Les polítiques d’austeritat practicades pels governs europeus, especialment els del sud, s’han presentat com a necessàries per a fer front a la crisi econòmica de 2008. S’ha dit que era necessària l’austeritat perquè s’havia gastat massa en serveis públics, perquè s’havia malgastat massa en mantenir una administració pública ineficient, perquè havíem crescut a deute i ara el més important era pagar-lo. L’austeritat, ens han dit, era necessària perquè els governs suposadament progressistes havien portat massa lluny l’Estat del Benestar a base de crèdit.
Aquest discurs parteix de diverses falsedats. D’una banda, s’ha pretès elevar la societat anterior a la crisi a la categoria de fantasia utòpica, presentant-la com el meravellós Estat del Benestar que mai tornarem a tenir. En realitat aquell Estat mai va arribar a ser del Benestar per a tothom, ni tan abundant com el presenten ara. D’altra banda, s’ha intentat obviar el fet que el deute que ha generat la crisi no era deute públic sinó deute privat: principalment el deute generat pel sector bancari amb les seves males pràctiques especulatives lliures de tot control. Era un deute privat el que s’ha comprat amb els diners de tots, a través de múltiples pretextos i argúcies. Diguem-ho clar: ha estat el rescat de la banca per part de governs demostradament corruptes el que ha convertit el deute d’unes minories en un deute col·lectiu. D’això nosaltres en diem una estafa a gran escala.
Els resultats d’aquestes polítiques d’austeritat ens donen la raó als i les comunistes i a totes aquelles persones que raonablement vam advertir que no només serien ineficients, sinó que a més a més serien perjudicials per a la majoria de la població. L’austeritat no només ha estat incapaç d’aturar el creixement del deute públic sinó que l’ha disparat per damunt de tots els límits fins ara coneguts. L’austeritat no només ha estat incapaç de revertir la inèrcia destructiva de l’economia de mercat, sinó que l’ha agreujat fins a nivells insospitats. L’austeritat no només ha estat incapaç de redirigir la gestió ineficient dels serveis públics, sinó que ha agreujat les seves deficiències. L’austeritat no només ha fracassat com a mesura anticrisi, sinó que ha afavorit la destrucció de riquesa i la seva acumulació en poques mans. L’austeritat ha estat una segona crisi planificada.
L’austeritat ha dividit Europa encara més, entre una Europa central on es concentra el capital i una Europa perifèrica cada cop més descapitalitzada.
Treball
L’aplicació de les polítiques d’austeritat, molt especialment la darrera Reforma Laboral del govern del PP, han disparat els efectes catastròfics de la constricció econòmica en la destrucció d’ocupació. Tot i haver-se presentat com a remeis contra l’atur, les diferents reformes per la flexibilització del mercat del treball no han fet res més que disparar la desocupació fins a nivells mai registrats en les estadístiques. 1 de cada 4 persones que vol treballar es troba a l’atur a l’Estat Espanyol. La dimensió de l’atur ha comportat un descens molt important dels salaris, que no han augmentat notablement en tota la darrera dècada. L’estancament salarial també ha comportat una important pèrdua de poder adquisitiu per a les persones assalariades en els països del sud on s’han aplicat les mesures d’austeritat. D’aquesta manera, s’ha fet encara més gran la desigualtat entre l’Europa rica i l’Europa pobra.
Indústria
L’austeritat ha accelerat el procés de desindustrialització que dominava ja l’economia del nostre país en les darreres dècades. Més de 20.000 indústries han tancat des de l’aplicació de les mesures d’austeritat. Així mateix, 4 de cada 10 indústries que han sobreviscut a la crisi han passat a mans de capital estranger i, per tant es troben molt més desprotegides i desarrelades per a futures crisis, terriblement amenaçades per la deslocalització. El tancament de fàbriques s’ha fet en aplicació d’una nova legislació laboral que ha deixat desprotegida la Classe Treballadora. Centenars d’indústries que donaven feina a milers de persones han tancat malgrat tenir beneficis, emparades per una legislació feta a mida del gran capital especulatiu.
Comerç
Un 40% dels comerços han tancat des de l’aplicació de les mesures d’austeritat. El 80% dels negocis que han tancat eren petits comerços. Les nostres ciutats s’han buidat de petites tendes familiars per donar pas a tota mena de cadenes de franquícies i multinacionals. Mercadona, Condis, Clarel, Macxipà o Granier han acabat amb la major part de forns, carnisseries, drogueries i comerços de proximitat. Els carrers comercials de totes les ciutats han caigut en mans del gran capital i de les mateixes corporacions que han uniformat el paisatge de tots els barris i pobles del país. Els comerços han estat víctimes principalment de l’emprobriment de la població assalariada i del consegüent descens del consum, així com d’unes polítiques que afavoreixen les grans companyies, portades a terme per governs hipòcrites que diuen defensar la petita i mitjana empresa.
Serveis públics
Les retallades en el sector públic s’han concentrat en els salaris i el nombre de places de treball en l’administració pública. 1 de cada 20 empleats públics han perdut la feina des de l’aplicació de les mesures d’austeritat. L’Estat Espanyol és l’estat d’Europa amb menys treballadors/es de l’administració pública per nombre d’habitants i Catalunya encara està per sota d’aquesta catastròfica mitjana. Tot això sense que s’hagi retallat ni una mica en càrrecs de confiança, i personal directiu i sense comptar que mantenim una monarquia. Aquesta situació significa que som el país amb menys metges, infermers/es, bombers/es, mestres, assistents socials i personal administratiu per a fer front als reptes del nostre futur immediat. Això implica un funcionariat maltractat, precari, sense mitjans per atendre correctament la ciutadania, uns serveis públics deteriorats encara més ineficients que abans i uns serveis socials totalment inútils per a pal·liar els efectes de la crisi sobre la majoria de la població.
Pobresa
L’austeritat ha acabat amb el miratge de la Classe Mitjana i ha comportat un empobriment generalitzat de la població. 23 de cada 100 infants són pobres a causa de l’austeritat. Un 5% de les llars amb infants no tenen ingressos suficients per a garantir-los una correcta alimentació. La Classe Treballadora ha estat víctima d’un dràstic procés de proletarització i precarització. S’han imposat noves modalitats de contractació encara més precàries, s’ha generalitzat la temporalitat i la feina no qualificada. A la tragèdia de l’atur s’han afegit els salaris més baixos, les pitjors condicions laborals, les pitjors perspectives professionals, l’encariment dels productes de primera necessitat, els astronòmics preus de l’habitatge, una fiscalitat regressiva focalitzada en el treball i uns serveis públics i socials deteriorats i ineficaços a causa de les retallades. Amb tot això, les nostres societats han viscut una completa involució: en perspectives de futur, en educació, en drets fonamentals, en qualitat i en esperança de vida. L’austeritat ha provocat una autèntica misèria social.
L’#AusteritatCriminal té responsables
Les polítiques d’austeritat tenen responsables. En primer lloc la Troika, un govern antidemocràtic, no escollit pel poble, que s’ha erigit com director dels plans econòmics de la Unió Europea i que ha esdevingut una tirania de la banca sobre els pobles de tot el continent. En segon lloc, els governs que han aplicat aquestes polítiques salvatges, tot i no haver-les plantejat en els seus programes electorals. Responsables com els successius governs del PSOE i el PP a l’Estat Espanyol, que van arribar a modificar la Constitució per a adequar-la als desitjos del sector financer. Responsables com el govern de CIU, amb el suport d’ERC, que no ha dubtat en vendre’s el patrimoni nacional mentre s’omplien la boca de patriotisme. Però tots aquests són només responsables en part. En darrera instància, els responsables són les grans corporacions capitalistes i els seus accionistes, que a través del control econòmic han mantingut sempre el control polític i han imposat els seus interessos als de la majoria, antidemocràticament.
#NoSónPatriotesSónExplotadors
Diuen que són patriotes però imposen austeritat, es venen el patrimoni i regalen la nostra sobirania. Diuen que defensen la pàtria (PP i PSOE, l'espanyola, CiU i ERC, la catalana): però neguen la voluntat popular, imposen les retallades i posen a la venda allò què és de tothom. PP, PSOE, CiU i ERC han imposat amb tota mena de pretextos les polítiques d’austeritat pregonades per la Troika i són responsables directes de la fractura social a la qual han abocat a la Classe Treballadora. Han impulsat i donat suport a els pressupostos antisocials i les privatitzacions encobertes dels darrers anys, amb consciència del perjudici que aquestes polítiques suposaven per a la majoria treballadora. Són responsables de fomentar les mútues i les escoles privades, d’asfixiar amb retallades salvatges l’escola pública, la salut pública i tots els serveis socials. Són responsables d’haver permès la bombolla immobiliària, d’haver defensat els interessos de les minories especuladores per davant de la majoria honrada i treballadora, són responsables d’haver afavorit el rescat de la banca amb els recursos públics, responsables de l’endeutament del nostre país per a diverses generacions. Igual que en totes les passades crisis del capitalisme, la gran burgesia, amb la complicitat electoralista de la petita burgesia radical i els social xovinistes, ha intentat utilitzar altre cop l’exaltació patriòtica com a cortina de fum del veritable mal de la nostra societat: el capitalisme, l’economia especulativa, el casino dels mercats. Ha aprofitat la confrontació nacional, i la vigència d’una vindicació popular històrica del poble de Catalunya, per evitar i dissimular la confrontació social. Tanmateix, ni els qui diuen defensar Catalunya, ni els qui diuen defensar Espanya, defensen a la pràctica els interessos del poble català i del conjunt de pobles d’Espanya. Al contrari: han esdevingut executors dels designis del Capitalisme Financer.
#NoAlTTIP
La dreta liberal que s’autoanomena patriòtica, tant l’espanyolista del PP i C’s, com la catalanista de CDC i UDC, s’ha convertit en la principal impulsora del Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica, el TTIP. No han dubtat en posar-se d’acord per a impedir al poble de pronunciar-se sobre aquesta qüestió transcendental. No satisfets amb les retallades, pretenen imposar-nos un tractat que acabarà amb tot rastre de sobirania. Amb l’adopció del TTIP es crearà un nou marc jurisdiccional per damunt de les institucions mínimament democràtiques dels parlaments estatals, que serà determinat per les grans corporacions multinacionals. L’aprovació del TTIP comportarà una completa liberalització de la major part de l’economia i el regressiu desmantellament dels febles sistemes de protecció social actuals. La burgesia espanyola i la catalana, a través dels principals partits que la representen en l'àmbit institucional, no han dissimulat el seu recolzament entusiasta a aquest tractat que ens han presentat com a necessari (igual que ho han fet amb les polítiques d’austeritat). Han assumit el seu paper de burgesia compradora, de simples engranatges en l’Imperialisme dels mercats i han renunciat definitivament a la construcció d’un projecte nacional. Aquest posicionament, demostra la falsedat de l’exaltació patriòtica portada a terme, tant pel nacionalisme espanyolista, com pel nacionalisme catalanista de dretes, i fa evident el seu interès compartit en estirar el procés sobiranista tant de temps com sigui possible per a desviar l’atenció de les seves maniobres estratègiques. La sobirania de les nacions serà una qüestió completament ridícula en el context d’una liberalització comercial a escala intercontinental com la que comportarà el TTIP.
#CapitalismeODemocràcia
Els i les comunistes considerem que les polítiques d’austeritat han estat una imposició antidemocràtica i que, lluny de perseguir una sortida a la crisi econòmica, no han fet res més que agreujar-la. Han estat polítiques dissenyades a mida per a afavorir encara més la concentració de capitals. Han estat polítiques encaminades a empobrir les classes populars, a liberalitzar encara més el mercat i a desproveir les administracions públiques de mecanismes de control de l’economia i de protecció social. Han estat polítiques dissenyades per la banca, que només han afavorit els interessos del capital especulatiu. Els i les comunistes, estem convençuts que la nostra societat enfronta avui un dilema cabdal: o Capitalisme o Democràcia.
Els i les comunistes pensem que no hi pot haver Democràcia en un sistema de Lliure Mercat, mogut per l’únic objectiu del lucre i l’enriquiment individual. No hi pot haver Democràcia en un sistema de classes, on una minoria acapara tota la riquesa i la immensa majoria es veu obligada a la nova esclavitud de la precarietat. Cal parlar clar: el Capitalisme mai no podrà ser una veritable Democràcia, un govern del poble. Aquesta és la contradicció central del nostre temps.
Els i les comunistes apostem per la Ruptura Democràtica, és a dir: per un trencament Democràtic i progressiu amb la tirania del capitalisme especulatiu. Això vol dir que treballem per construir la Democràcia des de la seva base, des de la justícia social i la igualtat d’oportunitats. Pensem que és possible començar a construir una nova societat des d’ara mateix, més rica, més justa i més igualitària. Per a fer-ho cal construir uns ferms serveis públics, planificats racionalment, desenvolupats rigorosament per persones capacitades, dotats de recursos humans i materials. És necessari construir i millorar l’Escola Pública, la Universitat Pública, la Salut Pública, els Serveis Socials. Per a fer-ho, cal planificar l’economia i desenvolupar un model productiu centrat en la Indústria de qualitat, invertir en investigació i recerca, en desenvolupament i en progrés. Per a fer-ho, cal invertir en tecnologies obertes amb una concepció cooperativa del coneixement. Per a fer-ho, cal millorar les condicions salarials de la Classe Treballadora, per a fomentar el consum i el desenvolupament de l’economia. Per a fer-ho, cal fomentar la petita i mitjana empresa, especialment les cooperatives i les que apostin per sistemes de redistribució dels beneficis i mecanismes de democràcia interna. Cal desenvolupar un programa polític del poble i per al poble, cal que sigui el poble qui prengui el timó del seu destí.
Els i les comunistes sabem que només hi ha un camí per a desenvolupar el programa polític de la majoria. És necessària la unitat de la Classe Treballadora i del conjunt de les forces populars, que són la immensa majoria de la ciutadania, en un front polític de Ruptura Democràtica. Només a partir de la conquesta del poder de l’Estat podrà posar-se aquest al servei de la majoria i fer-se front a l’immens poder econòmic, propagandístic i militar de l’Imperialisme i el capitalisme especulatiu. És necessària i imprescindible la presa de consciència i la organització de la Classe Treballadora en defensa de la Democràcia: cal construir el socialisme com a única alternativa al capitalisme del consumisme, les crisis cícliques i l’austeritat criminal.
Els i les comunistes treballem activament en el conjunt de plataformes ciutadanes que arreu del país es desenvolupen per construir una alternativa des de la base. Estem convençuts que aquest any electoral és una perfecta ocasió estratègica per a construir noves majories populars, que posin les bases d’una alternativa democràtica. Tenim la convicció que la unitat popular al voltant d’aquestes iniciatives locals, serviran per a construir una nova alternativa social que trobarà noves expressions parlamentàries tant a les eleccions catalanes del setembre com a les estatals de la tardor. Tanmateix, també tenim la certesa que no n’hi haurà prou amb construir noves plataformes electorals, per a capgirar l’actual estat de coses. La capacitat d’aquests projectes per a desenvolupar una alternativa política serà proporcional a la capacitat de mobilització i d’organització de la Classe Treballadora.
Viure és lluitar
Els i les comunistes fem una crida a l’organització de totes les persones conscients a unir-se a nosaltres en la lluita per la Democràcia i el Socialisme. Fem una crida a la responsabilitat i al compromís de la militància, a un compromís que ens fa créixer com a persones i aprendre constantment de la lluita diària per l’emancipació social i nacional del nostre poble i del conjunt de la humanitat. Fem una crida a la lluita i a la militància i és aquesta una crida per la vida i per la justícia, perquè tal com va dir l’antic savi Sèneca: “Vivire militare est”, “viure és lluitar”.
Etiquetes de comentaris: #ClasseTreballadora, #DretsDelaInfància, #EscolaPública, #RendaGarantida, #RupturaDemocràtica, #SalutPública, #TreballDigne, Anàlisi, Campanyes