L'informe aprovat el 10 de gener pel Comitè Central de Comunistes de Catalunya, sense cap vot contrari i amb 5 abstencions, constitueix el document de debat de la Conferència Político-organitzativa del 20 de febrer vinent. Versió web: català | castellano. Versió PDF: català | castellano. INFORME A LA CONFERÈNCIA POLÍTICO-ORGANITZATIVA
Casinet d’Hostafrancs, Barcelona, 20 de febrer de 2016
El Comitè Central de Comunistes de Catalunya s’ha reunit en 4 ocasions el 2015, els dies 31 de gener, 18 d’abril, 17 d’octubre, 28 de novembre i una aquest 2016, el 10 de gener. La reunió del Comitè Central del 28 de novembre de 2015 va convocar la Conferència Politico-Organitzativa del Partit per abordar la reflexió política a la llum de les experiències de l’any 2015.
Vam dir en la seva convocatòria que calia abordar tres grans temes, primer, la nova situació a Catalunya, amb una actualització de l’estratègia de República Catalana a la llum de la deriva que el post 9N de 2014 va infringir al “procés” empetitint-lo i reduint-lo a la independència, amb els resultats preocupants pel que respecta a la unitat civil del nostre poble. Segon, les aliances i els acords de confluència del cicle polític, les seves potencialitats i les seves mancances que afectaran la recomposició de l’espai politico-electoral i social de la transformació. Tercer, el reforçament organitzatiu, patrimonial i financer del Partit.
Vam assenyalar que calia debatre i impulsar a la Conferència:
-La creació d’una comissió o comissions estables d’organització i finances.
-Seguir amb l’adequació del patrimoni del Partit.
-Aprovar un document de metodologia de funcionament del CC.
-Ajustar, si cal, les responsabilitats executives del Partit.
-Seguir desenvolupant l’escola de formació i la política de quadres.
-Donar a conèixer el “Realitat” com a òrgan d’expressió de Comunistes de Catalunya.
-Calia també incorporar resolucions claus sobre situació internacional, una sobre Amèrica Llatina i una altra sobre Gihadisme i Neofeixisme.
També incorporem resolucions sobre violència de gènere i del 80è aniversari de la creació del PSUC on queda clara l’aposta irrenunciable de Comunistes per la Unitat Comunista.
S’incorporaven les conclusions de l’informe sobre la Festa de Realitat.
Cal també en el Partit adaptar el funcionament de l’organització a una gestió del temps on les dones no siguin les més perjudicades, ja que tradicionalment assumeixen la responsabilitat de la cura de grans i infants amb la doble jornada laboral que això representa, i a sobre suporten horaris masculinitzats que dificulten la seva implicació política.
Ens comprometem a elaborar un protocol de Comunistes de Catalunya amb la Joventut Comunista de Catalunya, per regular i enfortir la relació entre JCC i Partit.
La Conferència ha de donar forma a la voluntat d’augmentar la visualització del Partit a tots els nivells, establint un seguit d’activitats del Partit al llarg de l’any que el promocionen de forma especial (Acte central d’entrega de carnets, 1r de Maig, Festa de Realitat, Escola d’estiu, sopar anual, etc.)
1. L’ESTRATÈGIA D’UNITAT POPULAR, LA REPÚBLICA CATALANA
1.1.- L’estratègia d’Unitat Popular
Les mobilitzacions socials, democràtiques i nacionals dels darrers anys a Catalunya són un factor positiu. Els i les comunistes participem en les mobilitzacions nacionals per desenvolupar el nostre projecte de catalanisme popular. Els i les comunistes defensem com a concepte indestriable del nostre projecte de construcció nacional la seva dimensió social, democràtica i inclusiva, que ens fa confrontar amb el projecte de nació identitari, territorialista, historicista i etnicista que caracteritza a la dreta nacionalista.
Cal reforçar l’aposta republicana i federalista com una opció que combina la democràcia, la sobirania i la justícia social. Calen processos Constituents a Europa, Espanya i Catalunya i els comunistes hem d’actuar en cada un d’aquests, ja que no funcionen de forma aïllada i es retroalimenten mútuament. La fraternitat ha de ser la base per articular les relacions entre els pobles i s’han d’articular entre diferents nacions i estats els mateixos interessos de la seva classe treballadora.
Cal doncs desenvolupar una proposta Constituent per a Catalunya donada la crisi de Model d’Estat que s’aprofundeix en la fase d’elaboració i aprovació de l’Estatut promogut pel Govern d’Esquerres (2003-2006) i especialment a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre aquest Estatut (2010). Posteriorment les propostes recentralitzadores del PP i els atacs a la llengua i cultura catalanes han evidenciat aquesta crisi de model i els anys 2012, 2013 i 2014 les jornades de l'11 de Setembre i del 9 de Novembre van reforçar la lluita democràtica pel Dret d’Autodeterminació de la nació catalana.
La proposta estratègica de majoria popular, de Projecte Constituent per a Catalunya l’anomenem República Catalana i significa:
- Una proposta de Via Federal de Lliure Adhesió o de Federalisme amb Dret d’Autodeterminació que estableix una relació entre pobles lliures i iguals.
- Una proposta constituent amb contingut de plena democràcia política, econòmica, social i cultural.
- Una proposta d’estat propi com a superació de l’estatus polític actual de Catalunya que ja no pot ser dimensionat sota una Comunitat Autònoma del Regne d’Espanya.
Comunistes de Catalunya apostem per a una República Catalana Social, Democràtica i Lliurement Federada.
Els i les comunistes treballem també per a un projecte constituent pel conjunt d’Espanya. L’avenç d’aquest projecte constituent a Espanya està indestriablement lligat a l’avenç de les nostres propostes per a Catalunya. Proposem doncs un nou projecte de convivència entre Catalunya i la resta de pobles d’Espanya basat en una relació de lliures i iguals i emparat en un nou marc republicà, federal i plurinacional.
Comunistes de Catalunya apostem per a una República Federal Plurinacional pel conjunt dels pobles d’Espanya.
En els treballs de confluència en un Nou Espai de l’Esquerra Catalana, la dimensió de la construcció nacional és determinant per fer confluir a federalistes, sobiranistes i independentistes i així conformar un nou referent social i polític que vol esdevenir majoritari.
El 12 de setembre de 2012 Artur Mas i CiU abraçaven el discurs independentista per intentar aprofitar la mobilització en benefici propi. Res tenia a veure el projecte de CiU amb la voluntat de ruptura per començar canvis profunds no només de relació amb Espanya sinó també de canvis socials i democràtics imprescindibles que sí presidia la voluntat de molts independentistes. Mas ho va fer per poder mantenir el poder quan la política retalladora, corrupta i clientelar del seu govern (suportada pel PP d’Alicia Sánchez Camacho de 2010 a 2012) amenaçava passar-li factura.
Mas ha utilitzat fins el 9N, el “Procés” per sobreviure. CDC va posar el post 9N de 2014 al servei de la refundació del seu projecte, fent servir i manipulant a algunes de les organitzacions polítiques i socials que van participar al mateix.
El concepte d’eleccions “plebiscitàries” dissenyat per CDC i acceptat de forma acrítica per altres sectors de l'independentisme, va desenvolupar la “llista de país, patriòtica o única” d’Artur Mas i CDC, on van integrar-se independents i ERC. Eren necessàries el 27S enfront de les “eleccions plebiscitàries” unes “eleccions constituents” per poder parlar i decidir de tot, sobre el conjunt de model de país i no només d’adhesió al President o a llistes de “veritable catalanitat”. Volíem opinar i decidir no només sobre una Catalunya rica i plena, sinó també i especialment, sobre una Catalunya justa i neta.
El concepte plebiscitari sobre independència sí o no, empetiteix el procés de lluita per les llibertats nacionals de Catalunya, el fa excloent i el posa en situació defensiva davant el centralisme. Una derrota del procés seria una derrota de la democràcia sobre la reacció però el concepte plebiscitari nega el seu caràcter inclusiu i pedagògic, necessitats imprescindibles per mantenir la unitat civil i no relativitzar la seva necessària caracterització social.
El “procés” sota el lideratge de la dreta catalana està mort i serà font de frustració nacional i de reacció social i democràtica. Ara és el moment d’un canvi d’hegemonia que el porti a ser liderat per les classes populars.
Comunistes de Catalunya creu que només una acció democràtica com un referèndum pot mesurar veritablement la intenció del poble de Catalunya vers la seva relació amb altres pobles d’Espanya i Europa, no creiem en camins unilaterals ni en declaracions que no comptin amb la participació popular i democràtica.
Posteriorment al 9N, el pacte entre CDC i ERC amb la participació de l’ANC i Òmnium i la mirada acrítica de la CUP va dissenyar la caracterització plebiscitària de les Eleccions al Parlament de Catalunya del 27S, tot mantenint i protegint fins i tot el llegat del Govern corrupte i retallador de CDC amb Artur Mas al capdavant.
Que la CUP finalment s’hagi negat per majoria a investir Artur Mas és una decisió que saludem però permetre un Govern encapçalat per Carles Puigdemont és un error polític, ja que ni Mas ni Puigdemont poden impedir el final d’etapa que significa la fi del Règim Pujolista i amb ell la fi d’un model de gestió econòmica, política i social neoliberal, oligàrquic i nacionalment excloent.
Allargar les eleccions 10 o 18 mesos no impedirà el canvi constituent que una nova majoria popular si pot representar, però si significarà perllongar els episodis de retallades i corrupció que ERC, els independents i la CUP es veuran obligats a denunciar o admetre.
Primer CDC va disciplinar ERC a acceptar i defensar les decisions del Govern amb la promesa primer del 9N i després de la convocatòria plebiscitària avançada del 27S (que va forçar també ERC a acceptar el JxSí), ara disciplina a la CUP (a canvi del cap del President) amb la promesa del desenvolupament de la legislatura de la desconnexió. Sempre guanyant temps i fent que l’independentisme d’esquerres pivoti al voltant del projecte hegemònic del nacionalisme conservador per impedir (momentàniament) que es produeixi un canvi de majoria política i d’hegemonia del procés.
Cal a Catalunya una Ruptura Democràtica amb el model polític i econòmic de nacionalisme conservador que ha representat la dreta catalana; aquesta ruptura ha de tenir un “Full de Ruta Social i Democràtic” per poder construir la República Catalana que les classes populars anhelen i mereixen.
Cal que les esquerres socials i polítiques catalanes apostin per un “Fi de Règim” que confereixi un protagonisme a la classe treballadora i a les classes populars per iniciar un Projecte Constituent de Nou País.
1.2 La Transició del 78, una etapa esgotada
La Transició va instaurar un règim polític, econòmic i social a Espanya. La Constitució Espanyola n’és el símbol, i s’ha caracteritzat pel domini del bipartidisme (PP, PSOE, amb el suport regular de CiU), la instauració de la Monarquia Borbònica, l’estat de les autonomies, i la transformació, però no ruptura, dels poders econòmics i polítics heretats del Franquisme. Aquest model va facilitar l’entrada a l'OTAN i a la Unió Europea, que van retroalimentar el buidatge de la sobirania popular i de qualsevol contingut social de la Constitució.
La gran crisi econòmica del 2008 ha estat utilitzada com a excusa per accelerar aquest procés de buidatge de la Constitució, especialment a través del Tribunal Constitucional (un instrument polític en mans del bipartidisme). Els poders econòmics van utilitzar també la crisi per iniciar un procés deconstituent orientat a fer desaparèixer, de forma definitiva, les possibles lectures socials, democràtiques i plurinacionals i fixar alguns dels aspectes involutius que no van poder instal·lar definitivament al 78: la renúncia definitiva de la memòria històrica, la regressió total en drets laborals, la constitucionalitat de les polítiques del deute i l’austeritat amb l’article 135 i tot un nou paquet repressiu que inclou des del Codi Penal fins al paper dels cossos policials.
Les noves lectures neocons prefiguren per al nou model postcrisi un paper destacat de les privatitzacions de l’Estat del Benestar, dels Serveis Públics i Béns Comuns en general, la recentralització política, administrativa i cultural, i la repressió de l’oposició política i social i dels moviments contestataris.
La Comissió Europea, juntament amb els governs del PP i de CiU, han assentat les bases per a un canvi de model més favorable a les classes dominants, aplicant de forma coordinada les directrius de la troica (amb un destacat paper de policia econòmica per part del BCE i l’FMI) i els interessos de les oligarquies europees.
La reforma laboral del PP (votada favorablement per CiU) ha blindat la precarietat laboral i pretén acabar amb els convenis col·lectius. El Tribunal Constitucional ha reinterpretat la Constitució en el sentit més centralista, barrant el pas a qualsevol reforma del règim en un sentit federal y retallant l’autonomia municipal. Els drets nacionals i culturals estan en el punt de mira del PP, que desitja una Espanya sense pluralitat nacional i més centralitzada que mai, i per tant busca acabar amb la immersió lingüística i l’autogovern. Els drets universals a la salut, l’educació i les pensions estan amenaçats per la destrucció dels serveis públics que fan PP i CiU, en favor de negocis privats. La redistribució desigual del finançament provoca enfrontaments entre els pobles. La corrupció generalitzada dels partits del règim, així com els casos sonats de la Monarquia, ha provocat la pèrdua de confiança en les institucions de la Transició. I per últim, amb l’enèsim enduriment del Codi Penal i la Llei Mordassa, la repressió generalitzada contra les protestes socials està arribant a nivells alarmants, amb casos d’abús policial, tortures i condemnes infames.
1.3 Cal engegar un Procés Constituent Popular del subjecte polític anomenat Catalunya
En l'àmbit polític, aquest procés deconstituent ha provocat una reacció de la societat. A Espanya, el 15M va significar un canvi de signe en el domini hegemònic i cultural. A Catalunya, a aquest efecte se li ha sumat el de la lluita per les llibertats nacionals un cop s’ha esgotat l’estat de les autonomies. Les grans mobilitzacions del 2012, 2013 i 2014 a Catalunya mostraven l’ampli rebuig a les decisions del Tribunal Constitucional, i el dret a decidir sobre l’autodeterminació de Catalunya esdevenia una demanda transversal.
En general, la ciutadania demana un canvi profund: un procés constituent popular, que enfronti el procés deconstituent dels poders econòmics en els seus vessants econòmic, social i nacional.
Un Procés Constituent és un procés polític i social que ha de culminar amb un nou marc constitucional a Catalunya i a l’Estat. És una oportunitat per ampliar els drets socials, per a replantejar el model econòmic i el sistema polític, permet articular el malestar social, nacional i democràtic, tot sintetitzant-lo en un procés de recuperació de la sobirania en tots els aspectes i d'extensió de la democràcia a tots els àmbits.
Proposem impulsar un procés constituent a Catalunya i un procés constituent a l’Estat. Ambdós processos tenen dinàmiques i objectius propis que s’influeixen mútuament i en la mida que reforcen la seva coordinació tenen majors possibilitats de reeixir exitosos.
Cal avançar en anar definint quines característiques ha de tenir aquest procés constituent per tal de ser vertaderament transformador i legítim:
- Un procés popular, des de baix, representat però no tutelat per institucions o partits, que representi a tot el poble de Catalunya. Cap partit polític es pot apropiar o pot instrumentalitzar aquest procés constituent. Cal desenvolupar la idea d’Assemblea Constituent Popular com a espai de participació social de forma complementària al Parlament, cal recuperar la idea dels Estats Generals en la fórmula de la Revolució Francesa.
- Un procés que no predetermini cap decisió, que només correspon prendre al poble com a únic subjecte sobirà. I en tot cas, cap d’aquestes qüestions es poden decidir en el marc d’unes eleccions, ja que s’estaria usurpant la sobirania popular, sinó que s’han de debatre en el marc del procés constituent i s’han de referendar amb un referèndum.
- Un procés que tingui especialment en compte el dret a l’autodeterminació i la relació amb l’Estat Espanyol, en la forma que decideixi el poble de Catalunya.
- Un procés on es debatin totes les qüestions, especialment els drets i llibertats socials democràtiques i nacionals; en cap cas només les socials o només les nacionals.
- Un procés que cerqui la coordinació amb un altre en l'àmbit de tot l’estat, i els d’aquells pobles d’Espanya que així ho decideixin.
- Un procés que cerqui també els diàlegs, aliances i majories necessàries al conjunt d’Europa per a refundar el projecte europeu sobre bases populars, socials i democràtiques no oligàrquiques.
En el transcurs d’aquest procés constituent i davant les importants qüestions que s’han de debatre proposem:
- Que Catalunya esdevingui un estat propi en forma de República Catalana i que es doti d’una Constitució.
- Que aquesta República Catalana suposi un marc econòmic i social favorable a la majoria popular, i que blindi els drets socials, democràtics, nacionals i culturals, com la llengua.
- Que la República Catalana estigui lliurement federada en una República Federal dels Pobles d’Espanya, de forma que s’hi pugui adherir lliurement en un marc comú pactat, sempre que en referèndum així es decideixi.
El procés constituent a Catalunya no està subordinat al procés estatal, encara que té una ferma voluntat solidaria i pragmàtica de coordinar-se en tot moment. Aquest procés constituent a Catalunya i el que es pugui esdevenir de la resta de pobles de l’Estat Espanyol requereixen, ambdós, una Ruptura Democràtica de l’ordre establert el 78 i han de prendre la forma de Revolució Democràtica.
El “procés” per CDC consisteix a refundar el seu projecte polític en crisi. Mentre que la majoria social necessita el procés constituent per refundar el país (canviar el model econòmic, social, ambiental i acabar amb la corrupció), el centredreta català vol refundar CDC, com està fent Artur Mas amb la seva proposta, fent servir el “procés” com aglutinador i emboirador dels seus interessos de classe.
1.4 El dret democràtic d’Autodeterminació no pot ser reduït per la proposta independentista
Una part molt important de Catalunya el 9N de 2014 es va quedar a casa i no va anar a votar, al sentir-se exclosa d’un procés hegemonitzat en gran part per partits, mitjans i lideratges excloents, conservadors i protagonistes de retallades de les seves condicions materials de vida i protagonistes de corrupció.
Avui el que més afebleix a la dreta espanyolista i centralista és el dret a decidir, no la independència exprés, perquè una solució com el referèndum connecta amb el sentit comú democràtic a Catalunya i a l’Estat. El que més suports troba a Europa i el món és el referèndum, no la independència exprés i unilateral, i les experiències d’èxit democràtic com la canadenca o escocesa així ho han demostrat.
Al segle XXI, el gran debat que permet obrir el camí dels canvis i les transformacions és el debat de la democràcia; per a nosaltres, Catalunya necessita una Revolució Democràtica que es concreta en un procés constituent amb referèndum. Com a nació que som i com a ciutadans lliures tenim dret a decidir el nostre futur com a país i el nostre model de societat.
El conflicte amb l’Estat només es pot resoldre democràticament amb un referèndum amb garanties, vinculant i acordat. És a dir, reconegut per tothom (l’Estat i la comunitat internacional) i amb efectes, amb què el que es voti es pugui realitzar. I això no té substituts (les eleccions) ni dreceres (una DUI).
El referèndum no és només una qüestió procedimental, el reconeixement de l’exercici del dret a decidir implica que som un subjecte polític sobirà.
El debat a Catalunya no és el d’aprovar un nou Estatut d’autonomia, sinó el de fer-ho amb una constitució. Si aquesta constitució serà per establir una relació federal, confederal o per proclamar la independència ho decidirà democràticament la gent.
Venim i seguim apostant per la tradició Federal, la que permet desenvolupar un projecte de convivència conjunt amb altres pobles veïns. El nostre Federalisme està sustentat en una relació de pobles lliures i iguals i permet una àmplia cohesió social i de llibertats democràtiques.
El que ens divideix no és la immersió lingüística (com diuen el PP i C’S), el que trenca la cohesió del país són les desigualtats socials i de gènere, la pobresa, els desnonaments, l’atur, la precarietat laboral... la impossibilitat que tenen els i les joves de construir un projecte autònom de vida.
2. LA POLÍTICA DEL “NOU ESPAI”
Dèiem l’1 de novembre del 2014 en la Crida a la construcció d’un nou partit comunista a Catalunya:
“Capgirar la correlació de forces només és possible avui a partir d’àmplies aliances polítiques i socials per una ruptura democràtica, en la perspectiva del socialisme, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al Món. Aquest és el nostre compromís revolucionari... és el moment d’apostar per la construcció d’amplis moviments polítics i socials per portar a terme aquest projecte de Ruptura Democràtica que trenqui la cadena de dominació oligàrquica i austericida. És aquest el sentit que els comunistes li donem al concepte de Nou Espai a Catalunya, no per gestionar des de l’esquerra en els marges del règim de la Transició, sinó de donar perspectiva política i generar instruments per precipitar els processos constituents que el desbordin democràticament. Cal entendre’ls en el sentit de construcció d’amplis moviments de contrapoder popular i de perspectiva política del moviment democràtic en l’àmbit polític, econòmic, social i cultural”
La crisi capitalista actual provoca temps de gran volatilitat, el que James K. Galbraith anomena “El final de la normalitat” on les certeses del passat recent desapareixen i s’estan reconstruint nous paradigmes, on l’oligarquia va de bòlit assajant nous i millors mecanismes d’explotació i intentant que no quallin les experiències més o menys organitzades de lluita política que qüestionen els mecanismes de reproducció del seu poder. Aquí és on els i les comunistes han de mantenir la tensió entre la seva experiència històrica i les noves formes en què apareixen les concrecions organitzades de lluita política. Els comunistes no podem quedar sorpresos i superats per aquestes noves contradiccions que la lluita política presenta.
No estem en temps d’acumulació de forces, d’espera pacient per trobar en el futur noves oportunitats en la lluita política, és ara que s’ha iniciat la 2a Transició i és ara que s’estan definint les correlacions de forces que la determinen. No és una opció per a nosaltres el replegament, la renúncia a la unitat, la col·laboració amb la idea que el canvi és impossible. Ara cal guanyar els escenaris alternatius a la sortida, programada per l’oligarquia, de la crisi.
Els problemes i les contradiccions no qüestionen la política d’unitat i confluència i mai pels comunistes la unitat i la confluència han significat la renúncia al projecte revolucionari i transformador que representem.
El que si pot ser determinant per definir de forma positiva els nous espais de confluència són les mobilitzacions, presents de forma local i parcial, però molt absents de forma generalitzada en els darrers dos anys amb especial preocupació per la desaparició en el missatge alternatiu de les organitzacions sindicals de classe.
Els comunistes hem de seguir impulsant les mobilitzacions i especialment la coordinació de les mateixes, així com la seva politització efectiva al mateix temps que no concebem el treball institucional allunyat o poc representatiu de la mobilització social.
És cert que algunes coses del que s’anomena “nova política” han presentat un comportament decebedor, és cert que van tenir-se poc en compte aspectes com la manca de mobilització i el fet que una part de l’activisme social va traspassar part de la seva energia al cicle polític i especialment als nous actors polítics.
També va menystenir-se la capacitat del sistema capitalista, una vegada passat el primer cicle de la mobilització (vagues generals, 15M i marees), de crear respostes assimilables pel mateix, que criticaven determinats aspectes com la corrupció i rejovenien la imatge, però acceptaven plenament les polítiques neoliberals, especialment en els aspectes de política econòmica i model social. Aquest fenomen explica l’aparició de Ciutadans.
També cal destacar que els nous fenòmens polítics van ràpidament créixer gràcies a les xarxes socials i a la cultura televisiva i que a vegades això significava desenvolupar unes formes de fer política excessivament superficials. El creixement electoral ha comportat a vegades una excessiva transversalitat programàtica que desdibuixava els compromisos i l’adscripció ideològica a l’esquerra i ha provocat també una manca d’organització i estructuració, imprescindible per no estar subjectes a modes passatgeres i electoralisme.
El vot esquerra/dreta amb una major participació popular ha funcionat positivament en algunes d’aquestes experiències electorals confluents. No pot negar-se tampoc que existeixen importants barreres generacionals i tecnològiques que influeixen de forma creixent en la mobilització política i electoral, que aquest és un fenomen cada cop més determinant i que la segmentació de la classe treballadora i les noves divisions del treball en son algunes de les seves explicacions.
Tot això obeeix al fet que com anem afirmant han aparegut nous fenòmens socials fruit de la crisi del model econòmic, polític i territorial i especialment de la segmentació i disgregació de la classe treballadora. El 15-M, les mobilitzacions per la salut pública, l’habitatge, l’ensenyament públic o el dret a decidir han polititzat a amplis sectors socials de forma diferent a com generacions anteriors van participar de la mobilització i de la política.
El debat en les esquerres catalanes i espanyoles entre resistir amb els instruments actuals de què disposem esperant que passi l’efervescència dels nous actors polítics o apostar de forma decidida per inserir-nos en el corrent de canvi cercant noves formes organitzatives ha estat respòs per la mateixa ciutadania en el cicle polític-electoral aquest 2015.
L’esperit del Nou Espai sempre va pretendre no deixar ningú enrere però de forma decidida caminar en una redimensió de l’espai de l’esquerra transformadora que es veia inevitable i desitjable per reconnectar amb la nova politització.
El resultat del 20D és fruit també d’una perspectiva estratègica dels comunistes catalans que s’ha enfortit i comporta dos eixos:
1. Mantenir un Projecte Federal pel conjunt de l’Estat Espanyol. IU es veu, ara si, definitivament obligada, després del 20D, a concretar la refundació tantes vegades afirmada però tantes vegades de facto negada. Els comunistes catalans apostem per què aquesta refundació sigui del conjunt de l’esquerra transformadora i doni pas a un nou subjecte polític i social que lluiti per l’hegemonia dels interessos de les classes populars en la nova fase constituent. Aquest nou subjecte s’articularà de forma plurinacional, com l’Estat, amb formes d’expressió diferenciades i autònomes però coordinades entre si. És temps de descentralització, transversalitat i asimetria. La fraternitat és per als comunistes la base per articular la relació entre els pobles.
2. Desenvolupar un nou espai unitari català. Aquesta idea unitària s’ha anat desenvolupant en els darrers anys i s’ha ampliat al darrer cicle electoral. Pels Comunistes de Catalunya aquest nou instrument que formarien persones independents, BCNComú, ICV, Podem, Equo, EUiA, i d’altres, hauria d'anar esdevenint un nou subjecte polític i social amb expressió electoral a Catalunya i molt lligat a les experiències de la mobilització i organització social, que superi, en un procés que Comunistes hem d’impulsar obertament, els actuals marcs partidaris, també el d’Esquerra Unida i Alternativa.
Els comunistes defensem un canvi amb presència decisiva de quadres i militància revolucionaria que connecta amb la cultura de la classe treballadora, un canvi amb presència decisiva de les idees i la ideologia que els comunistes atresorem. Aquesta empremta qualitativa no s’aconsegueix a les taules de negociació sinó amb una participació activa als nous instruments polítics, convertir-nos en persones i idees útils per a noves generacions que donen el primer pas per fer política.
3. UN NOU PARTIT COMUNISTA PER UNA NOVA ETAPA
Ha passat poc més d'un any des del congrés d'unitat de l'1 de novembre de 2014 que va representar el naixement de Comunistes de Catalunya, moment en el qual cal fer balanç d'allò que ha representat aquest any, de la feina feta, així com de la realitat organitzativa del partit el dia d'avui.
Un cop transcorregut l'any 2015, que ja havíem caracteritzat com un any crucial per l'esquerra transformadora en el que s'obria una finestra d'oportunitat per al canvi i la ruptura, no podem fer altra cosa que reafirmar-nos en l'encert que va suposar la Crida a la construcció d'un nou partit comunista a Catalunya, la seva oportunitat i necessitat.
Els reptes que hem hagut d'encarar els i les comunistes en els darrers mesos, per bé que els havíem anticipat, han suposat una dura prova. El nou escenari que es van iniciar amb el 15-M està ple d'oportunitats, però també de contradiccions. El debat, tantes vegades abordat, sobre la necessitat d'adequar els instruments (i construir-ne de nous) per poder organitzar el conflicte social allà on es dóna, per construir una alternativa popular i de classe a l'austericidi, ha topat en moltes ocasions amb les inèrcies establertes, i fins i tot amb resistències identitàries.
El partit s'ha vist colpejat per aquestes contradiccions. Si bé el debat teòric ha estat fructífer i ha generat grans consensos, com a mínim pel que fa al Comitè Central, aquest debat no ha baixat al conjunt de les cèl·lules ni ha estat senzill de portar a la pràctica. I aquests són dos punts clau en els quals cal aturar-se en el nostre balanç.
La dificultat per articular el partit en les seves organitzacions de base, les cèl·lules, és el principal dèficit que hem tingut al llarg d'aquest any. No hem pogut assolir l'objectiu de tenir totes les cèl·lules constituïdes en sis mesos, i a hores d'ara encara n'hi ha una cinquena part per posar en marxa. Així mateix, a vegades els acords polítics que han pres els òrgans del partit no s'han traduït en acció política després.
Cal fer una valoració crítica del procés que va portar al Congrés d'unitat de l'1 de novembre. En aquest no es van assolir els objectius que ens havíem marcat, i els diferents obstacles que es van anar presentant van generar frustració i dubtes. És obvi que aquell congrés no va representar la culminació de la tasca de construir aquest gran partit; cal veure'l com un primer pas en aquest camí Però avui podem dir que aquest va
ser un encert. Els reptes que presentava l'any 2015 requerien un partit fort, un espai comú de reflexió i presa de decisions del conjunt de comunistes catalans per poder encertar en un moment tan determinant per la classe treballadora del nostre país.
Això sí, ens ha faltat temps. En Congrés s'hauria d'haver celebrat molt abans, per haver tingut temps de treballar en la seva consolidació abans d'entrar en la voràgine electoral. Evidentment, l'acumulació d'escenaris electorals que s'han produït aquest 2015 ha estat un element que ha influït en la construcció de partit. La dinàmica electoral, on gran part de la militància dedica esforços immensos i on la feina mai es pot abastar, han fet passar a segon terme l’organització del partit. És una situació a la qual ens haurem de sobreposar, perquè, si bé podíem pensar que ara venia una llarga temporada sense eleccions que ens permetria treballar amb un ritme més pausat, és evident que hem entrat en una fase de molta inestabilitat política, en la qual l'acceleració dels processos fa molt difícil planificar en funció d'un teòric calendari electoral.
3.1 Un partit en construcció
Al mateix Congrés dèiem que Comunistes de Catalunya no era encara el gran partit comunista que necessita Catalunya. Era un primer pas d'un partit en construcció, on s'havia d'incorporar molta més gent, que havia de créixer per a poder jugar un paper clau en l'articulació política de la unitat dels treballadors i treballadores, per a contribuir a fer-los protagonistes de l'actual procés polític. Cal reprendre amb força aquesta idea.
És imprescindible posar l'accent en la construcció des de baix d'aquest partit. Posar en marxa a tots els pobles, barris o centres de treball on hi ha comunistes organitzats/es, trobades obertes de comunistes per a debatre arran d'aquesta construcció. El partit creixerà en la mesura que resulti útil a la classe treballadora i contribueixi de manera decidida a organitzar el conflicte social allà on es dóna.
És, per tant, en els diferents espais de lluita on participem que trobarem principalment les complicitats per avançar, per acostar els plantejaments i propostes del partit a la societat, particularment a la classe treballadora i les classes populars.
3.2 Organització i comunicació
La comunicació té un paper fonamental en l'organització de qualsevol partit polític, però de manera molt més notable en un partit que s'autodefineix com a revolucionari. La tasca comunicativa implica a tota la militància i no només a una secretaria o a un grup de persones especialitzades. La comunicació té, per al partit, dues funcions principals: cap a l'interior i cap enfora. D'una banda, la provisió al partit d'informació sobre la societat, de l'altra, la difusió dels posicionaments del partit a la societat. Però, tal com afirmava Lenin la comunicació té també una tercera funció igualment important: la funció organitzativa.
Des del punt de vista organitzatiu la comunicació té l'objectiu de construir i cohesionar una comunitat, els i les comunistes, el partit. El conjunt de militància ha de sentir-se part de l'organització, estar al corrent dels temes de debat i participar de manera quotidiana en l'activitat del partit. Fer créixer aquesta comunitat, aquest sentiment de pertinença, és indispensable per a cohesionar l'organització i desenvolupar qualsevol estratègia política. Així mateix, organitzar el partit és també organitzar la classe treballadora en els diferents fronts de lluita per tal que la resistència pugui esdevenir ofensiva.
3.3 La Realitat
L'òrgan central juga un paper determinant en la vida organitzativa d'un partit revolucionari i és reflex d'aquest. La Realitat ha de ser molt més que l'òrgan d'expressió o l'òrgan teòric de Comunistes de Catalunya. Ha de convertir-se en una font informativa de referència de la classe treballadora de Catalunya. Per a això, no pot ser plantejada com una publicació convencional, realitzada per una secció del partit, sinó que ha de ser compresa com a part fonamental de l'estratègia del partit, ha de ser assumida transversalment per tota l'organització i s'hi ha d'implicar cada militant, com a part del seu compromís revolucionari. Tal com Lenin va assenyalar a Què fer?, l’òrgan d’expressió del partit porta a terme una funció organitzativa en tant que és confeccionat per la mateixa militància que és protagonista dels fronts de lluita.
Plantegem concentrar els esforços en una única marca editorial de Comunistes de Catalunya, la Realitat, que disposi de diferents formats i registres i sigui capaç d'arribar al conjunt de la classe treballadora. Convertir la secretaria de comunicació en el consell de redacció de la Realitat, sota la coordinació dels/les responsables designats pel Comitè Central i membres designats per cada cèl·lula, responsables de donar una dimensió comunicativa a l'activitat política, de manera completament transversal.
Desplegarem la Realitat en 7 eixos editorials i en diferents fases:
- Bloc de la Realitat: Òrgan d'expressió del partit, de publicació setmanal online, amb una editorial (els dijous), articles d'opinió i anàlisi de la militància, així com els comunicats dels òrgans i les cèl·lules del partit.
- Columnes de la Realitat: blocs temàtics o columnes d'opinió (com les Arrels)
- Dossiers de la Realitat: òrgan teòric del partit en la forma de dossiers monotemàtics d'anàlisi en profunditat, realitzats en col·laboració amb l'Escola del Partit i la Fundació Revolució Democràtica
- Notícies de la Realitat: web de notícies breus recopilades per la militància i d'agències alternatives d'informació
- Llibres de la Realitat: llibres electrònics o impresos en funció de projectes específics que puguin desenvolupar-se en col·laboració amb l'Escola del Partit i la Fundació Revolució Democràtica
- Papers de la Realitat: versió impresa periòdica amb l'editorial i una selecció dels materials publicats a la web, la distribució de la qual ha de ser entesa com una activitat organitzativa fonamental
- Canal de la Realitat: canal de vídeos online amb materials propis i de canals alternatius
3.4 La Ciberguerrilla
La ciberguerrilla és una escola i una plataforma d'activisme per a la guerrilla informativa. Ha de ser desenvolupada conjuntament pel partit, la joventut i la fundació i ha de treballar estretament vinculada amb la Realitat. Ha de desplegar-se en dos sentits molt concrets: formació i activisme.
La ciberguerrilla ha de donar formació sobre tots els aspectes de la comunicació política: des de la redacció d'una notícia o un comunicat, al desenvolupament d'una campanya d'agitació a les xarxes socials, fins a fórmules més complexes de propaganda. Aquesta formació passa per la realització d'un manual de consulta, constantment actualitzable, sobre la comunicació revolucionària i per la dinamització de tallers de formació pràctics per a activistes.
La ciberguerrilla ha de ser també una eina d'agitació col·lectiva especialment enfocada a les xarxes socials, amb capacitat per a desenvolupar campanyes puntuals i sostingudes. La ciberguerrilla es planteja com una plataforma oberta, no exclusivament reduïda a la militància, amb una organització descentralitzada i una dinàmica de treball al servei dels moviments socials.
3.5 Comunistes pel bé comú, pren partit!
Amb el doble objectiu comunicatiu i de fer créixer l'organització en militància per fer avançar el nostre projecte polític, és necessari dotar-nos d'una campanya d'afiliació permanent. Aquesta campanya ha d'impulsar-se coordinadament des de les secretaries de comunicació, organització i finances.
Proposem que aquesta campanya s'emmarqui sota el lema "Comunistes pel bé comú, pren partit" i es posi en marxa de manera permanent fins a la celebració del proper congrés del partit, amb l'objectiu de fer créixer el partit des dels seus fonaments, és a dir, des de les cèl·lules.
Aquesta campanya ha de servir per fer valdre l'avenç qualitatiu que ha suposat l'estratègia unitària dels i les comunistes, que ha donat lloc a un nou partit, Comunistes de Catalunya, i un nou front d'unitat popular que fins al moment s'ha concretat electoralment en diferents candidatures rupturistes. Aquesta campanya ha de servir per reivindicar la importància estratègica d'un gran partit comunista a Catalunya que treballi en la construcció i consolidació d'un gran moviment comunista internacional.
3.6 Un partit alegre i combatiu
La primera festa de Comunistes de Catalunya, realitzada el passat mes de juliol, va ser una fotografia d'un partit dèbil organitzativament. Les mancances organitzatives que ja hem diagnosticat evidentment van tenir un efecte molt important en l'assistència a la Festa. Però aquesta situació va obrir també un debat sobre el model de festa necessari per al partit, que no tan sols ha de servir com a punt de trobada de la militància per tancar el curs polític de manera festiva, sinó que ha de tenir un paper actiu en la mateixa organització del partit al llarg de tot l'any.
Una festa on els i les comunistes no siguem consumidors passius d'una celebració, sinó els seus protagonistes i organitzadors. Amb una implicació del conjunt de les organitzacions del partit, on cadascuna assumeixi una tasca concreta en la seva preparació i realització. Que es converteixi en un espai d'obertura on cadascuna d'aquestes organitzacions explica i comparteix l'activitat que ha dut a terme al llarg de l'any, dirigint-se a la ciutadania per elevar-ne el grau de consciència social, apropar-li les diverses lluites i implicar-la en projectes col·lectius.
Aquesta festa serà coordinada per una Comissió específica del Comitè Central, que s'encarregarà també de dinamitzar tot un seguit d'activitats político-festives, que tenen la doble funció de contribuir a organitzar el partit, però també d'avançar en una concepció de partit alegre i combatiu, que es reivindica de la cultura popular i la seva importància en el teixit social. Aquestes activitats serien l'entrega de carnets del partit, un sopar anual de Comunistes de Catalunya, la brigada a la Festa do Avante, entre d'altres.
3.7 L'escola de formació
L'Escola de Formació és un dels instruments de què es dota el partit per organitzar-se, més enllà de la tasca pròpiament formativa, que també és imprescindible. Aquesta ha de ser sens dubte una de les prioritats de treball.
Per una banda hi ha les activitats que s'organitzin de manera central, ja siguin xerrades puntuals, petits cicles, que s'organitzen i s'ofereixen a tota l'afiliació o persones interessades. Les temàtiques són diverses, tant de tipus històric, de filosofia marxista, d'estructura de partit, o de temàtiques actuals. Es pot fer a partir de textos que es compartiran o de xerrades de persones amb coneixement. És la modalitat que vertebra menys però que té com a element positiu permetre establir relacions de camaraderia entre militants de cèl·lules diverses i compartir inquietuds, esperances, expectatives, dificultats.
Però també cal treballar de manera descentralitzada, amb un treball conjunt entre la secretaria de Formació del partit i les organitzacions de base que detecti les necessitats de les persones del territori tant de les que fa poc s'han incorporat a Comunistes de Catalunya o de les que encara que faci temps que militen, no hagin pogut realitzar cap formació i d'aquesta manera adquireixin uns coneixements bàsics de la història, el projecte i l'organització del Partit. Aquesta segona modalitat vertebra en cada localitat o àmbit de militància perquè parteix de les mateixes necessitats i ajuda a les cèl·lules a créixer i organitzar-se.
3.8 Unes cèl·lules vives per a una organització viva
Per poder dur a terme tot aquest seguit de tasques, és imprescindible que les organitzacions de base del partit, és a dir, les cèl·lules, funcionin perfectament. Com en tot organisme, les cèl·lules són la seva unitat viva més petita, i del seu correcte funcionament depèn tota la resta.
És imprescindible acabar de constituir les cèl·lules que falten i de la mateixa manera seguir avançant en l'organització mitjançant cèl·lules a tots els àmbits del partit, encara que això no sigui senzill i requereixi un canvi significatiu en les dinàmiques establertes de funcionament, com en el cas del moviment obrer.
Seguint amb els criteris i les prioritats que hem establert anteriorment, cal que cada cèl·lula tingui, a part del/la responsable polític: una persona responsable d'organització, de comunicació, de formació i de finances. També una persona responsable de festes, que pot ser la mateixa d'organització. A part d'aquestes responsabilitats, cada cèl·lula es dotarà de les que consideri oportunes, però aquestes són imprescindibles.
Cal promocionar activitats conjuntes de lluita i camaraderia com les jornades roges, les accions de proselitisme, les permanències, etc.
3.9 Les estructures intermèdies. La Comissió d'Organització
Cal fer un pas endavant en la vertebració del partit en l'àmbit d'estructures intermèdies. El partit ha de tenir estructura comarcal com a mínim al Baix Llobregat, les dues comarques del Vallès, el Maresme i al Barcelonès, més enllà del Comitè de Barcelona, que ja està constituït i en funcionament i organitza les 8 cèl·lules actives a la ciutat.
La realitat territorial diversa de Catalunya obliga a una vertebració asimètrica a la resta del territori, on hi haurà comarques amb una sola cèl·lula, o realitats específiques com les províncies de Girona, Tarragona i Lleida, on les estructures intermèdies s'hauran d'adaptar a les realitats/necessitats específiques de cada territori, però treballant sempre amb l'objectiu de tenir el nombre més gran possible de cèl·lules organitzades en realitats concretes, siguin territorials o sectorials.
Aquestes estructures intermèdies són necessàries també per articular la Comissió d'Organització del partit. El repartiment de les cèl·lules del partit entre les diferents persones que formen el secretariat ha estat útil per avançar en la constitució de cèl·lules i com a resposta de xoc a una situació complicada organitzativament, però respon a un moment concret i temporal. Aquestes tasques seran assumides per la Comissió d'Organització.
3.10 Les finances del Partit
Una qüestió fonamental per l'organització són els mitjans econòmics. El nostre partit no disposa de més finançament que el que és capaç de generar per si mateix, basat en la cotització i aportació dels seus militants i simpatitzants, l’activitat econòmica dels “xiringuitos” a les Festes Populars i activitats partidàries.
Hem renunciat a presentar-nos a les eleccions com partit i no tenim subvencions ni aportacions institucionals. Hem rebut l'herència patrimonial del PCC.
Això va suposar que el nou partit Comunistes de Catalunya, disposés al moment de la seva constitució de 16 locals en propietat, repartits pel territori nacional amb un valor superior al milió vuit-cents mil euros i l'actual local del Comitè Central del carrer Liuva, 39, a Barcelona en situació de compra. Els locals del partit, en la seva majoria són seus d'EUiA. Comunistes de Catalunya, ha disposat en aquest any, d'un alliberat, el responsable de finances del CC i recentment la incorporació d'una administrativa comptable, equip mínim necessari per a la gestió, administració i neteja dels dos locals a Barcelona, la comptabilitat i l'afiliació.
S'ha aconseguit, no sense dificultats, una comptabilitat unificada del conjunt del partit.
La lentitud en la constitució de cèl·lules i en concretar les noves afiliacions juntament amb les baixes, van fer que les cotitzacions no complissin el pla desitjable previst.
El Partit no compta en aquest moment amb una Carta Financera i aquesta és un dels compromisos polítics d’aquesta Conferència, la seva elaboració
També ha estat notable la reducció en les quantitats de les quotes, a causa de la difícil situació econòmica que travessen molts camarades. Reducció que s'ha vist compensada amb l'augment en la cotització i aportacions d'altres grups de camarades concrets.
Cal recordar alguns dels compromisos estatutaris:
Article 25: Recursos econòmics
Els recursos econòmics del partit provenen de les quotes i aportacions de la militància; les subvencions oficials o particulars; Les donacions, herències o llegats; les rendes del patrimoni o bé d'altres ingressos que puguin obtenir-se.
Article 26: Quotes
La quota d'afiliació que haurà d'aportar a les finances del partit cada afiliat/a serà, com a mínim, de l'1% dels ingressos reals de cadascun. S'haurà de satisfer trimestralment, per domiciliació bancària individual. En cas de dificultats econòmiques, es podrà establir una quota excepcional, una vegada observat cada cas per la responsabilitat de finances. En el cas de càrrecs electes o de designació directa, les quotes es regeixen per la carta financera que aprovarà el Comitè Central.
La comptabilitat del partit es portarà de forma centralitzada i integral (tal com estableix la llei de partits), i les organitzacions territorials i sectorials podran disposar de recursos per a la seva activitat política, amb l'aprovació i supervisió de la secretària de finances del Comitè Central.
Article 6: Deures
Són deures dels i les militants:
• Estar al corrent de pagament de les quotes establertes.
Article 7: Causes de baixa
Seran causes de baixa de l'organització:
• La no satisfacció de les quotes fixades per un període de tres trimestres, tenint en compte l'establert en l'article 26
La Secretaria de Finances ha aplicat el criteri segons el qual després de tres avisos als camarades per la no cotització, si no es rep contestació, se'ls retira de la cotització bancària, mantenint-los en el cens, fins que la seva organització o persona de referència faci arribar l'explicació satisfactòria. En cas de comunicació al partit d'impossibilitat de cotitzar, se li manté en el cens fins que sigui possible reprendre la cotització.
A petició del Comitè Executiu, es va constituir una comissió integrada per diversos camarades i la secretaria de Finances de Comitè Central, per preparar una proposta sobre política de finançament i de locals , que ja va presentar les seves conclusions al Comitè Central.
3.11 Conclusions sobre finances i objectius prioritaris
Comunistes de Catalunya, es troba en una situació financera sanejada, fruit d'una política austera dirigida a mantenir el patrimoni i ampliar-ho si es dóna l'oportunitat, mantenint l'equilibri entre ingressos i despeses.
El manteniment del patrimoni, genera unes despeses, que solament són sostenibles allí on existeix organització del partit forta . És per això que es va aprovar en el Comitè Central de desembre de 2015 posar a la venda tres locals de forma immediata i estudiar la possible venda d'altres dos.
El patrimoni del partit, té com a funció, facilitar el finançament de l'organització. No és un fi en si mateix, sinó un mitjà per fer política, ideologia i organització.
La comissió integrada per diversos camarades i la secretaria de Finances de Comitè Central, hauria de seguir com a Comissió Central de Finances i planificació de gestió de patrimoni. El partit avui no està en condicions d'augmentar les despeses ordinàries ni extraordinaris., La Festa i tots els Esdeveniments que s'organitzin, han de ser autosuficients i tenir plans de finançament aprovats per les comissions i comitès organitzadors. Cal impulsar i reforçar la presència del Partit amb “xiringuitos a les Festes Populars, com un espai ja guanyat pels comunistes, per la importància econòmica per a Comunistes de Catalunya i pel desenvolupament de la lluita política-ideològica.
S’ha de saber prioritzar les finances del Partit davant les d’altres instruments polítics, sindicals o socials on el partit participa.
És necessària la política de solidaritat econòmica, entre les organitzacions del partit i entre aquestes i les finances del Comitè Central.
Necessitem totes les aportacions materials possibles per millorar la nostra eina d’intervenció comunista i així ho hem de fer saber als companys i companyes del nostre entorn, sol·licitant la seva ajuda material directa, per petita que sigui, per aconseguir aquesta finalitat.
La necessària austeritat i la bona gestió i l'augment dels recursos ens permetran garantir la independència econòmica i no hipotecar la nostra acció política en un futur immediat.
Objectius prioritaris per finances
- Plena constitució de cèl·lules i comitès i elecció de responsables de finances.
- Totes les cèl·lules i comitès territorials o sectorials del Partit tindran un pressupost d'ingressos i despeses anual, que haurà de ser aprovat pel comitè corresponent. Aquests pressupostos han d'aprovar-se en l'última reunió d'aquest òrgan, en els dos últims mesos de l'any.
- Totes les cèl·lules i comitès del partit, quan debatin el pla de treball anual, han d'incorporar les finances i establir objectius concrets, per modests que siguin.
- Treballar la regularització a l'alça de la cotització de tots els militants, començant pel Comitè Central.
- La domiciliació bancària de tots els militants.
- Aconseguir que les quotes siguin, com a mínim, l’1% del salari. (Segons la Llei Orgànica 8/2007 de 4 de juliol sobre el finançament dels partits polítics, qualsevol aportació al partit serà deduïble de la base imposable de l'IRPF, fins a un màxim de 600 euros anuals)
- Regularitzar les aportacions dels càrrecs institucionals del partit, segon els criteris aprovats.
- Dotar de recursos econòmics a Comunicació del Partit, la web i la Realitat.
- Elaborar i aprovar la carta Financera del Partit.
- Xiringuitos propis del partit o si són compartits, establir acords que afavoreixin econòmicament al partit. Establir acords preferentment amb la JCC.
- Pla de gestió de Patrimoni del Partit.
Barcelona, 10 de gener de 2016
Comunistes de Catalunya
Comitè Central
INFORME A LA CONFERENCIA POLÍTICO-ORGANIZATIVA
Casinet de Hostafrancs, Barcelona, 20 de febrero de 2016
El Comité Central de Comunistes de Catalunya se ha reunido en cuatro ocasiones en 2015, los días 31 de enero, 18 de abril, 17 de octubre, 28 de noviembre y una este 2016, el 10 de enero. La reunión del Comité Central del 28 de noviembre de 2015 convocó la Conferencia Politico-Organizativa del Partido para abordar la reflexión política a la luz de las experiencias del año 2015.
Dijimos en su convocatoria que había que abordar tres grandes temas, primero, la nueva situación en Catalunya, con una actualización de la estrategia de República Catalana a la luz de la deriva que el post 9N de 2014 infringió el "proceso" empequeñeciéndolo y reduciéndolo a la independencia, con resultados preocupantes en lo que respecta a la unidad civil de nuestro pueblo. Segundo, las alianzas y los acuerdos de confluencia del ciclo político, sus potencialidades y sus carencias que afectarán la recomposición del espacio político-electoral y social de la transformación. Tercero, el reforzamiento organizativo, patrimonial y financiero del Partido.
Señalamos que había que debatir e impulsar en la Conferencia:
-La creación de una comisión o comisiones estables de organización y finanzas.
-La adecuación del patrimonio del Partido.
-La aprobación de un documento de metodología de funcionamiento del CC.
-El ajuste, si es necesario, las responsabilidades ejecutivas del Partido.
-El desarrollo de la escuela de formación y la política de cuadros.
-La difusión de "Realitat" como órgano de expresión de Comunistes de Catalunya.
-La incorporación de resoluciones claves sobre situación internacional, una sobre América Latina y otra sobre Yihadismo y Neofascismo.
También incorporamos resoluciones sobre violencia de género y sobre el 80 aniversario de la creación del PSUC, donde quedó clara la apuesta irrenunciable de Comunistas por la Unidad Comunista.
Se incorporaron las conclusiones del informe sobre la Festa de Realitat.
Hay también en el Partido que adaptar el funcionamiento de la organización a una gestión del tiempo donde las mujeres no sean las más perjudicadas, ya que tradicionalmente asumen la responsabilidad del cuidado de mayores y niños con la doble jornada laboral que ello representa, y encima soportan horarios masculinizados que dificultan su implicación política.
Nos comprometemos a elaborar un protocolo de Comunistes de Catalunya con la Juventud Comunista de Catalunya, para regular y fortalecer la relación entre JCC y Partido.
La Conferencia tiene que dar forma a la voluntad de aumentar la visualización del Partido a todos los niveles, estableciendo una serie de actividades del Partido a lo largo del año que lo promocionan de forma especial (acto central de entrega de carnés, 1º de Mayo, Festa de Realitat, Escuela de verano, cena anual, etc.)
1. LA ESTRATEGIA DE UNIDAD POPULAR, LA REPÚBLICA CATALANA
1.1.- La estrategia de Unidad Popular
Las movilizaciones sociales, democráticas y nacionales de los últimos años en Catalunya son un factor positivo. Los y las comunistas participamos en las movilizaciones nacionales para desarrollar nuestro proyecto de catalanismo popular. Los y las comunistas defendemos como concepto inseparable de nuestro proyecto de construcción nacional su dimensión social, democrática e inclusiva, que nos hace confrontar con el proyecto de nación identitario, territorialista, historicista y etnicista que caracteriza a la derecha nacionalista.
Hay que reforzar la apuesta republicana y federalista como una opción que combina la democracia, la soberanía y la justicia social. Se necesitan procesos Constituyentes en Europa, España y Catalunya y los comunistas debemos actuar en cada uno de ellos, ya que no funcionan de forma aislada y se retroalimentan mutuamente. La fraternidad debe ser la base para articular las relaciones entre los pueblos y se articularán entre diferentes naciones y estados los mismos intereses de su clase trabajadora.
Es necesario pues desarrollar una propuesta Constituyente para Catalunya dada la crisis de Modelo de Estado que se profundiza en la fase de elaboración y aprobación del Estatuto promovido por el Gobierno de Izquierdas (2003-2006) y especialmente a partir de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre este Estatuto (2010). Posteriormente las propuestas recentralizadoras del PP y los ataques a la lengua y cultura catalanas han evidenciado esta crisis de modelo y los años 2012, 2013 y 2014 las jornadas del 11 de Septiembre y del 9 de Noviembre reforzaron la lucha democrática por el Derecho de Autodeterminación de la nación catalana.
La propuesta estratégica de mayoría popular, de Proyecto Constituyente para Catalunya la llamamos República Catalana y significa:
- Una propuesta de Vía Federal de Libre Adhesión o de Federalismo con Derecho de Autodeterminación que establece una relación entre pueblos libres e iguales.
- Una propuesta constituyente con contenido de plena democracia política, económica, social y cultural.
- Una propuesta de estado propio como superación del estatus político actual de Catalunya que ya no puede ser concebido bajo una Comunidad Autónoma del Reino de España.
Comunistes de Catalunya apostamos para una República Catalana Social, Democrática y Libremente Federada.
Los y las comunistas trabajamos también para un proyecto constituyente para el conjunto de España. El avance de este proyecto constituyente en España está inseparablemente ligado al avance de nuestras propuestas para Catalunya. Proponemos pues un nuevo proyecto de convivencia entre Catalunya y el resto de pueblos de España basado en una relación de libres e iguales y amparado en un nuevo marco republicano, federal y plurinacional.
Comunistes de Catalunya apostamos para una República Federal Plurinacional para el conjunto de los pueblos de España.
En los trabajos de confluencia en un Nuevo Espacio de la Izquierda Catalana, la dimensión de la construcción nacional es determinante para hacer confluir a federalistas, soberanistas e independentistas y así conformar un nuevo referente social y político que quiere convertirse en mayoritario.
El 12 de septiembre de 2012 Artur Mas y CiU abrazaban el discurso independentista para intentar aprovechar la movilización en beneficio propio. Nada tenía que ver el proyecto de CiU con la voluntad de ruptura para empezar cambios profundos no sólo de relación con España sino también de cambios sociales y democráticos imprescindibles que sí presidía la voluntad de muchos independentistas. Pero lo hizo para poder mantener el poder cuando la política de recortes, corrupta y clientelar de su gobierno (soportada por el PP de Alicia Sánchez Camacho de 2010 a 2012) amenazaba pasarle factura.
Mas ha utilizado hasta el 9N el “Procés” para sobrevivir. CDC puso el post 9N de 2014 al servicio de la refundación de su proyecto, utilizando y manipulando a algunas de las organizaciones políticas y sociales que participaron en el mismo.
El concepto de elecciones "plebiscitarias" diseñado para CDC y aceptado de forma acrítica por otros sectores del independentismo, desarrolló la "lista de país, patriótica o única" de Artur Mas y CDC, donde se integraron independientes y ERC. Eran necesarias el 27S frente a las "elecciones plebiscitarias" unas "elecciones constituyentes" para poder hablar y decidir sobre todo, sobre el conjunto de modelo de país y no sólo de adhesión al Presidente o a listas de "verdadera catalanidad". Queríamos opinar y decidir no sólo sobre una Catalunya rica y plena, sino también y especialmente, sobre una Catalunya justa y limpia.
El concepto plebiscitario sobre independencia sí o no, empequeñece el proceso de lucha por las libertades nacionales de Catalunya, lo hace excluyente y lo pone en situación defensiva ante el centralismo. Una derrota del proceso sería una derrota de la democracia ante la reacción pero el concepto plebiscitario niega su carácter inclusivo y pedagógico, necesidades imprescindibles para mantener la unidad civil y no relativizar su necesaria caracterización social.
El "proceso" bajo el liderazgo de la derecha catalana está muerto y será fuente de frustración nacional y de reacción social y democrática. Ahora es el momento de un cambio de hegemonía que lo lleve a ser liderado por las clases populares.
Comunistes de Catalunya cree que sólo una acción democrática como un referéndum puede medir verdaderamente la intención del pueblo de Catalunya hacia su relación con otros pueblos de España y Europa, no creemos en caminos unilaterales ni en declaraciones que no cuenten con la participación popular y democrática.
Posteriormente al 9N, el pacto entre CDC y ERC con la participación de la ANC y Òmnium y la mirada acrítica de la CUP diseñó la caracterización plebiscitaria de las Elecciones al Parlamento de Catalunya del 27S, manteniendo y protegiendo incluso el legado del Gobierno corrupto y recortador de CDC con Artur Mas a la cabeza.
Que la CUP finalmente se haya negado por mayoría a investir a Artur Mas es una decisión que saludamos pero permitir un Gobierno encabezado por Carles Puigdemont es un error político, ya que ni Mas ni Puigdemont pueden impedir el final de etapa que significa el fin del régimen pujolista y con él el fin de un modelo de gestión económica, política y social neoliberal, oligárquico y nacionalmente excluyente.
Alargar las elecciones 10 o 18 meses no impedirá el cambio constituyente que una nueva mayoría popular si puede representar, pero si significará prolongar los episodios de recortes y corrupción que ERC, los independientes y la CUP se verán obligados a denunciar o admitir.
Primero CDC disciplinó a ERC haciéndole aceptar y defender las decisiones del Gobierno con la promesa primero del 9N y después con la convocatoria plebiscitaria avanzada del 27S (que forzó también a ERC a aceptar el JxSí), ahora disciplina a la CUP (a cambio de la cabeza del Presidente) con la promesa del desarrollo de la legislatura de la desconexión. Siempre ganando tiempo y haciendo que el independentismo de izquierdas pivote en torno al proyecto hegemónico del nacionalismo conservador para impedir (momentáneamente) que se produzca un cambio de mayoría política y de hegemonía en el proceso.
Se quiere en Catalunya una Ruptura Democrática con el modelo político y económico de nacionalismo conservador que ha representado la derecha catalana; esta ruptura debe tener un "Hoja de Ruta Social y Democrática” para poder construir la República Catalana que las clases populares anhelan y merecen.
Es necesario que las izquierdas sociales y políticas catalanas apuesten por un "Fin de Régimen" que confiera un protagonismo a la clase trabajadora y a las clases populares para iniciar un Proyecto Constituyente de Nuevo País.
1.2 La Transición del 78, una etapa agotada
La Transición instauró un régimen político, económico y social en España. La Constitución Española es su símbolo, y se ha caracterizado por el dominio del bipartidismo (PP, PSOE, con el apoyo regular de CiU), la instauración de la Monarquía Borbónica, el estado de las autonomías, y la transformación, pero no ruptura, de los poderes económicos y políticos heredados del Franquismo. Este modelo facilitó la entrada en la OTAN y en la Unión Europea, que retroalimentaron el vaciado de la soberanía popular y de cualquier contenido social de la Constitución.
La gran crisis económica de 2008 ha sido utilizada como excusa para acelerar este proceso de vaciado de la Constitución, especialmente a través del Tribunal Constitucional (un instrumento político en manos del bipartidismo). Los poderes económicos utilizaron también la crisis para iniciar un proceso deconstituyente orientado a hacer desaparecer, de forma definitiva, las posibles lecturas sociales, democráticas y plurinacionales y fijar algunos de los aspectos involutivos que no se pudieron instalar definitivamente el 78: la renuncia definitiva de la memoria histórica, la regresión total en derechos laborales, la constitucionalidad de las políticas de la deuda y la austeridad con el artículo 135 y todo un nuevo paquete represivo que incluye desde el Código Penal hasta el papel de los cuerpos policiales.
Las nuevas lecturas neocons prefiguran para el nuevo modelo postcrisis un papel destacado de las privatizaciones del Estado del Bienestar, de los Servicios Públicos y Bienes Comunes en general, la recentralización política, administrativa y cultural, y la represión de la oposición política y social y de los movimientos contestatarios.
La Comisión Europea, junto con los gobiernos del PP y de CiU, han sentado las bases para un cambio de modelo más favorable a las clases dominantes, aplicando de forma coordinada las directrices de la troika (con un destacado papel de policía económica para el BCE y el FMI) y los intereses de las oligarquías europeas.
La reforma laboral del PP (votada favorablemente por CiU) ha blindado la precariedad laboral y pretende acabar con los convenios colectivos. El Tribunal Constitucional ha reinterpretado la Constitución en el sentido más centralista, cerrando el paso a cualquier reforma del régimen en un sentido federal y recortando la autonomía municipal. Los derechos nacionales y culturales están en el punto de mira del PP, que desea una España sin pluralidad nacional y más centralizada que nunca, y por lo tanto busca acabar con la inmersión lingüística y el autogobierno. Los derechos universales a la salud, la educación y las pensiones están amenazados por la destrucción de los servicios públicos que promueven PP y CiU, a favor de negocios privados. La redistribución desigual de la financiación provoca enfrentamientos entre los pueblos. La corrupción generalizada de los partidos del régimen, así como los casos sonados de la Monarquía, ha provocado la pérdida de confianza en las instituciones de la Transición. Y por último, con el enésimo endurecimiento del Código Penal y la Ley Mordaza, la represión generalizada contra las protestas sociales está llegando a niveles alarmantes, con casos de abuso policial, torturas y condenas infames.
1.3 Hay en marcha un Proceso Constituyente Popular del sujeto político llamado Catalunya
En el ámbito político, este proceso deconstituyente ha provocado una reacción de la sociedad. En España, el 15M significó un cambio de signo en el dominio hegemónico y cultural. En Catalunya, al efecto se le ha sumado el de la lucha por las libertades nacionales una vez se ha agotado el estado de las autonomías. Las grandes movilizaciones del 2012, 2013 y 2014 en Catalunya mostraban el amplio rechazo a las decisiones del Tribunal Constitucional, y el derecho a decidir sobre la autodeterminación de Catalunya se convertía en una demanda transversal.
En general, la ciudadanía pide un cambio profundo: un proceso constituyente popular, que enfrente el proceso deconstituyente de los poderes económicos en sus vertientes económica, social y nacional.
Un Proceso Constituyente es un proceso político y social que debe culminar con un nuevo marco constitucional en Catalunya y el Estado. Es una oportunidad para ampliar los derechos sociales, para replantear el modelo económico y el sistema político, permite articular el malestar social, nacional y democrático, sintetizando en un proceso de recuperación de la soberanía en todos los aspectos y de extensión de la democracia en todos los ámbitos.
Proponemos impulsar un proceso constituyente en Catalunya y un proceso constituyente en el Estado. Ambos procesos tienen dinámicas y objetivos propios que se influyen mutuamente y en la medida que refuerzan su coordinación tienen mayores posibilidades de éxito.
Hay que avanzar en ir definiendo qué características debe tener este proceso constituyente para ser verdaderamente transformador y legítimo:
- Un proceso popular, desde abajo, representado pero no tutelado por instituciones o partidos, que represente a todo el pueblo de Catalunya. Ningún partido político puede apropiarse o puede instrumentalizar este proceso constituyente. Hay que desarrollar la idea de Asamblea Constituyente Popular como espacio de participación social de forma complementaria en el Parlamento, hay que recuperar la idea de los Estados Generales en la fórmula de la Revolución Francesa.
- Un proceso que no predetermine ninguna decisión, que sólo corresponde tomar al pueblo como único sujeto soberano. Y en todo caso, ninguna de estas cuestiones se pueden decidir en el marco de unas elecciones, ya que se estaría usurpando la soberanía popular, sino que se han de debatir en el marco del proceso constituyente y se deben refrendar con un referéndum.
- Un proceso que tenga especialmente en cuenta el derecho a la autodeterminación y la relación con el Estado Español, en la forma que decida el pueblo de Catalunya.
- Un proceso en el que se debatan todas las cuestiones, especialmente los derechos y libertades sociales democráticas y nacionales; en ningún caso sólo las sociales o sólo las nacionales.
- Un proceso que busque la coordinación con otro en el ámbito de todo el estado, y los de aquellos pueblos de España que así lo decidan.
- Un proceso que busque también los diálogos, alianzas y mayorías necesarias en el conjunto de Europa para refundar el proyecto europeo sobre bases populares, sociales y democráticas no oligárquicas.
En el transcurso de este proceso constituyente y ante las importantes cuestiones que se han de debatir proponemos:
- Que Catalunya sea un estado propio en forma de República Catalana y que se dote de una Constitución.
- Que esta República Catalana suponga un marco económico y social favorable a la mayoría popular, y que blinde los derechos sociales, democráticos, nacionales y culturales, como la lengua.
- Que la República Catalana esté libremente federada en una República Federal de los Pueblos de España, de forma que se pueda adherir libremente en un marco común pactado, siempre que en referéndum así se decida.
El proceso constituyente en Catalunya no está subordinado al proceso estatal, aunque tiene una firme voluntad solidaria y pragmática de coordinarse en todo momento. Este proceso constituyente en Catalunya y lo que pueda acontecer del resto de pueblos de España requieren, ambos, una Ruptura Democrática del orden establecido el 78 y tomarán la forma de Revolución Democrática.
El “Procés” para CDC consiste en refundar su proyecto político en crisis. Mientras que la mayoría social necesita el proceso constituyente para refundar el país (cambiar el modelo económico, social, ambiental y acabar con la corrupción), el centroderecha catalán quiere refundar CDC, como está haciendo Artur Mas con su propuesta, utilizando el “procés” como aglutinador y encubridor de sus intereses de clase.
1.4 El derecho democrático de Autodeterminación no puede ser reducido por la propuesta independentista
Una parte muy importante de Catalunya el 9N de 2014 se quedó en casa y no fue a votar, al sentirse excluida de un proceso hegemonizado en gran parte por partidos, medios y liderazgos excluyentes, conservadores, protagonistas de recortes de las condiciones materiales de vida y protagonistas de corrupción.
Hoy lo que más debilita a la derecha españolista y centralista es el derecho a decidir, no la independencia exprés, para que una solución como el referéndum conecte con el sentido común democrático en Catalunya y el Estado. Lo que más apoyos encuentra en Europa y el mundo es el referéndum, no la independencia exprés y unilateral, y las experiencias de éxito democrático como la canadiense o escocesa así lo han demostrado.
En el siglo XXI, el gran debate que permite abrir el camino de los cambios y las transformaciones es el debate de la democracia; para nosotros, Catalunya necesita una Revolución Democrática que se concreta en un proceso constituyente con referéndum. Como nación que somos y como ciudadanos libres tenemos derecho a decidir nuestro futuro como país y nuestro modelo de sociedad.
El conflicto con el Estado sólo se puede resolver democráticamente con un referéndum con garantías, vinculante y acordado. Es decir, reconocido por todos (el Estado y la comunidad internacional) y con efectos, con el cual, lo que se vote, se pueda realizar. Y esto no tiene sustitutos (las elecciones) ni atajos (una DUI).
El referéndum no es sólo una cuestión procedimental, el reconocimiento del ejercicio del derecho a decidir implica que somos un sujeto político soberano.
El debate en Catalunya no es el de aprobar un nuevo Estatuto de autonomía, sino el de hacerlo con una constitución. Si esta constitución será para establecer una relación federal, confederal o para proclamar la independencia lo decidirá democráticamente la gente.
Venimos y seguimos apostando por la tradición Federal, la que permite desarrollar un proyecto de convivencia conjunto con otros pueblos vecinos. Nuestro Federalismo está sustentado en una relación de pueblos libres e iguales y permite una amplia cohesión social y de libertades democráticas.
Lo que nos divide no es la inmersión lingüística (como dicen el PP y C'S), lo que rompe la cohesión del país son las desigualdades sociales y de género, la pobreza, los desahucios, el paro, la precariedad laboral ... la imposibilidad que tienen los y las jóvenes de construir un proyecto autónomo de vida.
2. LA POLÍTICA DEL "NUEVO ESPACIO"
Decíamos el 1 de noviembre de 2014 en la "Crida a la construcció d'un nou partit comunista a Catalunya":
"Dar la vuelta a la correlación de fuerzas sólo es posible hoy a partir de amplias alianzas políticas y sociales por una ruptura democrática, en la perspectiva del socialismo, en Catalunya, en España, en Europa y en el Mundo. Este es nuestro compromiso revolucionario ... es el momento de apostar por la construcción de amplios movimientos políticos y sociales para llevar a cabo este proyecto de Ruptura Democrática que rompa la cadena de dominación oligárquica y austericida. Es este el sentido que los comunistas le damos al concepto de Nuevo Espacio en Catalunya, no para gestionar desde la izquierda en los márgenes del régimen de la Transición, sino para dar perspectiva política y generar instrumentos para precipitar los procesos constituyentes que lo desborden democráticamente. Hay que entenderlos en el sentido de construcción de amplios movimientos de contrapoder popular y de perspectiva política del movimiento democrático en el ámbito político, económico, social y cultural "
La crisis capitalista actual provoca tiempos de gran volatilidad, lo que James K. Galbraith llama "El final de la normalidad" donde las certezas del pasado reciente desaparecen y se están reconstruyendo nuevos paradigmas, donde la oligarquía va de cabeza ensayando nuevos y mejores mecanismos de explotación e intentando que no cuajen las experiencias más o menos organizadas de lucha política que cuestionan los mecanismos de reproducción de su poder. Aquí es donde los y las comunistas deben mantener la tensión entre su experiencia histórica y las nuevas formas con que aparecen las concreciones organizadas de lucha política. Los comunistas no podemos quedar sorprendidos y superados por estas nuevas contradicciones que la lucha política presenta.
No estamos en tiempos de acumulación de fuerzas, de espera paciente para encontrar en el futuro nuevas oportunidades en la lucha política, es ahora que se ha iniciado la 2ª Transición y es ahora que se están definiendo las correlaciones de fuerzas que la determinan. No es una opción para nosotros el repliegue, la renuncia a la unidad, la colaboración con la idea de que el cambio es imposible. Ahora hay que ganar los escenarios alternativos a la salida, programada por la oligarquía, de la crisis.
Los problemas y las contradicciones no cuestionan la política de unidad y confluencia y nunca para los comunistas la unidad y la confluencia han significado la renuncia al proyecto revolucionario y transformador que representamos.
Lo que si puede ser determinante para definir de forma positiva los nuevos espacios de confluencia son las movilizaciones, presentes de forma local y parcial, pero muy ausentes de forma generalizada en los últimos dos años con especial preocupación por la desaparición en el mensaje alternativo de las organizaciones sindicales de clase.
Los comunistas tenemos que seguir impulsando las movilizaciones y especialmente la coordinación de las mismas, así como su politización efectiva al mismo tiempo que no concebimos el trabajo institucional alejado o poco representativo de la movilización social.
Es cierto que algunas cosas de lo que se denomina "nueva política" han presentado un comportamiento decepcionante, es cierto que se tuvieron poco en cuenta aspectos como la falta de movilización y el hecho de que una parte del activismo social traspasó parte de su energía al ciclo político y especialmente a los nuevos actores políticos.
También se menospreció la capacidad del sistema capitalista, una vez pasado el primer ciclo de la movilización (huelgas generales, 15M y mareas), de crear respuestas asimilables por él mismo, que criticaban determinados aspectos como la corrupción y rejuvenecían su imagen, pero aceptaban plenamente las políticas neoliberales, especialmente en los aspectos de política económica y modelo social. Este fenómeno explica la aparición de Ciudadanos.
También cabe destacar que los nuevos fenómenos políticos rápidamente crecieron gracias a las redes sociales ya la cultura televisiva y que a veces esto ha significado desarrollar unas formas de hacer política excesivamente superficiales. El crecimiento electoral ha conllevado a veces una excesiva transversalidad programática que ha desdibujado los compromisos y la adscripción ideológica a la izquierda y ha provocado también una falta de organización y estructuración, imprescindible para no estar sujetos a modas pasajeras y electoralismo.
El voto izquierda / derecha con una mayor participación popular ha funcionado positivamente en algunas de estas experiencias electorales confluentes. No puede negarse tampoco que existen importantes barreras generacionales y tecnológicas que influyen de forma creciente en la movilización política y electoral, que este es un fenómeno cada vez más determinante y que la segmentación de la clase trabajadora y las nuevas divisiones del trabajo son algunas de sus explicaciones.
Todo esto obedece a que como vamos afirmando han aparecido nuevos fenómenos sociales fruto de la crisis del modelo económico, político y territorial y especialmente de la segmentación y disgregación de la clase trabajadora. El 15-M, las movilizaciones por la salud pública, la vivienda, la enseñanza pública o el derecho a decidir han politizado a amplios sectores sociales de forma diferente a como generaciones anteriores participaron de la movilización y de la política.
El debate en las izquierdas españolas entre resistir con los instrumentos actuales de que disponemos, esperando que pase la efervescencia de los nuevos actores políticos, o apostar de forma decidida por insertarnos en la corriente de cambio buscando nuevas formas organizativas ha sido respondido por la misma ciudadanía en el ciclo político-electoral este 2015.
El espíritu del Nuevo Espacio siempre pretendió no dejar a nadie atrás, pero de forma decidida caminar en una redimensión del espacio de la izquierda transformadora que se veía inevitable y deseable para reconectar con la nueva politización.
El resultado del 20D es fruto también de una perspectiva estratégica de los comunistas catalanes que se ha fortalecido y comporta dos ejes:
1. Mantener un Proyecto Federal para el conjunto del Estado Español. IU se ve, ahora sí, definitivamente obligada, después del 20D, a concretar la refundación tantas veces afirmada pero tantas veces de facto negada. Los comunistas catalanes apostamos por qué esta refundación sea del conjunto de la izquierda transformadora y dé paso a un nuevo sujeto político y social que luche por la hegemonía de los intereses de las clases populares en la nueva fase constituyente. Este nuevo sujeto se articulará de forma plurinacional, como el Estado, con formas de expresión diferenciadas y autónomas pero coordinadas entre sí. Es tiempo de descentralización, transversalidad y asimetría. La fraternidad es para los comunistas la base para articular la relación entre los pueblos.
2. Desarrollar un nuevo espacio unitario catalán. Esta idea unitaria se ha ido desarrollando en los últimos años y se ha ampliado en el último ciclo electoral. Por los Comunistes de Catalunya este nuevo instrumento que formarían personas independientes, BCNComú, ICV, Podemos, Equo, EUiA, y otros, debería ir convirtiéndose en un nuevo sujeto político y social con expresión electoral en Catalunya y muy ligado a las experiencias de la movilización y organización social, que supere, en un proceso que Comunistas debemos impulsar abiertamente, los actuales marcos partidarios, también el de Esquerra Unida i Alternativa.
Los comunistas defendemos un cambio con presencia decisiva de cuadros y militancia revolucionaria que conecte con la cultura de la clase trabajadora, un cambio con presencia decisiva de las ideas y la ideología que los comunistas atesoramos. Esta huella cualitativa no se consigue en las mesas de negociación sino con una participación activa en los nuevos instrumentos políticos, convertirnos en personas e ideas útiles para nuevas generaciones que dan el primer paso para hacer política.
3. UN NUEVO PARTIDO COMUNISTA PARA UNA NUEVA ETAPA
Ha pasado poco más de un año desde el congreso de unidad del 1 de noviembre de 2014 que representó el nacimiento de Comunistes de Catalunya, momento en el que hay que hacer balance de lo que ha representado este año, del trabajo hecho, así como de la realidad organizativa del partido el día de hoy.
Una vez transcurrido el año 2015, que ya habíamos caracterizado como un año crucial para la izquierda transformadora en el que se abría una ventana de oportunidad para el cambio y la ruptura, no podemos hacer otra cosa que reafirmarnos en el acierto que supuso la "Crida a la construcció d'un nou partit comunista a Catalunya", su oportunidad y necesidad.
Los retos que hemos tenido que encarar los y las comunistas en los últimos meses, aunque los habíamos anticipado, han supuesto una dura prueba. El nuevo escenario que se inició con el 15-M está lleno de oportunidades, pero también de contradicciones. El debate, tantas veces abordado, sobre la necesidad de adecuar los instrumentos (y construir otros nuevos) para poder organizar el conflicto social allí donde se da, para construir una alternativa popular y de clase al austericidio, colisionó en muchas ocasiones con las inercias establecidas, e incluso con resistencias identitarias.
El partido se ha visto golpeado por estas contradicciones. Si bien el debate teórico ha sido fructífero y ha generado grandes consensos, como mínimo con respecto al Comité Central, este debate no ha bajado el conjunto de las células ni ha sido sencillo de llevar a la práctica. Y estos son dos puntos clave en los que hay que detenerse en nuestro balance.
La dificultad para articular el partido en sus organizaciones de base, las células, es el principal déficit que hemos tenido a lo largo de este año. No hemos podido alcanzar el objetivo de tener todas las células constituidas en seis meses, y en estos momentos aún hay una quinta parte para poner en marcha. Asimismo, a veces los acuerdos políticos que han tomado los órganos del partido no se han traducido en acción política después.
Hay que hacer una valoración crítica del proceso que llevó al Congreso de unidad del 1 de noviembre. En este no se alcanzaron los objetivos que nos habíamos marcado, y los diferentes obstáculos que se fueron presentando generaron frustración y dudas. Es obvio que ese congreso no representó la culminación de la tarea de construir este gran partido; hay que verlo como un primer paso en este camino Pero hoy podemos decir que éste
Fue un acierto. Los retos que presentaba en 2015 requerían un partido fuerte, un espacio común de reflexión y toma de decisiones del conjunto de comunistas catalanes para poder acertar en un momento tan determinante para la clase trabajadora de nuestro país.
Eso sí, nos ha faltado tiempo. En Congreso debería haberse celebrado mucho antes, por haber tenido tiempo de trabajar en su consolidación antes de entrar en la vorágine electoral. Evidentemente, la acumulación de escenarios electorales que se han producido este 2015 ha sido un elemento que ha influido en la construcción de partido. La dinámica electoral, donde gran parte de la militancia dedica esfuerzos inmensos y donde el trabajo nunca se puede abarcar, han hecho pasar a segundo término la organización del partido. Es una situación de la que nos tendremos que sobreponer, porque, si bien podíamos pensar que ahora venía una larga temporada sin elecciones que nos permitiría trabajar con un ritmo más pausado, es evidente que hemos entrado en una fase de mucha inestabilidad política, en la que la aceleración de los procesos hace muy difícil planificar en función de un teórico calendario electoral.
3.1 Un partido en construcción
En el mismo Congreso decíamos que Comunistes de Catalunya no era todavía el gran partido comunista que necesita Catalunya. Era un primer paso de un partido en construcción, donde había que incorporar a mucha más gente, que tenía que crecer para poder jugar un papel clave en la articulación política de la unidad de los trabajadores y trabajadoras, para contribuir a hacerlos protagonistas del actual proceso político. Hay que retomar con fuerza esta idea.
Es imprescindible hacer hincapié en la construcción desde abajo de este partido. Poner en marcha en todos los pueblos, barrios o centros de trabajo donde hay comunistas organizados/as, encuentros abiertos de comunistas para debatir la raíz de esta construcción. El partido crecerá en la medida que resulte útil a la clase trabajadora y contribuya de manera decidida a organizar el conflicto social allí donde se da.
Es, por tanto, en los diferentes espacios de lucha donde participamos que encontraremos principalmente las complicidades para avanzar, para acercar los planteamientos y propuestas del partido en la sociedad, particularmente a la clase trabajadora y las clases populares.
3.2 Organización y comunicación
La comunicación tiene un papel fundamental en la organización de cualquier partido político, pero de manera mucho más notable en un partido que se autodefine como revolucionario. La tarea comunicativa implica a toda la militancia y no sólo a una secretaría o a un grupo de personas especializadas. La comunicación tiene, para el partido, dos funciones principales: hacia el interior y hacia fuera. Por un lado, la provisión al partido de información sobre la sociedad, por el otro, la difusión de lasposiciones del partido a la sociedad. Pero, tal como afirmaba Lenin, la comunicación tiene también una tercera función igualmente importante: la función organizativa.
Desde el punto de vista organizativo la comunicación tiene el objetivo de construir y cohesionar una comunidad, los y las comunistas, el partido. El conjunto de militancia debe sentirse parte de la organización, estar al corriente de los temas de debate y participar de manera cotidiana en la actividad del partido. Hacer crecer esta comunidad, este sentimiento de pertenencia, es indispensable para cohesionar la organización y desarrollar cualquier estrategia política. Asimismo, organizar el partido es también organizar la clase trabajadora en los diferentes frentes de lucha para que la resistencia pueda ser ofensiva.
3.3 La Realidad
El órgano central juega un papel determinante en la vida organizativa de un partido revolucionario y es reflejo de éste. La Realitat debe ser mucho más que el órgano de expresión o el órgano teórico de Comunistes de Catalunya. Debe convertirse en una fuente informativa de referencia de la clase trabajadora de Catalunya. Para ello, no puede ser planteada como una publicación convencional, realizada por una sección del partido, sino que debe ser comprendida como parte fundamental de la estrategia del partido, debe ser asumida transversalmente por toda la organización y en ella se tiene que implicar cada militante, como parte de su compromiso revolucionario. Tal como Lenin señaló en Qué hacer?, el órgano de expresión del partido lleva a cabo una función organizativa en cuanto es confeccionado por la misma militancia que es protagonista de los frentes de lucha.
Planteamos concentrar los esfuerzos en una única marca editorial de Comunistes de Catalunya, la Realitat, que disponga de diferentes formatos y registros y sea capaz de llegar al conjunto de la clase trabajadora. Convertir la secretaría de comunicación en el consejo de redacción de la Realitat, bajo la coordinación de los/las responsables designados por el Comité Central y miembros designados por cada célula, responsables de dar una dimensión comunicativa a la actividad política, de manera completamente transversal.
Desplegaremos la Realitat en 7 ejes editoriales y en diferentes fases:
- Blog de la Realitat: Órgano de expresión del partido, de publicación semanal online, con una editorial (los jueves), artículos de opinión y análisis de la militancia, así como los comunicados de los órganos y las células del partido.
- Columnas de la Realitat: bloques temáticos o columnas de opinión (comoLes Arrels)
- Dossiers de la Realitat: órgano teórico del partido en la forma de dossieres monotemáticos de análisis en profundidad, realizados en colaboración con la Escuela del Partido y la Fundación Revolució Democrática
- Noticias de la Realitat: web de noticias breves recopiladas por la militancia y de agencias alternativas de información
- Libros de la Realitat: libros electrónicos o impresos en función de proyectos específicos que puedan desarrollarse en colaboración con la Escuela del Partido y la Fundación Revolució Democrática
- Papeles de la Realitat: versión impresa periódica con la editorial y una selección de los materiales publicados en la web, cuya distribució debe ser entendida como una actividad organizativa fundamental
- Canal de la Realitat: canal de vídeos online con materiales propios y de canales alternativos
3.4 La ciberguerrilla
La ciberguerrilla es una escuela y una plataforma de activismo para la guerrilla informativa. Debe ser desarrollada conjuntamente por el partido, la juventud y la fundación y debe trabajar estrechamente vinculada con la Realitat. Debe desplegarse en dos sentidos muy concretos: formación y activismo.
La ciberguerrilla debe dar formación sobre todos los aspectos de la comunicación política: desde la redacción de una noticia o un comunicado, al desarrollo de una campaña de agitación en las redes sociales, hasta fórmulas más complejas de propaganda. Esta formación pasa por la realización de un manual de consulta, constantemente actualizable, sobre la comunicación revolucionaria y por la dinamización de talleres de formación prácticos para activistas.
La ciberguerrilla debe ser también una herramienta de agitación colectiva especialmente enfocada a las redes sociales, con capacidad para desarrollar campañas puntuales y sostenidas. La ciberguerrilla se plantea como una plataforma abierta, no exclusivamente reducida a la militancia, con una organización descentralizada y una dinámica de trabajo al servicio de los movimientos sociales.
3.5 Comunistas por el bien común, toma partido!
Con el doble objetivo comunicativo y de hacer crecer la organización en militancia para hacer avanzar nuestro proyecto político, es necesario dotarnos de una campaña de afiliación permanente. Esta campaña debe impulsarse coordinadamente desde las secretarías de comunicación, organización y finanzas.
Proponemos que esta campaña se enmarque bajo el lema "Comunistas por el bien común, toma partido" y se ponga en marcha de manera permanente hasta la celebración del próximo congreso del partido, con el objetivo de hacer crecer el partido desde sus cimientos, es decir, desde las células.
Esta campaña debe servir para dar valor al avance cualitativo que ha supuesto la estrategia unitaria de los y las comunistas, que ha dado lugar a un nuevo partido, Comunistes de Catalunya, y un nuevo frente de unidad popular que hasta el momento se ha concretado electoralmente en diferentes candidaturas rupturistas. Esta campaña debe servir para reivindicar la importancia estratégica de un gran partido comunista en Catalunya que trabaje en la construcción y consolidación de un gran movimiento comunista internacional.
3.6 Un partido alegre y combativo
La primera fiesta de Comunistes de Catalunya, realizada el pasado mes de julio, fue una fotografía de un partido débil organizativamente. Las carencias organizativas que ya hemos diagnosticado evidentemente tuvieron un efecto muy importante en la asistencia a la Fiesta. Pero esta situación abrió también un debate sobre el modelo de fiesta necesario para el partido, que no sólo debe servir como punto de encuentro de la militancia para cerrar el curso político de manera festiva, sino que debe tener un papel activo en la misma organización del partido a lo largo de todo el año.
Una fiesta donde los y las comunistas no seamos consumidores pasivos de una celebración, sino sus protagonistas y organizadores. Con una implicación del conjunto de las organizaciones del partido, donde cada una asuma una tarea concreta en su preparación y realización. Que se convierta en un espacio de apertura donde cada una de estas organizaciones explica y comparte la actividad que ha llevado a cabo a lo largo del año, dirigiéndose a la ciudadanía para elevar el grado de conciencia social, acercarla a las diversas luchas y implicarla en proyectos colectivos.
Esta fiesta será coordinada por una Comisión específica del Comité Central, que se encargará también de dinamizar toda una serie de actividades político-festivas, que tienen la doble función de contribuir a organizar el partido, pero también de avanzar en una concepción de partido alegre y combativo, que se reivindica de la cultura popular y su importancia en el tejido social. Estas actividades serían la entrega de carnés del partido, una cena anual de Comunistes de Catalunya, la brigada de la Fiesta do Avante, entre otros.
3.7 La escuela de formación
La Escuela de Formación es uno de los instrumentos de los que se dota el partido para organizarse, más allá de la tarea propiamente formativa, que también es imprescindible. Esta debe ser sin duda una de las prioridades de trabajo.
Por un lado están las actividades que se organicen de manera central, ya sean charlas puntuales, pequeños ciclos, que se organizan y se ofrecen a toda la afiliación o personas interesadas. Las temáticas son diversas, tanto de tipo histórico, de filosofía marxista, de estructura de partido, o de temáticas actuales. Se puede hacer a partir de textos que se compartirán o de charlas de personas con conocimiento. Es la modalidad que vertebra menos pero que tiene como elemento positivo permitir establecer relaciones de camaradería entre militantes de células diversas y compartir inquietudes, esperanzas, expectativas, dificultades.
Pero también hay que trabajar de manera descentralizada, con un trabajo conjunto entre la secretaría de formación del partido y las organizaciones de base que detecte las necesidades de las personas del territorio, tanto de las que recientemente se han incorporado a Comunistes de Catalunya como de las que aunque haga tiempo que militan no hayan podido realizar ninguna formación, y de esta manera adquieran unos conocimientos básicos de la historia, el proyecto y la organización del Partido. Esta segunda modalidad vertebra en cada localidad o ámbito de militancia porque parte de las mismas necesidades y ayuda a las células a crecer y organizarse.
3.8 Unas células vivas para una organización viva
Para poder llevar a cabo toda esta serie de tareas, es imprescindible que las organizaciones de base del partido, es decir, las células, funcionen perfectamente. Como en todo organismo, las células son su unidad viva más pequeña, y de su correcto funcionamiento depende todo lo demás.
Es imprescindible terminar de constituir las células que faltan y de la misma manera seguir avanzando en la organización mediante células en todos los ámbitos del partido, aunque esto no sea sencillo y requiera un cambio significativo en las dinámicas establecidas de funcionamiento, como en el caso del movimiento obrero.
Siguiendo con los criterios y las prioridades que hemos establecido anteriormente, es necesario que cada célula tenga, aparte del/la responsable político: una persona responsable de organización, de comunicación, de formación y de finanzas. También una persona responsable de fiestas, que puede ser la misma de organización. Aparte de estas responsabilidades, cada célula se dotará de las que considere oportunas, pero éstas son imprescindibles.
Hay que promocionar actividades conjuntas de lucha y compañerismo como las jornadas rojas, las acciones de proselitismo, las permanencias, etc.
3.9 Las estructuras intermedias. La Comisión de Organización
Hay que dar un paso adelante en la vertebración del partido en el ámbito de estructuras intermedias. El partido debe tener estructura comarcal como mínimo en el Baix Llobregat, las dos comarcas del Vallès, el Maresme y el Barcelonès, más allá del Comité de Barcelona, que ya está constituido y en funcionamiento y organiza las 8 células activas en la ciudad.
La realidad territorial diversa de Catalunya obliga a una vertebración asimétrica en el resto del territorio, donde habrá comarcas con una sola célula, o realidades específicas como las provincias de Girona, Tarragona y Lleida, donde las estructuras intermedias deberán adaptarse a las realidades / necesidades específicas de cada territorio, pero trabajando siempre con el objetivo de tener el mayor número posible de células organizadas en realidades concretas, sean territoriales o sectoriales.
Estas estructuras intermedias son necesarias también para articular la Comisión de Organización del partido. El reparto de las células del partido entre las diferentes personas que forman el secretariado ha sido útil para avanzar en la constitución de células y como respuesta de choque a una situación complicada organizativamente, pero responde a un momento concreto y temporal. Estas tareas serán asumidas por la Comisión de Organización.
3.10 Las finanzas del Partido
Una cuestión fundamental para la organización son los medios económicos. Nuestro partido no dispone de más financiación que lo que es capaz de generar por sí mismo, basado en la cotización y aportación de sus militantes y simpatizantes, la actividad económica de los chiringuitos en las Fiestas Populares y actividades partidarias.
Hemos renunciado a presentarnos a las elecciones como partido y no tenemos subvenciones ni aportaciones institucionales. Hemos recibido la herencia patrimonial del PCC.
Esto supuso que el nuevo partido Comunistes de Catalunya, dispusiera en el momento de su constitución de 16 locales en propiedad, repartidos por el territorio nacional con un valor superior al millón ochocientos mil euros y el actual local del Comité Central de la calle Liuva, 39, en Barcelona en situación de compra. Los locales del partido, en su mayoría, son sedes de EUiA. Comunistes de Catalunya, ha dispuesto en este año, de un liberado, el responsable de finanzas del CC y recientemente la incorporación de una administrativa contable, equipo mínimo necesario para la gestión, administración y limpieza de los dos locales en Barcelona, la contabilidad y la afiliación.
Se ha conseguido, no sin dificultades, una contabilidad unificada del conjunto del partido.
La lentitud en la constitución de células y en concretar las nuevas afiliaciones junto con las bajas, hicieron que las cotizaciones no cumplieran el plan deseable previsto.
El Partido no cuenta en este momento con una Carta Financiera y ésta es uno de los compromisos políticos de esta Conferencia, su elaboración.
También ha sido notable la reducción en las cantidades de las cuotas, debido a la difícil situación económica que atraviesan muchos camaradas. Reducción que se ha visto compensada con el aumento en la cotización y aportaciones de otros grupos de camaradas concretos.
Hay que recordar algunos de los compromisos estatutarios:
Artículo 25: Recursos económicos
Los recursos económicos del partido provienen de las cuotas y aportaciones de la militancia; las subvenciones oficiales o particulares; Las donaciones, herencias o legados; las rentas del patrimonio o bien de otros ingresos que puedan obtenerse.
Artículo 26: Cuotas
La cuota de afiliación que deberá aportar a las finanzas del partido cada afiliado/a será, como mínimo, del 1% de los ingresos reales de cada uno. Se deberá satisfacer trimestralmente, por domiciliación bancaria individual. En caso de dificultades económicas, se podrá establecer una cuota excepcional, una vez observado cada caso por la responsabilidad de finanzas. En el caso de cargos electos o de designación directa, las cuotas se rigen por la carta financiera que aprobará el Comité Central.
La contabilidad del partido se llevará de forma centralizada e integral (tal como establece la ley de partidos), y las organizaciones territoriales y sectoriales podrán disponer de recursos para su actividad política, con la aprobación y supervisión de la secretaria de finanzas del Comité Central.
Artículo 6: Deberes
Son deberes de los y las militantes:
• Estar al corriente de pago de las cuotas establecidas.
Artículo 7: Causas de baja
Serán causas de baja de la organización:
• La no satisfacción de las cuotas fijadas por un período de tres trimestres, teniendo en cuenta lo establecido en el artículo 26
La Secretaría de Finanzas ha aplicado el criterio según el cual después de tres avisos a los camaradas por la no cotización, si no se recibe contestación, se les retira de la cotización bancaria, manteniéndolos en el censo, hasta que su organización o persona de referencia haga llegar la explicación satisfactoria. En caso de comunicación al partido de imposibilidad de cotizar, se le mantiene en el censo hasta que sea posible reanudar la cotización.
A petición del Comité Ejecutivo, se constituyó una comisión integrada por varios camaradas y la secretaría de Finanzas de Comité Central, para preparar una propuesta sobre política de financiación y de locales, que ya presentó sus conclusiones al Comité Central.
3.11 Conclusiones sobre finanzas y objetivos prioritarios
Comunistes de Catalunya, se encuentra en una situación financiera saneada, fruto de una política austera dirigida a mantener el patrimonio y ampliarlo si se da la oportunidad, manteniendo el equilibrio entre ingresos y gastos.
El mantenimiento del patrimonio, genera unos gastos, que solo son sostenibles allí donde existe organización del partido fuerte. Es por ello que se aprobó en el Comité Central de diciembre de 2015 poner a la venta tres locales de forma inmediata y estudiar la posible venta de otros dos.
El patrimonio del partido, tiene como función, facilitar la financiación de la organización. No es un fin en sí mismo, sino un medio para hacer política, ideología y organización.
La comisión integrada por varios camaradas y la secretaría de Finanzas de Comité Central, debería seguir como Comisión Central de Finanzas y planificación de gestión de patrimonio. El partido hoy no está en condiciones de aumentar los gastos ordinarios ni extraordinarios., La Fiesta y todos los Eventos que se organicen, deben ser autosuficientes y tener planes de financiación aprobados por las comisiones y comités organizadores. Hay que impulsar y reforzar la presencia del Partido con chiringuitos en las Fiestas Populares, como un espacio ya ganado por los comunistas, por la importancia económica para Comunistes de Catalunya y por el desarrollo de la lucha política-ideológica.
Hay que saber priorizar las finanzas del Partido ante las de otros instrumentos políticos, sindicales o sociales donde el partido participa.
Es necesaria la política de solidaridad económica, entre las organizaciones del partido y entre éstas y las finanzas del Comité Central.
Necesitamos todas las aportaciones materiales posibles para mejorar nuestra herramienta de intervención comunista y así lo tenemos que hacer saber a los compañeros y compañeras de nuestro entorno, solicitando su ayuda material directa, por pequeña que sea, para lograr este fin.
La necesaria austeridad y la buena gestión y el aumento de los recursos nos permitirán garantizar la independencia económica y no hipotecar nuestra acción política en un futuro inmediato.
Objetivos prioritarios para finanzas:
- Plena constitución de células y comités y elección de responsables de finanzas.
- Todas las células y comités territoriales o sectoriales del Partido tendrán un presupuesto de ingresos y gastos anual, que deberá ser aprobado por el comité correspondiente. Estos presupuestos deben aprobarse en la última reunión de este órgano, en los dos últimos meses del año.
- Todas las células y comités del partido, cuando debatan el plan de trabajo anual, deben incorporar las finanzas y establecer objetivos concretos, por modestos que sean.
- Trabajar la regularización al alza de la cotización de todos los militantes, empezando por el Comité Central.
- La domiciliación bancaria de todos los militantes.
- Conseguir que las cuotas sean, como mínimo, el 1% del salario. (Según la Ley * Orgánica 8/2007 de 4 de julio sobre la financiación de los partidos políticos, cualquier aportación al partido será deducible de la base imponible del IRPF, hasta un máximo de 600 euros anuales)
- Regularizar las aportaciones de los cargos institucionales del partido, según los criterios aprobados.
- Dotar de recursos económicos la comunicación del Partido, la web y la Realitat.
- Elaborar y aprobar la carta Financiera del Partido.
- Chiringuitos propios del partido o si son compartidos, establecer acuerdos que favorezcan económicamente al partido. Establecer acuerdos preferentemente con la JCC.
- Plan de Gestión de Patrimonio del Partido.
Barcelona, 10 de enero de 2016
Comunistes de Catalunya
Comité Central
Etiquetes de comentaris: #ClasseTreballadora, #RepúblicaCatalana, #RupturaDemocràtica, #UnitatPopular, Documents