Construir un país un viure

Com cada any, en aquesta Diada Nacional de 2022, Comunistes de Catalunya reafirma el ferm compromís en la lluita per una República Catalana socialment justa, feminista, ecologista, lliure de corrupció i que, lliurement, pugui exercir el seu dret d'autodeterminació. Una lluita que només arribarà a bon port si es planteja des de la transversalitat i la voluntat de teixir aliances àmplies. Aquesta lluita també és una lluita contra la repressió i pels drets civils i democràtics, que continuen en perill a conseqüència de la repressió del règim, una repressió que no s'ha aturat. Com a mostra, la perversa legitimació que ha fet el Gobierno de la infiltració policial en organitzacions juvenils independentistes. Comunistes de Catalunya torna a mostrar la seva solidaritat amb totes les persones represaliades per participar en mobilitzacions pels drets democràtics, socials i nacionals del país.

Per a Comunistes, tota proposta de transformació ha de passar per una política de classe i sobiranista, ja que perquè el país avanci és imprescindible que la classe treballadora avanci. Hem de construir un país on viure i no pas un país on sobreviure. Per fer-ho, cal un plantejament que faci anar de bracet els drets socials i els drets nacionals, amb conquestes concretes i assolibles que apleguin al conjunt de la nostra classe. S'ha de recuperar el catalanisme popular i hegemònic, aïllar els elements identitaris, tòxics o corruptes, així com confrontar amb les propostes neoliberals que buiden de contingut la idea de república.

Aquest és el camí més curt per assolir una majoria capaç de fer trontollar el règim. Per recórrer-lo cal que les esquerres sobiranistes trobin punts en comú i no es mirin el melic o s'erri l'anàlisi. Pensar que es pot continuar un projecte polític entestat en la lògica d'octubre de 2017, com si el cicle no s'hagués tancat, és fer voluntarisme en lloc de fer política. Plantejar una Diada nacional enfocada a només una part de l'independentisme és un error greu.

L'11 de setembre d'enguany s'emmarca en un curs en què s'albira un hivern dur, a conseqüència de la guerra a Ucraïna i les sancions de la UE a Rússia, amb el preu de l'energia disparat, més que possibles restriccions i una inflació que continuarà essent molt elevada. La inflació que estem vivint no és a conseqüència de l'excés de diners en circulació, sinó a conseqüència dels beneficis extraordinaris de les empreses energètiques, el creixement dels costos del transport, l'alta incidència de les multinacionals sobre la fixació de preus, l'escassetat en l'oferta a causa de la pandèmia i els problemes de subministrament derivats de la guerra a Ucraïna. Per tant, mesures com l'increment dels tipus d'interès per part del BCE no faran més que ofegar encara més l'economia de moltes llars.

Rebutgem qualsevol "pacte de rendes", que normalment amaga una contenció salarial implacable, amb l'excusa que si els sous segueixen el camí dels preus entrarem en una espiral inflacionista sense fi. Curiosament, cap dels suposats experts neoliberals que proposen això va dir res quan apujaven els preus i s'incrementaven els marges empresarials. En lloc d'actuar sobre la causa, tracten d'aprofitar el procés inflacionista per a distribuir la renda encara més al servei del capital. La intervenció pública en el mercat, les nacionalitzacions i el control de preus són les propostes adequades per tal de contenir els preus, alhora que cal anivellar els salaris a la inflació per tal que el poder adquisitiu no continuï patint un decreixement insostenible. Lluny d'aquesta aposta urgent i necessària per al benestar de la classe treballadora i els sectors populars, el govern espanyol es decanta per mesures electoralistes com reduir els impostos sobre l'energia, minvant així els recursos públics i mantenint intactes els beneficis de les grans companyies del sector, així com amb abonaments gratuïts per a rodalies, obviant la necessitat urgent d'inversions per tenir una xarxa ferroviària que funcioni correctament.

Aquesta nova crisi se solapa amb les crisis encara latents, i sobretot a la crisi del Règim del 78. Tot i que ja no es troba tan dèbil com abans, encara dona senyals d'esgotament. D'una banda, les picabaralles entre els partits del règim per renovar la cúpula del poder judicial, és una mostra de les contradiccions internes de l'aparell institucional i repressiu d'aquest. Per una altra banda, tot i que l'experiment de C's ja ha fet el seu paper, que era evitar la desmobilització dels votants de PP i PSOE, i Vox ja està amortitzat per a molts mitjans, el bipartidisme encara no s'ha restablert. Es pot afirmar, per tant, que l'ordre no ha tornat a regnar. Si això és així és, de forma gairebé exclusiva, per les tensions que continua provocant el fet nacional, i pel paper que tenen les esquerres sobiranistes de les nacions sense Estat a Espanya. El camí per impedir que el règim monàrquic espanyol surti amb èxit d'aquesta crisi és enfortir l'esquerra sobiranista, amb un plantejament que faci anar de bracet els drets socials i els drets nacionals, amb conquestes concretes i assolibles que sumin la majoria treballadora a la lluita per la República.