El Segon Congrés de Comunistes de Catalunya, sota el lema “Socialisme o Col·lapse” celebrat a la tardor de 2019, ens va permetre actualitzar les tesis del Primer Congrés i destacar la importància estratègica de la intervenció als fronts. El Segon Congrés es va desenvolupar en un context extremadament complex entre el tancament del “cicle del canvi”, la fi del “procés català” pilotat per la postconvergència i l’esclat de la pandèmia de COVID-19 que ha canviat el món de forma sobtada i inesperada. El cada cop més evident col·lapse del sistema capitalista ens obliga a repensar un Partit que ha de ser útil als fronts des d’on s’ha d’articular una alternativa socialista, l’única capaç de preservar no només els drets dels treballadors i de les treballadores, sinó la pròpia vida al planeta Terra.
I per poder fer una anàlisi acurada sobre com hem d’organitzar-nos millor, cal començar per establir quina és la tasca del partit comunista avui, situant-la en el seu moment històric. Perquè encara que haguem parlat abastament de la crisi del projecte comunista i del paper del comunisme al segle XXI, pel que fa a la qüestió organitzativa, els debats han versat generalment sobre com eixamplar la base electoral a través d'instruments de mediació política o sobre com recuperar una situació d’hegemonia passada, corresponent a un altre moment històric, més que no pas sobre com adaptar i actualitzar l’organització del partit comunista al context històric en el que vivim perquè sigui útil per a la transformació.
Es podria considerar que es tracta del debat, ja desvirtuat, respecte si cal ser un partit de masses o un partit d’avantguarda. El partit de masses, entès com el partit del conjunt de la classe treballadora, correspon a un moment històric molt anterior, en el que els partits aleshores anomenats socialistes i socialdemòcrates sí que, d’una manera o altra, englobaven dins seu el conjunt d’instruments de la classe treballadora, amb una lògica de guerra de desgast, reformista i pedagògica, d’anar creant consciència de classe a través de les conquestes i reformes que s’anaven aconseguint. Les experiències contemporànies d’espais de mediació política reformistes en són un pàlid reflex, que tan sols opta a representar a una petita part de la classe per ocupar l’espai de l’esquerra dins el sistema.
D’altra banda, el partit d’avantguarda leninista, concebut per a la confrontació molt més directa, element central en l’organització de la classe treballadora des del que es dirigeix la lluita en tots els fronts, que es converteixen en corretja de transmissió del Partit, correspon també a un altre moment històric molt lligat a Lenin i la revolució soviètica. És una evidència que el conjunt de partits comunistes a l'europa occidental (i amb poques excepcions, al món) es troben en una situació de subsidiarietat, sense capacitat per organitzar al conjunt de la classe, i ni tan sols representar una alternativa a les mal anomenades “esquerres socialdemòcrates”. L’impuls històric de la 3a internacional fa temps que es va acabar.
Això no té una expressió només en l'àmbit nacional. En un context de globalització, en el que els estats cada vegada tenen menys capacitat de decisió real, i per tant la lluita de classes hauria de transcendir les fronteres nacionals i estatals, el moviment comunista a Europa no ha pogut bastir projectes que vagin més enllà dels estats (o nacions sense estat) que siguin una eina útil per a la classe treballadora.
A més, es fa palesa la dificultat d’alguns instruments d’àmbit europeu per trencar amb els marcs mentals establerts. Així, el mateix Partit de l’Esquerra Europea, té serioses dificultats per discutir sobre política europea i fer una proposta europea, error reconegut pel mateix PEE. El problema és que quan ho fa no surt mai del marc mental de la Unió Europea, i les apostes són en el marc de reformar-la, des de diferents graus de radicalitat. Es fa necessari explorar diferents vies de ruptura i de cerca d’alternatives a la Unió Europea com, per exemple, l’opció de crear una nova regió euromediterrània. Tot i així, cal entendre la necessitat de reforçar i treballar lligams amb forces progressistes i revolucionàries que actuen dins les fronteres de la Unió Europea.
Quan diem que des del projecte comunista fa molt temps que s’ha perdut la capacitat d’imaginar un món millor, i que cal recuperar la capacitat de dibuixar utopies, en cap cas hem de fer-ho des de la nostàlgia, o pensant que la solució la trobarem replicant experiències del passat corresponents a altres períodes històrics, per molt que ens hagin inspirat i format per arribar al moment present.
El projecte comunista segueix sent plenament vigent i necessari. Ens reivindiquem del bo i millor de la història del moviment comunista i el moviment obrer, i creiem que l'única manera de fer front al col·lapse és des del socialisme. Però és igualment cert que la lluita per l’emancipació de la humanitat no s’aturarà, i que trobarà altres camins si nosaltres no sabem estar a l'altura.
La lluita per abordar els reptes que té la humanitat per davant s’articularà a nivell mundial, tot i que no ho farà en clau “tercera internacional” ni entorn d'un projecte comunista explícitament, sinó molt probablement en clau de preservació de l’espècie i del mateix planeta. Entendre això és fonamental per ser capaços d’incidir en aquesta lluita, donar-li perspectiva estratègica i de classe. Fer el contrari, és a dir seguir interpretant el món amb claus del passat pot portar el moviment comunista a jugar un paper testimonial.
Cal fer també una valoració ponderada de les experiències que hem impulsat, i de les que hem format part, en els darrers vint anys. Una de les propostes organitzatives que s’ha assajat ha sigut la del moviment polític i social. Esquerra Unida i Alternativa neix, entre altres coses, com a resposta a l’absoluta institucionalització i abandonament de postulats rupturistes per part d’ICV. Un abandonament que es dona a partir de la imposició de les tesis eurocomunistes, que acaba comportant l’expulsió d’un nodrit nombre de membres de la direcció del PSUC, que més tard formarien el PCC. Aquesta tendència, que elimina en primer terme el caràcter revolucionari del PSUC, anirà avançant fins al punt d’eliminar de l’ideari el marxisme, com també el desclassament de les seves bases i del seu programa, i és substituït per un ecologisme liberal de conveniència, com a conseqüència de l’orfandat ideològica en la qual queda l’espai polític, que busca una identitat política per a un projecte, IC, que considera que la transformació social no és possible, que l’únic viable és ocupar un espai ideològic progressista, amb propostes merament reformistes, amb dinàmiques jerarquitzades i poc participatives. Un artefacte purament electoralista que actua eficientment a mode d’empresa, que aspira sols a ocupar un sector del mercat, i que prioritza el futur i l'estabilitat dels seus càrrecs institucionals que han fet de la política el seu “modus vivendi”, la seva professió. Aquesta tendència s’anirà agreujant en els següents anys, ja com a ICV, en actuacions en la política municipal contràries a les polítiques socials i ecologistes, i en l'hostilitat creixent cap als moviments que responen a les noves problemàtiques, sobretot a finals dels 90 i inicis del segle XXI.
EUiA neix amb la voluntat de fugir d’aquesta institucionalització, de no ser un partit “clàssic”, i s'autoanomena "Moviment Polític i Social". EUiA neix com una organització que vol recuperar la connexió amb les lluites al carrer, als barris i als centres de treball. Una organització oberta, de base, radicalment democràtica, amb una gran capil·laritat amb els moviments socials, que comparteixi lluites al carrer i en sigui la veu a les institucions. Però es una interpel·lació “a priori” que, tot i mobilitzar energies i despertar simpaties, és també rebuda amb escepticisme. Quedava molta feina per fer i legitimitat a guanyar. Ben aviat va quedar palès que no és tan senzill escapar de les inèrcies institucionals, i els mals resultats en les primeres confrontacions electorals van situar EUiA en una posició de subordinació a ICV, altra vegada.
Amb el cicle del canvi va arribar un nou intent de superar la forma de partit “tradicional”. Les organitzacions de la “nova política” neixen amb una crítica frontal als instruments de mediació política (i sindical) existents, i diuen voler recuperar la democràcia radical i fer política des de baix. Així, apareixen els "círculos" de Podemos i les apel·lacions al desbordament ciutadà. Però al mateix temps, excusant-se en la falta de temps per construir organització i les urgències electorals, es creen organitzacions extraordinàriament centralitzades i verticals, on les bases no tenen res a dir ni decidir en les decisions importants o estratègiques. Sota la pretesa forma de partit-moviment, es creen organitzacions molt poc democràtiques i totalment dependents dels hiperlideratges, que governen a base de plebiscits. Aquesta ha estat també l'evolució de Catalunya en Comú.
Etiquetes de comentaris: 3a Conferència Nacional, Comunistes, Documents