome en tant que un conjunt de símptomes que ens està donant informació precisa sobre l’ansietat que ens està manifestat l’infant, i ens orienta en l’exploració dels conflictes de base que els està provocant, que una altra que el santifica en tant que malaltia orgànica, convertint a l’infant en un malalt passiu i precoç amb la consegüent estigmatització social i les inevitables afectacions que la medicació pot provocar en el seu de desenvolupament.
Alfons Salmerón
Psicòleg i Psicoterapeuta
www.alfonssalmeron.com
Font: Realitat
Etiquetes de comentaris: #DretsDelaInfància