[Versió en català i en castellà] Avui és necessari construir i adequar instruments per articular políticament la unitat dels treballadors i treballadores per contribuir així a què esdevinguin més conscients i més protagonistes en l'actual procés polític davant la disjuntiva de cedir a la resignació o organitzar el conflicte social, per construir una alternativa popular i de classe a la crisi. Un nou partit comunista és necessari avui a Catalunya.
Cal respondre a una intensificació de la involució democràtica i social provocada per les polítiques del neoliberalisme, sota la direcció política i econòmica de l'oligarquia financera mundial, que pretén, una vegada més, una sortida de la crisi sobre les esquenes dels treballadors i treballadores, així com de la majoria de la ciutadania: les classes populars. Capgirar la correlació de forces només és possible avui a partir d'àmplies aliances polítiques i socials per una ruptura democràtica, en la perspectiva del socialisme, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al Món. Aquest és el nostre compromís revolucionari.
Adequar les organitzacions del moviment obrer al nou moment
Des dels anys 70 la classe treballadora ha patit processos de segmentació i fragmentació en la seva composició, fenòmens que d'una o una altra manera, han trencat l'existència d'una part de la classe que es convertís en referència per al conjunt, paper que havia jugat la classe obrera industrial fordista. Aquests fenòmens, acompanyats i dirigits per l'hegemonia cultural i de valors de l'oligarquia financera i la seva ideologia neoliberal, han portat la classe treballadora a una pèrdua de consciència i identitat de classe, a una despolitització. Aquí radiquen les dificultats en la capacitat de lluita i de resposta de la classe treballadora i la necessitat d'adequació de les seves organitzacions. És per això, que les organitzacions del moviment obrer, també el sindicalisme de classe, hem de canviar per adequar-nos i ser útils, per reconstruir la classe com a subjecte, amb un ampli procés de politització en el marc del moviment democràtic ciutadà i popular en marxa.
Les polítiques de concertació han mostrat el seu esgotament, especialment si són l’única estratègia definida i desenvolupada sindicalment i política. Avui el capitalisme financer no vol negociar, vol vèncer i derrotar de forma total no només l’estratègia sindical sinó la pròpia existència del sindicalisme de classe. Cal adaptar l'acció sindical als canvis operats en la realitat econòmica, productiva i tecnològica, així com en les relacions productives i la nova composició de la classe treballadora, en especial les realitats de la precarietat i l'atur. I per a això cal desenvolupar un sindicalisme que faci de la pluralitat de la classe un valor, allunyat de la burocratització cupular i que busqui un espectre major d'unitat sindical amb el conjunt de sindicats de classe existents per avançar en un procés sindical constituent i no excloent, des de l'autonomia, autoorganització, la solidaritat, la democràcia i el sindicalisme de classe.
Oligarquia financera, crisi del capitalisme financer i fi del pacte de classes de postguerra
L'oligarquia financera sorgeix d'una nova lògica d'acumulació del capital fruit la gestió contrareformadora de la crisi capitalista dels 70, que tracta de revertir la tendència decreixent de la taxa de guany baixant els costos laborals i reduint drets per despossessió del patrimoni social i béns comuns a través de tres estratègies: neoliberalisme, la globalització i la financiarització. A través d'aquest procés d'acumulació una minoria plutocràtica imposa el seu domini i sotmet la resta de relacions capitalistes a la utopia capitalista d'obtenir guany sense producció creant una desigualtat absolutament brutal amb la resta de la societat, que implica la congelació dels salaris reals que són substituïts pel crèdit, creant una gran bombolla de capital fictici que havia d'esclatar i que ho va fer en la gran crisi del capitalisme financer del 2008.
La gestió neoliberal de la gran crisi del capitalisme financer, que suposa la recomposició capitalista sobre l'aprofundiment de l'acumulació per despossessió dels béns públics i comuns, i els drets socials conquerits, està acabant radicalment i definitiva amb qualsevol vestigi del pacte social de postguerra entre capital i treball, que s'havia vist sotmès durant els darrers 30 anys a la pressió d’una creixent polarització social i concentració de capital a l'Europa continental. Aquest pacte es va donar en un context de victòria antifeixista i necessitat de reconstrucció de la postguerra mundial, l’existència de poderosos moviments obrers –un poder acumulat durant generacions de lluites- i la por al socialisme que encarnava l’URSS, i va permetre la constitució dels estats democràtics i socials de dret a Europa Occidental, amb drets socials (educació, sanitat, prestacions per a la vellesa, negociació col·lectiva), vigoroses polítiques públiques i planificació econòmica amb la plena ocupació -masculina- com a objectiu polític -fins els anys setanta-, democràcia limitada i aliats als EUA, la principal potència capitalista i imperialista. Aixímateix va obrir pas a l'autodeterminació dels pobles colonitzats.
Les polítiques que van conduir a la crisi capitalista de 2008 i les oligarquies que les van sustentar s’han apoderat de la poca democràcia que quedava dels sistemes polítics, que són els mateixos que van salvar el sistema financer mundial del col·lapse amb una injecció directa de fons públics que van sobreendeutar les seves economies. Ara aquests centres de poder sotmeten al seu criteri de mercat especulatiu les decisions dels governs, però això no fa res més que deprimir i estancar més l’economia. Els ciutadans i les ciutadanes pateixen en primer pla aquestes decisions en forma de més precarietat, atur i pèrdua generalitzada de drets socials. Per poder fer tot això amb menys resistències s’atempta també contra els drets democràtics.
Aquesta crisi ha esdevingut, a més, una crisi de la cultura que s'havia construït entorn dels referents de la ideologia neoliberal i els mitjans de comunicació de masses; una crisi social, on els nivells de vida de moltes persones, en especial les dones i els joves, i les seves expectatives disminueixen dràsticament; una crisi alimentària on els mercats d'aliments esdevenen un refugi pels capitals especulatius condemnant a la gana a milions de persones; una crisi mediambiental on es veu més clara i sagnant la insostenibilitat de les pautes de producció i consum del capitalisme, que posen en perill la pròpia supervivència de la humanitat; una crisi on les conviccions trontollen i s'obren escletxes als sòlids murs de la rutina i les certeses; una crisi on afloren revoltes populars i crisis polítiques; una crisi de civilització en tota regla, on la inestabilitat global en tots els àmbits de la vida promet haver arribat per quedar-s’hi.
Les institucions de la UE han abraçat amb força i s’han convertit en punta de llança d’aquesta nova fase de polítiques neoliberals, suportades àmpliament en les polítiques dels tractats (emparades al mateix temps en la globalització de les polítiques del Consens de Washington i del Consens de Brussel·les com cares d’una mateixa moneda) i la seva fins ara concreció, les directives de liberalització. Una mostra clara d’aquestes polítiques ve donada per la negociació del Tractat de lliure comerç Unió Europea – Estats Units, una nova eina de dominació.
La qüestió que cal posar sobre la taula a Europa no és si retallem una mica menys les despeses i injectem una mica més de recursos a les mateixes activitats i infraestructures de sempre degradant el territori, sinó si trenquem o no amb el poder de les finances privades i de les grans corporacions empresarials i oligàrquiques que ens dominen i que són les que ens han portat a la situació en què estem; si impulsem els canvis polítics i institucionals que permetin que s’adoptin decisions polítiques en funció dels mandats de la majoria social en un marc d’una autèntica democràcia.
La Troika (FMI, BCE, Comissió Europea), ha actuat com un instrument de l’oligarquia financera, obligant els estats, en especial els més febles com Espanya, Grècia, Irlanda i Portugal, si volen disposar de crèdit i confiança, a aplicar plans d’ajust de reducció del dèficit que significa reduir la despesa social, ser punta de llança del dumping salarial i la precarització generalitzada de l’ocupació, allargar l’edat de jubilació, privatitzar i desmantellar tant el sistema de benestar com el sector públic d’empreses i serveis encara existent. Són mesures que protegeixen el capital financer i especulatiu i generen una situació de major estancament econòmic i crisi política i social, impedeixen que Europa pugui jugar un paper rellevant, ni positiu en la sortida de la crisi, debiliten el seu paper polític al món multipolar que s’està configurant i aprofundeixen el rol militarista i agressiu que alguns estats membres de la UE han mantingut històricament, tant a l’Orient mitjà com a l’Àfrica i l’Europa oriental.
Els EUA continuen essent la principal potència capitalista i imperialista en el món de capitalisme financer que manté el seu paper mundial gràcies al seu exèrcit i a disposar del dòlar com a moneda mundial, amb la dificultat que ja no juga el paper estabilitzador de l’economia mundial que va jugar primer com a exportador i després com a receptor de l’excedent mundial de capital. És una potència en decliu front una dinàmica de major pes del multilateralisme, que veu processos regionals en construcció, així com l'emergència de potències econòmiques, socials, culturals i econòmiques alternatives en desenvolupament, com els anomenats BRICS (Brasil, Rúsia, Índia, Xina i Sud-àfrica). Les experiències llatinoamericanes són també reveladores (i inspiradores) des del punt de vista de la pluralitat d’actors i l’amplitud dels fronts i moviments que protagonitzen la transformació social i democràtica enfront del neoliberalisme i el capitalisme financer en perspectiva socialista
A pesar de tot (i per defecte) EUA i el projecte de globalització neoliberal i les seves institucions (OMC, FMI, BM) continuen essent instruments de govern econòmic mundial, mentre que les actuals NN.UU. cada cop estan més allunyades de la nova realitat mundial. Només generant caos els EUA (i Europa i Japó en tant que projectes subordinats) poden mantenir-se com a centre capitalista en aquesta fase de decliu. Veiem un interès renovat de l’imperialisme per Àfrica. Nord d’Àfrica, Pròxim Orient, Orient Mitjà, Europa Central i Caucas com a espais centrals de conflicte pels recursos energètics. Davant aquesta realitat el nostre compromís és antiimperialista, internacionalista i combatrem qualsevol complicitat amb aquesta política del caos des de la solidaritat dels pobles i la lluita per la pau. Som conscients que les lluites dels pobles estan lligades entre si i tenen objectius comuns i sabem clau la solidaritat amb els pobles que resisteixen les ocupacions, agressions i ingerències.
Mobilització ciutadana, crisi d’hegemonia i nova política
L'acció dels governs en aquesta etapa de gestió de la crisi del capitalisme financer ha estat basada, tant a Catalunya com a Espanya, en la retallada dels serveis públics: sanitat, educació, dependència i atenció a les persones, protecció als més desafavorits amb el PIRMI, repagament sanitari, continues reduccions salarials als empleats públics, amb retallades de plantilles, el desmantellament del sector públic amb privatitzacions i externalitzacions,així com la retallada de drets i llibertats, amb la desqualificació i criminalització de la resposta ciutadana, centrant l’acció de govern en una política econòmica profundament neoliberal, basada en la reducció del dèficit públic, un continuat procés de desfiscalització i una clara aposta per la retallada en despesa i inversió públiques, especialment en el terreny social.
Les conseqüències de l’ofensiva neoliberal són devastadores per a milions de persones treballadores al nostre país, siguin assalariades o autònomes, petites comerciants i empresàries). i s’expressa en la destrucció del teixit industrial, l’augment vertiginós de la pobresa, la malnutrició infantil, l’estafa de les preferents, les dificultats de la joventut per a desenvolupar un projecte vital autònom, l’enduriment en l’accés de les capes populars a la formació universitària i l’expulsió del país de milers de joves per la falta d’ocupació, o el desnonament i expulsió de milers de famílies dels seus habitatges.
Des de maig del 2010, amb el govern anterior, se succeïxen retallades als funcionaris, congelació de pensions, reforma laboral, etc. i l’error d’aplicar-les en la part que li tocava el govern de Catalunya, el decebedor acord de pensions, la modificació de l’art. 135 de la constitució per PSOE i PP i l’abstenció de Convergència l’agost del 2011, l’any 2012 es dóna la contrareforma laboral més agressiva de la història de la legislació laboral. Una reforma que afecta totes les fases de la relació laboral i generalitza una precarietat que té la seva màxima expressió en la por i la submissió que pateixen milions de persones a casa nostra i que, davant de la despolitització i desideologització d’amples capes de la societat, no es veuen amb cor d’acarar la situació de desocupació, marginació i pèrdua de drets i llibertats. Això unit a la reforma de la negociació col·lectiva, que posa en perill els marcs de cohesió sectorial de milions de treballadors/es, desregula les relacions laborals i posa en qüestió la capacitat organitzativa dels treballadors/es i les seves organitzacions de classe.
Les retallades de drets socials, de llibertats per part dels governs, així com l'atur i precarietat massius, la crisi hipotecària, efectes d'aquesta aposta de les elits per una gestió neoliberal de la crisi utilitzant el deute públic i la supervisió de la Troika com a mecanismes de justificació i coerció, han provocat una crisi d'hegemonia en què les expectatives sobre el present i el futur de la majoria del poble, (en especial joves, dones i immigrants) així com la ideologia que les sustentava, han entrat en crisi.
Davant les dificultats de les organitzacions de l’esquerra política i social per canalitzar la mobilització i la protesta després de l’exitosa vaga de 27 de setembre de 2010 i la decebedora negociació de la reforma de les pensions i el seu nefast resultat al gener de 2011, es produeix una mobilització ciutadana molt potent amb plataformes i iniciatives diverses, marees i dues vagues generals, que té el seu punt d’inflexió el 15M, que impugna l’estratègia de la política del mal menor, genera un nou relat de potència que connecta amb amplis sectors de la societat, obrint un procés de politització social amb demandes de democràcia real: més participació i vinculació de la democràcia a garantir condicions materials de vida digna.
Aquest ha estat un procés de politització popular intens que ha generat multitud d'iniciatives i projectes en tots els àmbits (econòmic, social, cultural i polític), el que anomenem Nova Política. El concepte de democràcia és central per aquesta Nova Política: democràcia real i en tots els àmbits, sense limitacions, no només entesa com a procés decisori de la majoria, sinó també com a conjunt de drets que garanteixin l'existència material i, per tant, la llibertat. És un concepte que connecta i coincideix plenament amb la concepció de socialisme com a aprofundiment de la democràcia en totes les esferes de la vida política, econòmica, social i cultural.
La corrupció institucional, les portes giratòries entre poder econòmic i polític, incloent-hi els grans partits, en especial el PP, PSOE i CiU, així com la monarquia, surten a la llum: l’ambient és de descomposició. El 25 S es rodeja el Congrés. El mateix dia el Parlament de Catalunya aprova una resolució a favor del dret a decidir. Es comença a parlar de processos constituents.
Crisi de règim de la segona restauració borbònica. Ruptura democràtica i nou espai
Aquest estat de coses han portat a una impugnació i pèrdua de legitimitat de les institucions polítiques i a una crisi de règim polític sorgit de la Transició en què tots els debats de fons es reobren i torna a planejar la possibilitat d'una Ruptura Democràtica, per mitjà de processos constituents, que doni solucions a la democratització de l'estat, la democratització de l'economia en un sentit antimonopolista i el dret d'autodeterminació dels pobles. Una Ruptura Democràtica amb expressions i repercussions a nivell de Catalunya, a nivell d'Espanya, a nivell Europeu i a nivell internacional, quatre àmbits autònoms de la lluita de classes íntimament relacionats que es retroalimenten en positiu i en negatiu.
El Regne d'Espanya es va construir al 78 sobre la base de la continuïtat del domini de les oligarquies sobre l'estat i sobre la vida econòmica (expressats en claredat als pactes de la Moncloa), acceptant drets socials -però no polítiques industrials vigoroses- i una democràcia parlamentària limitada, així com el règim autonòmic com a solució de compromís per la qüestió de les nacionalitats. La monarquia representava- i segueix representant- la garantia d'aquesta continuïtat oligàrquica i la incorporació a l’OTAN la fi a qualsevol desenvolupament alternatiu en un sentit democràtic. La seva inserció a la Unió Europea -un projecte que connecta amb l’ofensiva contrareformadora del capitalisme- va fer que la seva economia s'especialitzés a ser receptora de capital centroeuropeu, destinat a l'especulació urbanística, i alhora consumidora dels seus productes industrials, i que l'oligarquia espanyola pogués tenir el seu espai a l'economia mundial.
El règim intenta i dóna passes per fer una reforma per poder succeïr-se a si mateix. És aquest el sentit que hem de donar a l'abdicació del rei Juan Carlos I i l'entronització de Felip VI. Tampoc no podem descartar que agitin l’espantall de l’extrema dreta i el feixisme. Per això és el moment d'apostar per la construcció d'amplis moviments polítics i socials per portar a terme aquest projecte de Ruptura Democràtica que trenqui la cadena de dominació oligàrquica i austericida. És aquest el sentit que els comunistes li donem als conceptes com Nou Espai a Catalunya i Bloc Social i Polític a l'Estat Espanyol, no per gestionar des de l'esquerra en els marges del règim de la Transició, sinó de donar perspectiva política i generar instruments per precipitar els processos constituents que el desbordin democràticament. Cal entendre'ls en el sentit de construcció d'amplis moviments de contrapoder popular i de perspectiva política del moviment democràtic en l'àmbit polític, econòmic, social i cultural.
Un projecte constituent per a Catalunya: República Catalana
A Catalunya, el descontentament provocat pel tancament constitucional a un desenvolupament federalitzant del model autonòmic que suposa la Sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l'Estatut de Catalunya, sumada al malestar per la voladura dels aspectes socials del règim, han propiciat el sorgiment d'un moviment sobiranista molt potent, majoritari i hegemònic, que exigeix el dret a decidir del poble de Catalunya. Certament, el govern de Catalunya ha intentat instrumentalitzar-lo per distreure l'atenció del seu compromís amb les polítiques neoliberals i les retallades, però amb èxit limitat (continuen al govern, però cada cop el seu suport electoral és menor). Per contra, l'arrelament popular i el potencial destituent d'aquest moviment és inqüestionable, així com la legitimitat del dret a decidir o dret a l'autodeterminació d'un poble. Els comunistes catalans estem plenament compromesos amb aquest moviment, exigim l'exercici del dret a decidir. Entre els nostres principis està l'internacionalisme, el federalisme i el dret a l'autodeterminació dels pobles i fem una proposta constituent de República Catalana lliurement federada a una República Federal dels Pobles d'Espanya, un projecte plurinacional, pluricultural i plurilingüe de convivència dels pobles d'Espanya indestriablement lligat al projecte de ruptura democràtica, i en una Europa dels Pobles.
Ens sentim part del catalanisme popular, que expressa una dinàmica i una voluntat de construcció nacional basada en una caracterització que passa per desenvolupar la democràcia política, econòmica, social i cultural articulant la societat civil alternativa. L’hegemonia de la classe treballadora passa per desenvolupar un projecte atractiu per al conjunt del poble de Catalunya, projecte que de forma medul·lar per a nosaltres és ocupat per les preocupacions socials i econòmiques. Aquesta construcció pot donar a la nació una caracterització antiimperialista, no centralista, solidària i internacionalista i amb plena capacitat de relació entre iguals amb d’altres pobles d’Espanya, d’Europa i del Món. No deixarem de cap manera la burgesia que hegemonitzi aquest fet amb la seva perspectiva conservadora de nacionalisme identitari, etnicista o territorialista, així com tampoc deixarem de combatre l'oligarquia que hegemonitza i dirigeix el Regne d'Espanya amb el seu projecte centralista i antidemocràtic.
Un nou partit comunista a Catalunya
És per tot això, que fem una crida a la construcció d'un nou partit comunista a Catalunya com a instrument revolucionari de la classe treballadora catalana que contribueixi a la seva articulació per a la ruptura democràtica a Catalunya, a l’Estat espanyol i a Europa, així com a nivell Internacional, en la perspectiva del socialisme.
Un gran partit comunista. És necessari avui, com en d’altres temps, un gran partit comunista de tots/es per les noves tasques de la revolució democràtica i pel socialisme. Cal desenvolupar un procés de construcció obert a organitzacions i persones que es reclamen del comunisme, pensant en les noves generacions de lluitadors i lluitadores que aspiren a superar el capitalisme i desenvolupar una societat justa i lliure, assumint críticament els errors comesos en el passat.
Un partit en i per la mobilització. Avui vivim a Catalunya, Espanya i Europa reptes crucials pel futur, és necessari participar i augmentar les mobilitzacions contra les polítiques que empobreixen el nostre poble, crear majories socials que siguin capaces de modificar les correlacions de forces, crear noves majories socials i polítiques que frenin primer i derrotin després les polítiques neoliberals. Un partit que sigui present al conflicte i que sigui part del conflicte. On la mobilització es transformi en poder popular i la seva presència a les institucions estigui orientada a la seva transformació democràtica i participativa.
Un partit de classe. Per assolir aquests objectius creiem imprescindible el protagonisme de la classe treballadora, la seva unitat ha de ser eix vertebrador d’un ampli moviment alternatiu, amb clar protagonisme del conjunt del sindicalisme de classe. Avui, més que mai, els drets i reivindicacions dels treballadors i treballadores representen els de l’àmplia majoria de la societat, imprescindibles per una transformació democràtica i revolucionària del capitalisme.
Un partit nacional. Pels comunistes catalans, seguint la tradició històrica del PSUC, junt amb d'altres referències i experiències comunistes, la construcció nacional i social són dues parts indestriables del mateix projecte i seguim apostant per construir projectes compartits amb d’altres pobles d'Espanya, sempre sota les premisses de la lliure determinació dels pobles, el federalisme i l’internacionalisme. Apostem per una República Catalana i una República Federal Plurinacional en el camí de l’avenç cap al socialisme.
Un partit per a l'impuls de la lluita feminista i antiheteropatriarcal. El maltractament històric a què el capitalisme sotmet a les dones només pot ser reversible en una societat que elimini el patriarcat com a fòrmula de relacions socials i culturals entre els homes i les dones, i que garanteixi relacions lliures entre les persones en tots els àmbits, inclòs l’afectivo-sexual.
Un partit internacionalista i per la pau. Aspirem també a construir una altra Europa, un veritable projecte social, democràtic i sostenible al servei dels treballadors en particular i de la majoria de la ciutadania en general i no com ara al servei de grups oligàrquics que prenen decisions en funció d’interessos financers i corporatius d’esquenes a les persones. Manifestem el nostre caràcter internacionalista i solidari amb la lluita de tota la classe treballadora i de l’alliberament dels pobles. Un partit per la pau que coordini fórmules entre els pobles del món de combat social contra l'imperialisme i el militarisme
Un partit corresponsable amb els comunistes de la resta de pobles d’Espanya. Des de la condició de partit nacional i de classe, cal treballar de forma corresponsable en un projecte compartit amb el Partit Comunista d’Espanya (PCE). Això es concretaria en la forma com històricament ha mantingut les relacions el PSUC amb el PCE, amb un protocol conjunt i les consegüents mencions als documents polítics i els estatuts.
Un partit per la Unitat de les Esquerres. Com molts homes i dones comunistes no organitzats en partits, creiem que la classe treballadora necessita de la unitat de les esquerres, per això treballem en el marc dels moviments polítics i socials que representen Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i Izquierda Unida (IU) i impulsem dins d’aquestes forces, així com d'altres iniciatives i expressions polítiques, la concreció a Catalunya d’un Nou Espai de l’Esquerra i d'un Bloc Social i Polític a l'Estat que contribueixin a fer possibles processos constituents de canvis econòmics, polítics i socials.
Comissió d'Unitat dels i les Comunistes de Catalunya
Barcelona, 15 d'octubre de 2014
Signants inicials
Cefe AlonsoRosa Bofill
Yanik Barbero
Claudia Calvo
Adelina Escandell
Paco Fernández
Luis Juberías
Jordi López
Joan Lou
Ramón Luque
Juan Medina
Joan Josep Nuet
David Rodríguez
Hèctor Sánchez
Nora Sánchez Oussedik
Salva Torres
Lorena Vicioso
Descarrega en PDF
Versión en castellano
LLAMAMIENTO A LA CONSTRUCCIÓN DE UN NUEVO PARTIDO COMUNISTA EN CATALUNYA
Hoy es necesario construir y adecuar instrumentos para articular políticamente la unidad de los trabajadores y trabajadoras, para contribuir así a que sean más conscientes y más protagonistas en el actual proceso político, ante la disyuntiva de ceder a la resignación u organizar el conflicto social, para construir una alternativa popular y de clase a la crisis. Un nuevo partido comunista es necesario hoy en Catalunya.
Hay que responder a una intensificación de la involución democrática y social provocada por las políticas del neoliberalismo, bajo la dirección política y económica de la oligarquía financiera mundial, que pretende, una vez más, una salida de la crisis sobre las espaldas de los trabajadores y trabajadoras, así como de la mayoría de la ciudadanía: las clases populares. Cambiar la correlación de fuerzas, sólo es posible hoy a partir de amplias alianzas políticas y sociales por una ruptura democrática, en la perspectiva del socialismo, en Catalunya, en España, en Europa y en el Mundo. Este es nuestro compromiso revolucionario.
ADECUAR LAS ORGANIZACIONES DEL MOVIMIENTO OBRERO AL NUEVO MOMENTO
Desde los años 70 la clase trabajadora ha sufrido procesos de segmentación y fragmentación en su composición, fenómenos que, de una u otra manera, han roto la existencia de una parte de la clase que se convirtiera en referencia para el conjunto, papel que había jugado la clase obrera industrial fordista. Estos fenómenos, acompañados y dirigidos por la hegemonía cultural y de valores de la oligarquía financiera y su ideología neoliberal, han llevado a la clase trabajadora a una pérdida de conciencia e identidad de clase, a una despolitización. Aquí radican las dificultades en la capacidad de lucha y de respuesta de la clase trabajadora y la necesidad de adecuación de sus organizaciones. Es por ello que las organizaciones del movimiento obrero, también el sindicalismo de clase, tenemos que cambiar para adecuarnos y ser útiles, para reconstruir la clase como sujeto, con un amplio proceso de politización en el marco del movimiento democrático ciudadano y popular en marcha.
Las políticas de concertación han mostrado su agotamiento, especialmente si son la única estrategia definida y desarrollada sindical y políticamente. Hoy el capitalismo financiero no quiere negociar, quiere vencer y derrotar de forma total, no sólo la estrategia sindical, sino la propia existencia del sindicalismo de clase. Hay que adaptar la acción sindical a los cambios operados en la realidad económica, productiva y tecnológica, así como en las relaciones productivas y la nueva composición de la clase trabajadora, en especial las realidades de la precariedad y el paro. Y para ello hay que desarrollar un sindicalismo que haga de la pluralidad de la clase un valor, alejado de la burocratización cupular y que busque un espectro mayor de unidad sindical con el conjunto de sindicatos de clase existentes para avanzar en un proceso sindical constituyente y no excluyente, desde la autonomía, la autoorganización, la solidaridad, la democracia y el sindicalismo de clase.
OLIGARQUÍA FINANCIERA, CRISIS DEL CAPITALISMO FINANCIERO Y EL FIN DEL PACTO DE CLASES DE POSGUERRA
La oligarquía financiera surge de una nueva lógica de acumulación del capital, fruto la gestión contrareformadora de la crisis capitalista de los 70, que trata de revertir la tendencia decreciente de la tasa de ganancia, bajando los costes laborales y reduciendo derechos por desposesión del patrimonio social y bienes comunes a través de tres estrategias: el neoliberalismo, la globalización y la financiarización. A través de este proceso de acumulación, una minoría plutocrática impone su dominio y somete el resto de relaciones capitalistas a la utopía capitalista de obtener ganancia sin producción, creando una desigualdad absolutamente brutal con el resto de la sociedad, que implica la congelación de los salarios reales que son sustituidos por el crédito, creando una gran burbuja de capital ficticio que tenía que estallar y que lo hizo en la gran crisis del capitalismo financiero de 2008.
La gestión neoliberal de la gran crisis del capitalismo financiero, que supone la recomposición capitalista sobre la profundización de la acumulación por desposesión de los bienes públicos y comunes, y los derechos sociales conquistados, está terminando radical y definitivamente con cualquier vestigio del pacto social de posguerra entre capital y trabajo, que se había visto sometido durante los últimos 30 años a la presión de una creciente polarización social y concentración de capital en la Europa continental. Este pacto se dio en un contexto de victoria antifascista y necesidad de reconstrucción de la posguerra mundial, la existencia de poderosos movimientos obreros -un poder acumulado durante generaciones de lucha- y el miedo al socialismo que encarnaba la URSS, y permitió la constitución de los estados democráticos y sociales de derecho en Europa Occidental, con derechos sociales (educación, sanidad, prestaciones para la vejez, negociación colectiva), vigorosas políticas públicas y planificación económica con el pleno empleo -masculina- como objetivo político -hasta los años setenta-, democracia limitada y aliados en EEUU, la principal potencia capitalista e imperialista. Asimismo, abrió paso a la autodeterminación de los pueblos colonizados.
Las políticas que condujeron a la crisis capitalista de 2008 y las oligarquías que las sustentaron, se han apoderado de la poca democracia que quedaba en los sistemas políticos, que son los mismos que salvaron el sistema financiero mundial del colapso con una inyección directa de fondos públicos, que sobreendeudó sus economías. Ahora, estos centros de poder someten a su criterio de mercado especulativo las decisiones de los gobiernos, pero eso no hace más que deprimir y estancar más la economía. Los ciudadanos y las ciudadanas sufren en primer plano estas decisiones en forma de más precariedad, paro y pérdida generalizada de derechos sociales. Para poder hacer todo esto con menos resistencias se atenta también contra los derechos democráticos.
Esta crisis ha terminado siendo, además, una crisis de la cultura que se había construido en torno a los referentes de la ideología neoliberal y los medios de comunicación de masas; una crisis social, donde los niveles de vida de muchas personas, en especial las mujeres y los jóvenes, y sus expectativas disminuyen drásticamente; una crisis alimentaria, donde los mercados de alimentos se convierten en un refugio para los capitales especulatives, condenando al hambre a millones de personas; una crisis medioambiental donde se ve más clara y sangrienta la insostenibilidad de las pautas de producción y consumo del capitalismo, que ponen en peligro la propia supervivencia de la humanidad; una crisis donde las convicciones se tambalean y se abren grietas en los sólidos muros de la rutina y las certezas; una crisis donde afloran revueltas populares y crisis políticas; una crisis de civilización en toda regla, donde la inestabilidad global en todos los ámbitos de la vida promete haber llegado para quedarse.
Las instituciones de la UE han abrazado con fuerza y se han convertido en punta de lanza de esta nueva fase de políticas neoliberales, soportadas ampliamente en las políticas de los tratados (amparadas al mismo tiempo en la globalización de las políticas del Consenso de Washington y del Consenso de Bruselas como caras de una misma moneda) y su hasta ahora concreción, las directivas de liberalización. Una muestra clara de estas políticas viene dada por la negociación del Tratado de libre comercio Unión Europea - Estados Unidos, una nueva herramienta de dominación.
La cuestión que hay que poner sobre la mesa en Europa, no es si recortamos un poco menos los gastos e inyectamos algo más de recursos a las mismas actividades e infraestructuras de siempre degradando el territorio, sino si rompemos o no con el poder de las finanzas privadas y de las grandes corporaciones empresariales y oligárquicas que nos dominan y que son las que nos han llevado a la situación en que estamos, si impulsamos los cambios políticos e institucionales que permitan que se adopten decisiones políticas, en función de los mandatos de la mayoría social en un marco de una auténtica democracia.
La Troika (FMI, BCE, Comisión Europea), ha actuado como un instrumento de la oligarquía financiera, obligando a los estados, en especial los más débiles como España, Grecia, Irlanda y Portugal, si quieren disponer de crédito y confianza, a aplicar planes de ajuste de reducción del dèficit, que significan reducir el gasto social, ser punta de lanza del dumping salarial y la precarización generalizada del empleo, alargar la edad de jubilación, privatizar y desmantelar tanto el sistema de bienestar como el sector público de empresas y servicios aún existente. Son medidas que protegen el capital financiero y especulativo y generan una situación de mayor estancamiento económico y crisis política y social, impiden que Europa pueda jugar un papel relevante, o positivo en la salida de la crisis, debilitan su papel político en el mundo multipolar que se está configurando y profundizan el rol militarista y agresivo que algunos estados miembros de la UE han mantenido históricamente, tanto en Oriente medio, como en África y Europa oriental. EEUU sigue siendo la principal potencia capitalista e imperialista en el mundo de capitalismo financiero que mantiene su papel mundial gracias a su ejército y a disponer del dólar como moneda mundial, con la dificultad que ya no juega el papel estabilizador de la economía mundial que jugó, primero como exportador y luego como receptor del excedente mundial de capital. Es una potencia en declive frente una dinámica de mayor peso del multilateralismo, que ve procesos regionales en construcción, así como la emergencia de potencias económicas, sociales, culturales y económicas alternativas en desarrollo, como los llamados BRICS (Brasil, Rusia, India, China y Sudáfrica). Las experiencias latinoamericanas son también reveladoras (e inspiradoras), desde el punto de vista de la pluralidad de actores y la amplitud de los frentes y movimientos que protagonizan la transformación social y democràtica, frente al neoliberalismo y el capitalismo financiero en perspectiva socialista.
A pesar de todo (y por defecto), EEUU y el proyecto de globalización neoliberal y sus instituciones (OMC, FMI, BM) siguen siendo instrumentos de gobierno económico mundial, mientras que las actuales NN.UU. cada vez están más alejadas de la nueva realidad mundial. Sólo generando caos, EEUU (y Europa y Japón como proyectos subordinados), pueden mantenerse como centro capitalista en esta fase de declive. Vemos un interés renovado del imperialismo por África. Norte de África, Oriente Próximo, Oriente Medio, Europa Central y Cáucaso, como espacios centrales de conflicto por los recursos energéticos. Ante esta realidad nuestro compromiso es antiimperialista e internacionalista y combatiremos cualquier complicidad con esta política del caos, desde la solidaridad de los pueblos y la lucha por la paz. Somos conscientes de que las luchas de los pueblos están ligadas entre sí y tienen objetivos comunes y sabemos clave la solidaridad con los pueblos que resisten las ocupaciones, agresiones e injerencias.
MOVILIZACIÓN CIUDADANA, CRISIS DE HEGEMONÍA Y NUEVA POLÍTICA
La acción de los gobiernos, en esta etapa de gestión de la crisis del capitalismo Financiero, ha estado basada, tanto en Cataluña como en España, en el recorte de los servicios públicos: sanidad, educación, dependencia y atención a las personas, protección a los más desfavorecidos con el PIRMI, repago sanitario, continuas reducciones salariales a los empleados públicos -con recortes de plantilles-, el desmantelamiento del sector público -con privatizaciones y externalizaciones-, así como el recorte de derechos y libertades, con la descalificación y criminalización de la respuesta ciudadana, centrando la acción de gobierno en una política económica profundamente neoliberal, basada en la reducción del déficit público, un continuado proceso de desfiscalización y una clara apuesta por el recorte en gasto e inversión públicas, especialmente en el terreno social.
Las consecuencias de la ofensiva neoliberal son devastadoras para millones de personas trabajadoras en nuestro país, sean asalariadas o autónomas, pequeñas comerciantes y empresarias). y se expresa en la destrucción del tejido industrial, el aumento vertiginoso de la pobreza, la malnutrición infantil, la estafa de las preferentes, las dificultades de la juventud para desarrollar un proyecto vital autónomo, el endurecimiento en el acceso de las capas populares a la formación universitaria y la expulsión del país de miles de jóvenes por la falta de empleo, o el desahucio y expulsión de miles de familias de sus viviendas.
Desde mayo de 2010, con el gobierno anterior, se suceden recortes a los funcionarios, congelación de pensiones, reforma laboral, etc. y el error de aplicarlas, en la parte que le tocava, el gobierno de Cataluña, el decepcionante acuerdo de pensiones, la modificación del art. 135 de la constitución por PSOE y PP y la abstención de Convergencia en agosto de 2011. En 2012 se da la contrarreforma laboral más agresiva de la historia de la legislación laboral. Una reforma que afecta a todas las fases de la relación laboral y generaliza una precariedad que tiene su máxima expresión en el miedo y la sumisión que sufren millones de personas en nuestro país y que, ante la despolitización y desideologización de amplias capas de la sociedad, no se ven con ánimos de enfrentarse a la situación de desempleo, marginación y pérdida de derechos y libertades. Esto, unido a la reforma de la negociación colectiva, que pone en peligro los marcos de cohesión sectorial de millones de trabajadores/as, desregula las relaciones laborales y pone en cuestión la capacidad organizativa de los trabajadores/as y sus organizaciones de clase.
Los recortes de derechos sociales, de libertades por parte de los gobiernos, así como el paro y precariedad masivos, la crisis hipotecaria, los efectos de esta apuesta de las élites por una gestión neoliberal de la crisis, utilizando la deuda pública y la supervisión de la Troika como mecanismos de justificación y coerción, han provocado una crisis de hegemonía en la que las expectativas sobre el presente y el futuro de la mayoría del pueblo, (en especial jóvenes, mujeres e inmigrantes) así como la ideología que las sustentaba, han entrado en crisis.
Ante las dificultades de las organizaciones de la izquierda política y social para canalizar la movilización y la protesta, después de la exitosa huelga del 27 de septiembre de 2010, y la decepcionante negociación de la reforma de las pensiones y su nefasto resultado, en enero de 2011, se produce una movilización ciudadana muy potente con plataformas e iniciativas diversas, mareas y dos huelgas generales, que tiene su punto de inflexión el 15M, que impugna la estrategia de la política del mal menor, genera un nuevo relato de potencia que conecta con amplios sectores de la sociedad, abriendo un proceso de politización social con demandas de democracia real: más participación y vinculación de la democracia en garantizar condiciones materiales de vida digna.
Este ha sido un proceso de politización popular intenso que ha generado multitud de iniciativas y proyectos en todos los ámbitos (económico, social, cultural y político), lo que llamamos Nueva Política. El concepto de democracia es central para esta Nueva Política: democracia real y en todos los ámbitos, sin limitaciones, no sólo entendida como proceso decisorio de la mayoría, sino también como conjunto de derechos que garanticen la existencia material y, por lo tanto, la libertad. Es un concepto que conecta y coincide plenamente con la concepción de socialismo como profundización de la democràcia, en todas las esferas de la vida política, económica, social y cultural.
La corrupción institucional, las puertas giratorias entre poder económico y político, incluyendo los grandes partidos, en especial el PP, PSOE y CiU, así como la monarquía, salen a la luz: el ambiente es de descomposición. El 25 S se rodea el Congreso. El mismo día el Parlamento de Cataluña aprueba una resolución a favor del derecho a decidir. Se empieza a hablar de procesos constituyentes.
CRISIS DE RÉGIMEN DE LA SEGUNDA RESTAURACIÓN BORBÓNICA. RUPTURA DEMOCRÁTICA Y NUEVO ESPACIO
Este estado de cosas ha llevado a una impugnación y pérdida de legitimidad de las instituciones políticas y a una crisis de régimen político surgido de la Transición, en que todos los debates de fondo se reabren y vuelve a planear la posibilidad de una Ruptura Democrática, por medio de procesos constituyentes, que dé soluciones a la democratización del estado, la democratización de la economia, en un sentido antimonopolista, y el derecho de autodeterminación de los pueblos. Una Ruptura Democrática con expresiones y repercusiones a nivel de Cataluña, a nivel de España, a nivel Europeo y a nivel internacional, cuatro ámbitos autónomos de la lucha de clases, íntimamente relacionados, que se retroalimentan en positivo y en negativo.
El Reino de España, se construyó en el 78 sobre la base de la continuidad del dominio de las oligarquías sobre el estado y sobre la vida económica (expresados en claridad en los pactos de la Moncloa), aceptando derechos sociales -pero no políticas industriales vigorosas- y una democracia parlamentaria limitada, así como el régimen autonómico como solución de compromiso para la cuestión de las nacionalidades. La monarquía representava -y sigue representando- la garantía de esta continuidad oligárquica y la incorporación a la OTAN, el fin a cualquier desarrollo alternativo en un sentido democrático. Su inserción en la Unión Europea -un proyecto que conecta con la ofensiva contrareformadora del capitalismo- hizo que su economía se especializara en ser receptora de capital centroeuropeo, destinado a la especulación urbanística y, a la vez, consumidora de sus productos industriales, y que la oligarquía española pudiera tener su espacio en la economía mundial.
El régimen intenta y da pasos para hacer una reforma para poder sucederse a sí mismo. Es este el sentido que debemos dar a la abdicación del rey Juan Carlos I y la coronación de Felipe VI. Tampoco podemos descartar que agiten el espantajo de la extrema derecha y el fascismo. Por esto, es el momento de apostar por la construcción de amplios movimientos políticos y sociales para llevar a cabo este proyecto de Ruptura Democrática, que rompa la cadena de dominación oligárquica y austericida. Es este el sentido que los comunistas le damos a los conceptos como Nuevo Espacio en Cataluña y Bloque Social y Político en España, no para gestionar desde la izquierda en los márgenes del régimen de la Transición, sino dar perspectiva política y generar instrumentos para precipitar los procesos constituyentes que lo desborden democráticamente. Hay que entenderlos en el sentido de construcción de amplios movimientos de contrapoder popular y de perspectiva política del movimiento democrático en el ámbito político, económico, social y cultural.
UN PROYECTO CONSTITUYENTE PARA CATALUÑA: REPÚBLICA CATALANA
En Cataluña, el descontento provocado por el cierre constitucional, a un desarrollo federalizante del modelo autonómico, que supone la Sentencia del Tribunal Constitucional de 2010 sobre el Estatuto de Cataluña, sumada al malestar por la voladura de los aspectos sociales del régimen, han propiciado el surgimiento de un movimiento soberanista muy potente, mayoritario y hegemónico, que exige el derecho a decidir del pueblo de Cataluña. Ciertamente, el gobierno de Cataluña ha intentado instrumentalizarlo para distraer la atención de su compromiso con las políticas neoliberales y los recortes, pero con éxito limitado (continúan en el gobierno, pero cada vez su apoyo electoral es menor). Por el contrario, el arraigo popular y el potencial destituyente de este movimiento es incuestionable, así como la legitimidad del derecho a decidir o derecho a la autodeterminación de un pueblo. Los comunistas catalanes estamos plenamente comprometidos con este movimiento, exigimos el ejercicio del derecho a decidir. Entre nuestros principios está el internacionalismo, el federalismo y el derecho a la autodeterminación de los pueblos y hacemos una propuesta constituyente de República Catalana, libremente federada a una República Federal de los Pueblos de España, un proyecto plurinacional, pluricultural y plurilingüe de convivencia de los pueblos de España, inextricablemente ligado al proyecto de ruptura democrática, y en una Europa de los Pueblos.
Nos sentimos parte del catalanismo popular, que expresa una dinámica y una voluntad de construcción nacional basada en una caracterización que pasa por desarrollar la democracia política, económica, social y cultural, articulando la sociedad civil alternativa. La hegemonía de la clase trabajadora pasa por desarrollar un proyecto atractivo para el conjunto del pueblo de Cataluña, proyecto que, de forma medular para nosotros, es ocupado por las preocupaciones sociales y económicas. Esta construcción puede dar a la nación una caracterización antiimperialista, no centralista, solidaria e internacionalista y con plena capacidad de relación entre iguales con otros pueblos de España, de Europa y del Mundo. No dejaremos de ninguna manera a la burguesía que hegemonice este hecho con su perspectiva conservadora de nacionalismo identitario, etnicista o territorialista, así como tampoco dejaremos de combatir la oligarquía que hegemoniza y dirige el Reino de España con su proyecto centralista y antidemocrático.
UN NUEVO PARTIDO COMUNISTA EN CATALUÑA
Es por todo ello, que hacemos un llamamiento a la construcción de un nuevo partido comunista en Cataluña, como instrumento revolucionario de la clase trabajadora catalana, que contribuya a su articulación para la ruptura democrática en Cataluña, en España y en Europa, así como a nivel Internacional, en la perspectiva del socialismo.
Un gran partido comunista. Es necesario hoy, como en otros tiempos, un gran partido comunista de todos/as para las nuevas tareas de la revolución democrática y por el socialismo. Hay que desarrollar un proceso de construcción abierto a organizaciones y personas que se reclaman del comunismo, pensando en las nuevas generaciones de luchadores y luchadoras que aspiran a superar el capitalismo y desarrollar una sociedad justa y libre, asumiendo críticamente los errores cometidos en el pasado.
Un partido en y para la movilización. Hoy vivimos en Cataluña, España y Europa retos cruciales para el futuro, es necesario participar y aumentar las movilizaciones contra las políticas que empobrecen nuestro pueblo, crear mayorías sociales que sean capaces de modificar las correlaciones de fuerzas, crear nuevas mayorías sociales y políticas que frenen primero y derroten luego las políticas neoliberales. Un partido que esté presente en el conflicto y que sea parte del conflicto. Donde la movilización se transforme en poder popular y su presencia en las instituciones esté orientada a su transformación democrática y participativa.
Un partido de clase. Para alcanzar estos objetivos creemos imprescindible el protagonismo de la clase trabajadora, su unidad debe ser eje vertebrador de un amplio movimiento alternativo, con claro protagonismo del conjunto del sindicalismo de clase. Hoy, más que nunca, los derechos y reivindicaciones de los trabajadores y trabajadoras representan los de la amplia mayoría de la sociedad, imprescindibles para una transformación democrática y revolucionaria del capitalismo.
Un partido nacional. Para los comunistas catalanes, siguiendo la tradición histórica del PSUC, junto con otras referencias y experiencias comunistas, la construcción nacional y social son dos partes inseparables del mismo proyecto y seguimos apostando por construir proyectos compartidos con otros pueblos de España, siempre bajo las premisas de la libre determinación de los pueblos, el federalismo y el internacionalismo. Apostamos por una República Catalana y una República Federal Plurinacional en el camino del avance hacia el socialismo.
Un partido para el impulso de la lucha feminista y antiheteropatriarcal. El maltrato histórico en el que el capitalismo somete a las mujeres, sólo puede ser reversible en una sociedad que elimine el patriarcado como fórmula de relaciones sociales y culturales entre los hombres y las mujeres, y que garantice relaciones libres entre las personas en todos los ámbitos, incluido el afectivo-sexual.
Un partido internacionalista y por la paz. Aspiramos también a construir otra Europa, un verdadero proyecto social, democrático y sostenible al servicio de los trabajadores en particular y de la mayoría de la ciudadanía en general, y no como ahora, al servicio de grupos oligárquicos que toman decisiones en función de intereses financieros y corporativos de espaldas a las personas. Manifestamos nuestro carácter internacionalista y solidario con la lucha de toda la clase trabajadora y de la liberación de los pueblos. Un partido por la paz, que coordine fórmulas entre los pueblos del mundo, de combate social contra el imperialismo y el militarismo.
Un partido corresponsable con los comunistas del resto de pueblos de España. Desde la condición de partido nacional y de clase, hay que trabajar de forma corresponsable en un proyecto compartido con el Partido Comunista de España (PCE). Esto se concretaría en la forma como históricamente se han mantenido las relaciones del PSUC con el PCE, con un protocolo conjunto y las consiguientes menciones a los documentos políticos y los estatutos.
Un partido por la Unidad de las Izquierdas. Como muchos hombres y mujeres comunistas no organizados en partidos, creemos que la clase trabajadora necesita de la unidad de las izquierdas, por esto trabajamos en el marco de los movimientos políticos y sociales que representan Equerra Unida i Alternativa (EUiA) e Izquierda Unida (IU), e impulsamos dentro de estas fuerzas, así como de otras iniciativas y expresiones políticas, la concreción en Cataluña de un Nuevo Espacio de la Izquierda y de un Bloque Social y Político en el Estado, que contribuyan a hacer posibles procesos constituyentes de cambios económicos, políticos y sociales.
Comisión de Unidad
Comunistes de Catalunya
Firman
Cefe AlonsoRosa Bofill
Yanik Barbero
Claudia Calvo
Adelina Escandell
Paco Fernández
Luis Juberías
Jordi López
Joan Lou
Ramón Luque
Juan Medina
Joan Josep Nuet
David Rodríguez
Hèctor Sánchez
Nora Sánchez Oussedik
Salva Torres
Lorena Vicioso
Etiquetes de comentaris: Campanyes, Comunicats, Documents