Carlos Arturo Velandia, potser encara més conegut amb el seu nom de combat de l'ELN, Felipe Torres, va ser membre de la direcció nacional de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional i portaveu polític en diàlegs de pau amb els governs d'Ernesto Samper Pizano i Andrés Pastrana Arango, així com en els dos primers anys del primer mandat d'Álvaro Uribe Vélez. Pres durant deu anys, després de complir la pena es va exiliar set anys i va dedicar aquest temps a formar-se sobre conflictes i pau al món [1]. El 2014 va publicar el llibre 'La pau és ara, carai!', on a títol personal, com en aquesta entrevista, reflexiona sobre el conflicte armat colombià i l'actual procés de pau [2]. Els dies previs a la segona volta de les eleccions presidencials, el passat mes de juny, l'ELN i el govern fan públic un comunicat on informen de l'inici d'una fase exploratòria de converses. ¿Significava un suport implícit a la reelecció després del triomf en primera volta del candidat més conservador i contrari al procés de pau amb la insurgència?
Crec que aquest comunicat va ser emès per omplir un buit d'informació, perquè a aquesta data només se sabia que existien uns contactes exploratoris que no havien produït cap resultat. Tot i això, el comunicat va ajudar a crear un ambient positiu i d'esperança en el final de la guerra.
Hi ha voluntat negociadora per part del govern colombià per arribar a un acord de pau?
És evident el risc polític del Govern, només explicat per una gran voluntat de pau, la qual s'equipara i correspon amb la voluntat de la guerrilla de les FARC-EP. Aquesta voluntat ha estat demostrada en actes concrets de pau, com l'alliberament de presoners de guerra, abandonament del segrest com a pràctica, 03:00 treves unilaterals temporals, tenir a la major part de la seva fila de quadres de conducció estratègica a la taula de diàlegs, haver acceptat una agenda limitada i els acords parcials assolits en els tres primers punts de l'agenda.
Com és la relació actual amb les FARC-EP?
Immillorable. Els temps de pugna i confrontació en alguns territoris, principalment Arauca i Sud del País, han quedat enrere. Ara se'ls veu molt coordinats en els territoris comuns i les declaracions i comunicats conjunts són freqüents. Això denota una proximitat política i ideològica que em permet pensar que les FARC-EP i el ELN estaran junts en la pau, per si es dóna, o junts a la guerra, si els toca.
Han estat diversos els governs llatinoamericans que s'han ofert com a amfitrions i mediadors en un eventual diàleg entre el govern i l'ELN. El president de l'Equador, Rafael Correa, va revelar que va ser el seu país qui va acollir durant dues setmanes les primeres reunions. Es formalitzarà Equador com a seu dels diàlegs?
Ha transcendit que també s'han realitzat trobades a Veneçuela i Brasil. També els oferiments d'altres caps d'Estat, com el president José Mujica, d'Uruguai. Crec que les parts acabaran per escollir el país i lloc que els permeti que les taules de diàleg amb FARC-EP i amb ELN puguin estar coordinades, sincronitzades, i que es doni una interacció dirigida a aconseguir un acord únic general de final al conflicte armat intern. Això suggereix que les taules tinguin una relativa proximitat geogràfica.
Quin paper s'espera que juguin altres països, tant llatinoamericans com europeus, en aquests possibles diàlegs?
Aquest procés de pau ha concitat l'interès i suport d'organismes multilaterals com ara l'OEA i l'ONU; de processos d'integració com la UE, UNASUR, CELAC, ALBA-TCP, SICA; de pactes econòmics com MERCOSUR, CARECOM, BRICS, i de potències com els Estats Units, Rússia o la Xina, de tal manera que podria afirmar que la pau a Colòmbia fa part de l'agenda del món sencer. La pau a Colòmbia és la pau a la regió i contribuirà a la sostenibilitat democràtica, al desenvolupament sobirà i integracionista dels països i a que els països dediquin els seus esforços a construir el benestar i la justícia social per als seus pobles.
La Taula de l'Havana ja ha abordat temes com la política de desenvolupament agrari, la participació política, la fi de conflicte, les drogues il·lícites i el narcotràfic. Quins són els punts essencials del procés negociador?
Han abordat recentment el punt sobre víctimes. Sent els esmentats en la seva pregunta molt importants, sense cap dubte el punt de víctimes és fonamental, perquè s'ha constituït en l'eix neural de qualsevol tipus de solució. Podem imaginar agendes amb diversos temes, però no és possible pensar una agenda sense el punt de víctimes. Arribar a un acord sobre víctimes, de manera satisfactòria per a les parts, per al país, però per sobretot per a les mateixes víctimes, és crucial per a la reconciliació nacional i per a la pau duradora. Si no és així la pau serà fràgil i en pocs anys podríem estar assistint al sorgiment de fenòmens de violència política i el retorn a la guerra.
Pel que fa al reconeixement a les víctimes atenent a la veritat, la justícia i la reparació, un tema especialment sensible per a la reconciliació del país, ¿quines virtuts i límits veuen en el Marc Jurídic per a la Pau aprovat pel Congrés el 2012 i ratificat per la Cort Constitucional al mes de juliol?
Les dues organitzacions insurgents, FARC-EP i ELN, han expressat que no reconeixen aquest "marc legal". Primer, perquè una llei de pau ha de ser un resultat de l'acord polític assolit entre les parts del conflicte armat que posi fi a la guerra; segon, perquè és una construcció d'una de les parts, amb la pretén condicionar a les altres; tercer, perquè es converteix en una camisa de força, que restringeix l'espectre de les solucions, i quart, perquè respon a l'interès del govern i dels interessos que dels partits polítics, poders econòmics i classes socials que representa. És un tema difícil de resoldre, però em temo que s'acabarà en què les insurreccions admetin estudiar el marc jurídic per a la pau i el govern accepti introduir reformes a aquest Marc legal proposades per les insurreccions.
Com creu que l'ELN abordarà temes com el miner energètic, que sempre ha estat en les seves propostes de pau? Quin seria una proposta per al capital transnacional, ja que la riquesa natural de Colòmbia fa el país tan desitjable per a les multinacionals?
El desenvolupament miner i energètic és un conflicte en si mateix, més que un tema d'agenda. Per això és que l'ELN històricament ha reclamat al respecte i ha construït propostes dirigides al país i als governs de torn, propostes que han estat desateses. Ara per ara, l'extractivisme s'ha convertit en la "joia de la corona" del model econòmic que impulsa el govern, la qual cosa explica la renúncia d'aquest a discutir al respecte tant amb la insurgència com amb la societat. El govern creu que obrir espais de discussió sobre mineria i hidrocarburs espanta la inversió internacional i envia un missatge d'inseguretat jurídica per als capitals. No obstant això, crec que sí que és possible que temes del desenvolupament miner energètic es poden tractar amb l'ELN i amb la societat, particularment amb les comunitats que habiten els territoris, on ocorre l'explotació minera i el desenvolupament energètic del país.
Quina valoració té de la proposta de les FARC per la democratització dels mitjans de comunicació com a condició per a la solució política del conflicte?
La proposta va dirigida a aprofundir la democràcia a Colòmbia, a trencar l'hegemonia de les corporacions comunicacionals, a resistir davant de la unanimitat que se li ha volgut imposar als pobles, a ampliar l'espectre d'usuaris dels mitjans de comunicació i a fer realitat les llibertats i drets que consagra la Constitució Nacional. A més és una necessitat que tenen i tindran les noves realitats polítiques i socials, que existeixen i que es crearan com a desenvolupament de la pau, d'expressar-se amb llibertat i participar del debat polític i de la confrontació d'idees, en millors condicions, cap a condicions de igualtat d'accés a mitjans de comunicació i generació d'opinió.
Partits i organitzacions socials europees han donat el seu suport a l'inici de converses entre l'ELN i el govern. Com creu vostè que l'ELN valora el suport ofert des de les organitzacions de l'esquerra europea per a aquesta nova fase de diàlegs, per tal que puguin concloure en una pau duradora? Quin paper juguen els moviments socials en el procés de negociació?
No em cap el menor dubte que les insurreccions valoren altament el suport de la comunitat internacional, i de manera especial el de les societats i pobles de totes les latituds del món. Ja ho deia anteriorment: la pau de Colòmbia fa part també del procés de la pau mundial. Tampoc tinc cap dubte que el govern valora i aprecia tots aquests suports, que es constitueixen en un setge a la guerra, en una sana i legítima pressió a les parts perquè es mantinguin a la taula i produeixin els acords d'una pau justa. Estic segur que la societat civil europea no desitja una pau de vencedors i vençuts, o un pax romana, per a Colòmbia. Desitgen una pau que posi punt final a la guerra fratricida ia la construcció de la justícia social, aquest és el sentit d'una pau justa.
El 20 de juliol, amb motiu de la presa de possessió al càrrec de les i els nous congressistes, l'ELN i les FARC feien una crida conjunta a tenir en compte les causes sistèmiques que han portat al fet que aquest conflicte social, polític i armat estigui complint 50 anys. Creu que la classe política dominant estarà d'acord en signar aquest tractat de pau, que transcendeixi en política d'Estat?
Al parlament colombià el Govern compta amb majories constituïdes en un bloc anomenat la Unitat Nacional, que donen suport a la pau com a programa bandera del president Juan Manuel Santos, però també podria comptar amb el suport de la bancada parlamentària d'esquerra, de la dels indígenes i les negritudes, de manera que eventualment tindrà majories per a la pau. També té un lloc important en el Congrés el partit d'extrema dreta, anomenat Centre Democràtic, liderat per l'avui senador i expresident Álvaro Uribe Vélez, caracteritzat opositor dels diàlegs de pau i qui representa els interessos de latifundistes, ramaders, agroempresarios, líders polítics locals i regionals, poders polítics amb seient en territoris on s'expressa amb violència el latifundisme armat. Si bé està en posició minoritària, representa una part important del país que no pot ser subestimada i menys desconeguda. Una pau sòlida i duradora requereix el major consens nacional i social, la major participació i suport polític possible; pel que m'he atrevit a recomanar i proposar que el president Juan Manuel Santos obri una via per al diàleg polític amb aquests sectors adversos a la pau, que convidi al senador Álvaro Uribe Vélez a un diàleg franc i sincer, que permeti a aquests dos líders i als poders que representen mirar-se en perspectiva d'un país sense guerra i sobre aquesta base convenir i convertir la pau en el propòsit de tota la nació.
En altres països llatinoamericans es van signar acords de pau i els elements estructurals que van portar a la guerra van quedar en el paper i mai aplicaron.¿Podría arribar a passar el mateix a Colòmbia?
Aquestes experiències són referents a tenir en compte. Hi ha temors sobre aquest tema, però no poden frenar les decisions ni disminuir la voluntat política, s'ha de motivar a les parts a mútuament oferir seguretats i garanties de compliment. Les insurreccions s'inclinen perquè els acords de pau tinguin un valor de mandat constitucional, el que implica que caldria incorporar-los a l'articulat de la Constitució. A més, hauria de discutir-se el mecanisme que faci possible aquesta proposta, que podria ser mitjançant una reforma constitucional de l'actual Parlament, que pateix de manca de legitimitat, perquè no reflecteix la totalitat de l'espectre polític nacional, o podria ser a través d'una Assemblea Nacional Constituent, que s'ocupi de fer de la pau un Tractat i d'una nova Constitució, el contracte social més incloent, més participatiu i més representatiu en més de 200 anys de vida republicana.
De la mateixa manera, en altres processos llatinoamericans, antigues guerrilles es van transformar primer en partits de masses i després en màquines electorals. Pot passar-li això a l'ELN?
És prematur sotjar l'esdevenir polític de l'ELN i les FARC-EP. El que sí que és clar és que després de la signatura dels acords de punt final a la guerra, i després de l'entrega d'armes, les organitzacions insurgents iniciaran la transformació de les seves estructures militars, i de guerra, en estructures per a l'acció política i organitzativa de la societat. Crec que les FARC-EP i el ELN potencialment podran, en curt i mitjà termini, ser govern en una mica més de cent municipis, el que representaria el deu per cent dels ens territorials de la grandària de municipi. Això els farà partícips d'una quota de poder important, ja que el municipi és pressupost, societat i territori. A més, territori són recursos. Quan un mira els municipis on històricament han estat les insurreccions, i on potencialment podrien ser poder, salta a la vista que sumades unes àrees amb altres, podrien equivaler al voltant del vint per cent del territori nacional, ampli territori ric i ple de recursos naturals. En resum, crec que les ex insurreccions s'articularan amb moviments polítics ja existents, i així potenciaran les seves possibilitats polítiques, entre elles les electorals.
Com veu els processos d'integració llatinoamericana com l'ALBA o UNASUR?
La integració és el signe d'aquests temps per als pobles de Nuestramérica o la Abya Yala, el nom originari del nostre continent abans de la invasió, conquesta i saqueig per part de les potències europees dels segles XIV i següents. Aquests processos transcendeixen amb una nova filosofia, perquè estan motivats per la necessitat de superar les asimetries entre desenvolupaments, promoure la complementarietat basada en la solidaritat i fraternitat. També estan fonamentats en fer de la regió, des del Riu Bravo fins al Cap de Forns a Terra del Foc, una zona de pau, en la qual els països i els seus pobles puguin créixer i desenvolupar-se en condicions de benestar i bon viure. A més, convertir-se en potència, el que els permetria relacionar-se amb el món en condicions més igualitàries i competitives. Per l'anterior, la pau a Colòmbia contribuirà de manera formidable al propòsit de la integració.
NOTES: Carlos Velandia va estudiar un any a l'Institut de la Pau i els Conflictes de la Universitat de Granada i sis a l'Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona. Publicat per la Fundació FICA. Ha publicat també els llibres: Felipe Torres: la paraula sense reixes (ITM, 2004) i Costos i efectes de la guerra a Colòmbia (Assemblea Permanent de la Societat Civil Per la Pau, 2011). És autor de nombrosos articles en llibres i revistes especialitzades, i membre del consell consultiu de Geneva Call (www.genevacall.org). Recentment va rebre un títol Honoris Causa en Administració Empresarial amb èmfasi en Educació. Actualment desenvolupa una àmplia campanya pedagògica sobre la pau i el procés actual com la millor oportunitat que té Colòmbia per superar la guerra de manera definitiva. Imparteix conferències en universitats, escoles de batxillerat, sindicats i fòrums sobre el tema.
Font: http://www.revistapueblos.org/?p=18190
Etiquetes de comentaris: #Solidaritat, Actualitat