Ruptura Democràtica i Lluita de Classes

Informe del Comitè Central de Comunistes de Catalunya del 31 de gener de 2015.
Versió web en català i castellà
Versió PDF en català i castellà

Ruptura Democràtica i Lluita de Classes Català

1.- El marc internacional i la globalització capitalista

Tres reflexions han estat presents a la ciutat de Davos (Suïssa) a la recent trobada mundial del Foro Econòmic Mundial (WEF), que aplega des de fa 45 anys a la part més notable dels lideratges del capitalisme mundial, per desenvolupar el seu anàlisi, “El nou context global”, la primera, la constatació de que la recuperació econòmica mundial (que l’any anterior en aquest mateix indret va ser anunciada de forma grandiloqüent pel president del BCE, Mario Drahgi) és extremadament lenta i parcial, la segona, que en els propers 10 anys (segons el seu informe de Riscos Globals) els conflictes internacionals augmentaran i tindran importants impactes desestabilitzadors i la tercera que la principal preocupació de l’elit econòmica i política mundial és la por al canvi polític que pot comportar en diversos països les conseqüències de la indignació acumulada per la crisi.

Aquestes consideracions no les trobem aïllades; en d’altres paraules però amb semblats preocupacions davant un escenari de crisi mundial que genera mutacions geopolítiques (algunes ja s’estan produint fa temps), les podem llegir al document “Estratègia d’acció exterior” que ha aprovat el Govern del PP, informes del Real Instituto Elcano, ESADE i el projecte de la UE, ESPAS (European Strategy and Policy Analysi System) que ens porten a escenaris per 2030/2033. Aquests són alguns dels més importants Think Tanks en política exterior d’Espanya i la UE.

Del món bipolar de la guerra freda va passar-se a un breu període de pretès domini unilateral d’una sola potència (els EEUU i els seus aliats) que ràpidament va quedar superat per un escenari de multipolaritat incerta.

El passat mes de juliol de 2014 i després de diversos anys de preparatius, la sisena cimera dels BRICS, Brasil, Xina, Índia, Rússia i Sudàfrica va aprovar en la Declaració de Fortalesa la creació de dues institucions financeres: el Nou Banc de Desenvolupament i l’Acord de Reserves de Contingència. El primer financia projectes de desenvolupament sostenible i infraestructures en països emergents i en vies de desenvolupament. El segon ajuda a països amb problemes de liquidesa i finançament a curt termini.

Aquestes noves institucions financeres internacionals alternatives, de facto, posen en evidència la crisi de legitimitat que pateixen organitzacions com el FMI, el BM o l’OMC que coordinadament amb l’OTAN i altres xarxes militars pretenen seguir controlant la geoestratègia i l’economia internacional. El G-20 i el Consell de Seguretat de les NNUU no surten tampoc ben parats.

La pretensió de Rússia de construir una zona econòmica euroasiàtica i els seus recents acords econòmics amb la Xina, amb l’energia i el comerç com factors centrals, el nou paper que la integració llatinoamericana està ajudant a jugar al subcontinent (CELAC, ALBA, Mercosur), el paper de la Xina a la zona asiàtica , amb les dificultat del Japó, el paper dels Tigres Asiàtics de primera i segona generació (integrats alguns regionalment a l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic, ASEAN) i la crisi de la UE, prefiguren un desplaçament real dels centres de poder i un reequilibri a gran escala.

Cal menció a part la geoestratègia sobre l’energia, on els conflictes polítics a orient mitjà son determinants i on apareixen com a factors derivats els preus del petroli o el paper del fracking en una nova escalada que vol fer perdurar el model econòmic depenent dels combustibles fòssils.

Caldria seguir aprofundint amb el fracàs de les “Primaveres àrabs” i les guerres preventives existents provocades per intervencions imperialistes (Afganistan, Iraq, Líbia, Síria), l’amenaça a Iran i el conflicte d’Ucraïna amb el paper llastimós i subordinat als EEUU que ha jugat la UE en el cop d’Estat en aquest país, una guerra actualment existent dins la pròpia Europa.

Aquesta subordinació de la UE a la política exterior dels EEUU a Ucraïna o l’Orient Mitjà està suposant a Europa assumir riscos fronterers creixents, fruit de la desestabilització que provoquen aquestes actituds agressives i eurocèntriques, que incentiven els xocs polítics i culturals que a Europa son molt mes propers geogràficament, evidents i desestabilitzadors que a nord Amèrica.

Així podem entendre millor les conclusions de les darreres cimeres de l’OTAN a Lisboa i Newport, on no només aquesta no es planteja desaparèixer, sinó que redefineix i amplia els seus objectius ja que aquesta “inestabilitat” requereix accions més decidides contra el terrorisme internacional on les “accions preventives” queden normalitzades, al marge de les NNUU i el dret internacional i es recrea l’ambient de la Guerra Freda davant de les amenaces creixents que signifiquen especialment Rússia i Xina.

Així en el darrer comunicat públic del partit titulat “Gihadisme i Neofeixisme, monstres de l’imperialisme” hem assenyalat de forma encertada que l’Imperialisme ha fomentat durant dècades sectes minoritàries que promovien interpretacions completament desnaturalitzades, bel·licistes i sanguinàries de l’Islam. Sabia que, amb recursos econòmics, aquestes sectes creixerien arreu, nodrint-se de l’odi sembrat pel mateix Imperialisme en la seva expansió espoliadora per Orient Mitjà, l’Àfrica i Àsia. S'ha anat construint així un enemic global per al capitalisme occidental, un enemic horrible, despietat, sanguinari, mogut per una causa irracional que la majoria de la societat és incapaç de compartir, contra el que ningú es pot negar a posicionar-se. Un enemic que ve a substituir el vell ogre soviètic que durant dècades havia estat utilitzat com a espantall.

Tots els atemptats islamistes que han esquitxat el món de desgràcia i dolor - i en especial als països de majoria musulmana (a Nigèria 2.000 morts des de principi d'any)- han estat utilitzats com a pretext per alimentar més guerres imperialistes i més restriccions de drets i llibertats. Després de cada atemptat i de cada massacre atribuïda a l’islamisme extremista, les potències imperialistes responen sempre amb la mateixa doctrina del shock i utilitzen la indignació per a variar el sentit de l’opinió pública en favor de l’enfrontament i la violència predicada per l’extrema dreta, afavorint una espiral de confrontació fanàtica i perillosa. Algunes de les intervencions militars de les darreres dècades mai van intentar veritablement controlar armes de destrucció ni portar la democràcia “multipartidista”, sinó apropiar-se de recursos naturals i posicions geogràfiques estratègiques. L’odi que alimenta aquestes accions retroalimenta la pròpia resposta autoritària i militarista, posa a la defensiva als detractors de les intervencions militars, supedita a l’esquerra i segueix enfortint el negoci del complex industrial-militar, les multinacionals de l’energia i d’altres entramats econòmics que financien les posicions polítiques extremistes que els afavoreixen.

En un dels documents d’estratègia global citats anteriorment s’afirma: “allò que caracteritza a la globalització actual és el protagonisme que adquireixen grans grups multinacionals, que poden deslocalitzar els seus processos de producció de bens i serveis, i fragmentar la cadena de valor, amb un simple moviment de ratolí. Moviment de ratolí que pot beneficiar o arruïnar a països sencers. Molts grups multinacionals són més poderosos que molts Estats-nació nominalment sobirans: de les 150 entitats econòmiques més grans del món, 87 són empreses multinacionals i només 63 són Estats. Grans corporacions que poden negociar, en moltes vegades en peu d’igualtat, amb els països que volen atraure-les, amb elles i a les seves quantioses inversions i ocupació potencial, o conservar-les... La globalització ha creat, en fi, un escenari on l’economia financera desenvolupa un paper estel·lar. El 2010 el valor de les transaccions en els mercats de canvi va ser seixanta dues vegades superior al dels intercanvis comercials”.

S’acaba assenyalant que el poder d’aquests mecanismes econòmics i especialment el del sistema financer és de tal dimensió que s’aconsella prendre les decisions necessàries per “generar confiança” i integrar-se de forma “predictible i fiable” en el sistema. S’acaba de resumir en aquest fragment el mecanisme de xantatge antidemocràtic dels mercats i el domini de l’economia per sobre de la política i la democràcia. Les portes giratòries per repartir-se papers en l’àmbit públic i privat es converteix en la forma de gestió de l’oligarquia financera per controlar de forma absoluta la reproducció dels mecanisme de poder de classe.

La globalització com a fenomen que reforça la interrelació mundial de la societat a cavall dels avenços tècnics, especialment en l’àmbit de les tecnologies de la informació i la comunicació (amb les potencialitats del big data per exemple) no és un fenomen nou a la història, de fet els avenços en la navegació al S-XV o les innovacions tècniques al S-XIX podien haver, també, estat aprofitades per millorar la vida de les persones i posar aquest creixement de les forces productives al servei del desenvolupament i la felicitat de la humanitat, però la primera va comportar l’expansió del colonialisme i la segona la creació del proletariat i la seva explotació ja que van ser utilitzades per una classe dominant per reforçar el seu domini sobre la resta. Així doncs la globalització capitalista genera l’aparició d’un capitalisme financer i una oligarquia financera que en els darrers quaranta anys ha hegemonitzat el pensament i l’acció política, utilitzant àmpliament la concentració econòmica més important de la història.

El periodista i escriptor Martin Caparrós, en el seu últim treball sobre la gana i l’especulació amb aliments i matèries primeres al món ens descriu que més de la meitat dels diners de les borses del món ric està en mans del HFT (High Frecuency Trading), la forma més extrema d’especulació algorítmica o automatitzada, supercomputadors que realitzen milions d’operacions que duren segons i mil·lèsimes de segon; compren, venen, compren i venen sense parar, aprofitant diferències de cotització borsària ínfimes que es converteixen en aquestes quantitats en volums multimilionaris de diners, treballen 24 hores i 365 dies a l’any passant d’una zona horària a una altra, d’una borsa a una altra i cap dels capitals o mercaderies que transaccionen o dels treballadors o empreses que acomiaden o arruïnen té cap més importància per elles que un dígit en una pantalla.

Deia Josep Fontana “És per això que necessitem evitar l’error d’analitzar la situació que estem vivint en termes d’una mera crisi econòmica –és a dir, com un problema que obeeix a una situació temporal, que canviarà, per tornar a la normalitat, quan se superin les circumstàncies actuals-, ja que això fa que acceptem solucions que se’ns plantegen com a provisionals, però que es corre el risc que condueixin a la renúncia d’uns drets socials que després resultaran irrecuperables. El que s’està produint no és una crisi més, com les que se succeeixen regularment en el capitalisme, sinó una transformació a llarg termini de les regles de joc social, que ja fa quaranta anys que dura i que no es veu que hagi d’acabar, si no fem res per aconseguir-ho”

Paul Krugman va anomenar “la gran divergència” al procés pel qual va produir-se un enriquiment considerable de l’1 per cent dels més rics, i un empobriment considerable de tota la resta. Els resultats a llarg termini de la gran divergència, que va començar de forma notòria als EEUU i la Gran Bretanya als anys 70 i es va estendre posteriorment a Europa va transformar profundament aquestes societats quan aquest creixent poder econòmic (en uns nivells de concentració i formes inimaginables fins el moment i possibles gràcies als avenços i domini de la globalització) va colonitzar el poder polític i va dominar-lo al servei de la seva consolidació.

El fenomen de la desigualtat creixent de forma exponencial és inherent al capitalisme financer.

En el darrer informe d’Oxfam es calcula que l’1% més ric de la població mundial tindrà més diners que el 99% restant el 2016, que una de cada nou persones no pot menjar de forma suficient al dia i que més de 1000 milions de persones viuen amb menys d’un euro al dia. Set de cada deu persones viuen en un país on la desigualtat entre pobres i rics és major que fa trenta anys i la fortuna de les 85 persones més riques del món equival a la riquesa de la meitat més pobre de la humanitat (uns 3.500 milions de persones), i aquesta riquesa no para de créixer, com demostra que entre març del 2013 i març del 2015, el seu patrimoni augmentà en un 14%, uns 244.000 milions de dòlars. Un terç de les persones més riques del planeta va obtenir la seva fortuna de l’herència.

Segons la FAO 805 milions de persones passa gana cada dia. La borsa de Chicago, especialitzada en matèries primeres i aliments (commodities) va passar de 2003 a 2008, davant la crisi financera al cercar els capitals noves fonts de rendiment fruit del pànic de les hipoteques i altres fons d’inversió, de 13.000 milions a 317.000 milions de dòlars, quinze vegades més que tot el mercat agrícola mundial, pura especulació que va disparar els preus i amb ells la gana a moltes zones del món. Avui el volum del blat que es compra i es ven a la mateixa borsa cada any és cinquanta vegades la producció mundial, dit d’un altra manera, l’especulació amb el blat mou cinquanta vegades més diners que la producció de blat. Martin Caparrós ens explica que l’etanol (agrocombustible) que fabrica EEUU està fet de moresc o blat de moro; que si és per omplir un dipòsit de cotxe de combustible costa 170 kilos, el que necessita un noi o una noia a Zàmbia, Mèxic o Índia per sobreviure un any. Amb l’etanol que fan servir només els cotxes nord-americans (900 milions de dipòsits l’any) es podria alimentar amb mig quilo de moresc al dia a totes les persones que passen gana.

A nivell global la OIT adverteix en el seu informe “Perspectives laborals i socials al món” que les perspectives laborals al món seran pitjors als propers cinc anys, l’atur augmentarà en tres milions de persones el 2015 i amb vuit milions entre 2016 i 2019, 212 milions d’aturats en total. Els joves seguiran afectats per l’atur de “manera desproporcionada”, el 2014, prop de 74 milions de persones entre 15 i 24 anys estan buscant feina, la taxa d’atur juvenil triplica la dels adults.

Espanya està al cap dels països més desiguals d’Europa. La taxa d’atur es preveu que baixi gradualment els propers cinc anys, però continuarà sent una de les més altes entre les economies desenvolupades a l’actual dècada, superant el 21% fins, al menys, el 2019.

Avui l’economia submergida, el frau i els paradisos fiscals mouen a tot el món i als mateixos països de la UE (dins Europa operen diversos paradisos fiscals coneguts) quantitats ingents de diners que son sostrets al control fiscal dels estats i que no paguen impostos. Això afecta a personalitats com el propi President de la Comissió Europea Jean Claude Junker, en la seva etapa de President de Luxemburg, i a les grans empreses i entitats financeres que son les organitzadores i facilitadores d’aquestes xarxes i arquitectures d’evasió d’impostos. Al mateix temps aquestes xarxes opaques serveixen per blanquejar, a l’hora, els capitals provinents de la prostitució, el comerç il·legal d’armes les drogues i el tràfec de persones.

Segons dades d’Attac-Catalunya i encara que òbviament no hi han estadístiques sobre aquesta qüestió es calcula en l’equivalent d’un terç del producte brut mundial el valor dels diners mantinguts en els paradisos fiscals, on es refugia una gran part del capital mòbil mundial. O també, que l’activitat dels paradisos fiscals representa un 20 % de la riquesa privada mundial. El blanqueig de diner representa, segons càlculs del FMI, del 2 al 5% del PIB mundial, quantitat que està subestimada segons altres organismes com el GAFI (Grup d’Acció Financera Internacional contra el blanqueig de diner), a tall de comparació, un 2% seria l’equivalent del PIB espanyol. Els guanys obtinguts anualment pel tràfic de drogues s’estimen entre 300.000 i 500.000 milions $, la qual cosa representa un 8-10% del comerç mundial total. Però, si a les drogues s’hi afegeix el producte de la resta d’activitats criminals, el producte de l’activitat financera criminal seria de més d’un bilió de dòlars anual, que equival a un 20% del comerç mundial.

L’Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) adverteix en el seu darrer informe de que la taxa d’atur de les dones (independentment del seu nivell educatiu) serà superior a la dels homes. Segons dades de 34 països de la OCDE i altres 12 invitats a l’estudi (les economies més avançades del món), tant sols el 66% de les dones estan ocupades, per un 80% dels homes. La “bretxa de gènere” és major entre adults amb menys nivell educatiu, però es manté entre homes i dones amb nivell universitari.

La dreta no dubte davant l’escenari de “Llei de la selva capitalista”: “La globalització és una integració global competitiva, d’economies, d’assignació de recursos i de solucions tecnològiques. En tots els processos d’aquest tipus hi ha guanyadors i perdedors, els està havent ja. L’objectiu és que Espanya estigui entre els primers.”

2.- Europa. Situació del procés d’integració i TTIP

La integració regional d’Europa al voltant del projecte de la UE s’ha caracteritzar des del primer moment per un projecte liberal en els seus vessants polític i econòmic, ja amb els primers impulsos del Tractat de Roma el 1957 i posteriorment amb l’Acta Única el 1985, que mantenien, llavors, l’Estat del benestar construït a la calor del “pacte social” del capitalisme reformat de postguerra.

La reconstrucció capitalista de postguerra pivota sobre el reciclatge dels excedents econòmics dels EEUU que utilitzen Europa (i particularment l’ Alemanya de la RFA) i l’extrem Orient asiàtic (particularment Japó). S’ha de recordar que una bona part de l’esquerra sindical i política europea occidental renuncia en aquest pacte social a exercir la democràcia econòmica i industrial a canvi del seu paper reconegut i institucionalitzat en la negociació col·lectiva i la consolidació dels drets civils que van estabilitzar i fins a cert punt democratitzar el capitalisme reformat de postguerra, però que com molt encertadament assenyala Antoni Domènech. “Al capitalisme socialment reformat de postguerra va correspondre una socialdemocràcia i un sindicalisme reformat en sentit bàsicament procapitalista: van renunciar a la democràcia econòmica i industrial, es van desentendre de la pròpia tasca cooperativista a la que tants esforços havien dedicat abans de la guerra i, en general, van rendir tota aspiració a remodelar republicanament d’arrel la vida econòmica productiva”, van renunciar al canvi revolucionari del sistema, o sigui, exercir la democràcia econòmica als centres de treball, conservant, això sí, importants drets polítics i sindicals. Així entendrem també el paper acrític de part de l’esquerra europea en el model d’integració de la UE, i així entendrem també la crisi de l’esquerra política i sindical a Espanya que, al voltant de la Transició, va reproduir els encerts i els errors del sistema implantat a Europa.

El caràcter de classe de les institucions de la UE dóna la perspectiva de la profunditat que alberga per als comunistes europeus el concepte de “refundació d’Europa”. Cal un Projecte Constituent per a Europa basat en la pau, la democràcia, la solidaritat i la cohesió social i ambiental.

El Consens de Washington elaborat a finals dels 80 als EEUU i pensat primer per recopilar i ordenar la seva acció de domini sobre América Llatina va adquirir cosificació teòrica i va passar a Europa convertint-se en el “Consens de Brussel·les”. Pensament neoliberal que va il·luminar l’actuació política de Reagan i Thatcher. Ja els Tractats de Maastricht (1993) a Lisboa (2007), passant pel fallit projecte de Constitució Europea, beuen d’aquestes fonts i han seguit, conseqüentment, amb directives com la Wolkenstein, la liberalització de serveis i el Pacte d’Estabilitat.

L’Euro o la UE són etiquetes de polítiques construïdes sota l’hegemonia neoliberal; cal refundar Europa en un nou espai d’integració que no pot ser l’actual recipient corcat de la UE ni pot obeir als criteris sobre els quals l’euro s’assenta.

La UE es troba en aquest moment en una crisi econòmica i política sense precedents en la seva història. El creixement econòmic és inferior a l’1%, amb altíssimes taxes d’atur, especialment, en els països de l’Europa del Sud on el deute i les retallades pressupostàries deprimeixen més les seves economies, però sobre tot, observen impactes en la seva cohesió social molt severs, amb un creixement exponencial de les desigualtats, la pobresa, l’atur i la manca de recursos pel manteniment dels serveis públics bàsics com son la sanitat i l’educació al costat de l’accés a l’habitatge.

El Banc Central Europeu (BCE) davant d’aquesta situació crítica segueix mostrant la seva ineficàcia al situar-se al marge dels paràmetres socials i d’ocupació que no entren “oficialment” en les seves competències ni preocupacions. La crisi del deute ofega les economies del sud d’Europa i impedeix qualsevol recuperació que no passi pel desballestament definitiu de l’Estat del Benestar existent, la privatització dels serveis públics i fins i tot la venda del patrimoni nacional dels Estats.

El recentment nomenat President de la Comissió Europea (CE), Jean Claude Juncker i el President del BCE, Mario Draghi segueixen les consignes dels governs conservadors-socialdemòcrates-liberals que segueixen apostant per la disciplina de l’austeritat, amb propostes que reforcen el concepte de “reforma” en el sentit neoliberal de desregulació i retallada de drets com s’aplica. La Unió Bancaria com oligopoli de les 128 principals entitats financeres europees, la Unió Fiscal com acció desfiscalitzadora i de disciplina pressupostària que obliga a criteris de reducció fiscal i retallades a tots els països a l’hora que definitivament consolida els paradisos fiscals i altres formes d’evasió tributària i l’exigència de noves Reformes Laborals i dels Sistemes Públics de Pensions. En resum disciplina macroeconòmica amb lideratge del sistema financer fent servir d’ariet la obligatorietat de reformes estructurals. Els canvis i l’evolució política dins la UE avançarà al servei i al ritme de la consolidació d’aquets criteris, sense debat democràtic, sense agenda social i amb sistemes qualitatius entre països del nucli dur per prendre les decisions.

El somni europeu ha quedat despullat, una vegada al projecte neoliberal polític i econòmic se li ha sostret l’Estat del Benestar com l’element de cohesió que va justificar el pacte socials de postguerra. Ara ja no queda res, és una closca buida, i fins i tot les llibertats polítiques i sindicals conquerides ara perillen i poden ser arrabassades al costat del treball, l’educació, la salut i l’habitatge.

Fem un comentari sobre el resultats de les Eleccions gregues del 25 de gener. L’impuls de la coordinació de les esquerres del sud d’Europa i el paper del deute són dues aportacions importants de Syriza, per Grècia, pel sud d’Europa i per a tot el continent.

Conseqüentment amb la visió neoliberal de la globalització capitalista apareix la teorització de la relativització del poder dels Estats en un mercat capitalista globalitzat. Si en el període de la guerra freda el concepte a combatre era el de la “planificació”, en aquest moment de fúria neoliberal és el de la “regulació” el que s’emporta les crítiques com obstacle que dificulta la recuperació després de la crisi. Coneixem abastament com la desregulació dels mercats de capital produïda pel gran poder polític de l’oligarquia financera ha determinat el volum de la bombolla i l’esclat financer que lideren l’inici de la crisi el 2008. És reconegut que el capitalisme de postguerra va donar major paper de control als Estats i que a partir dels anys 70 i 80 s’inverteix la norma amb accions desreguladores que desfeien el camí de l’experiència de la crisi de 1929.

En aquets context han proliferat els Tractats de Lliure Comerç i l’actual negociació del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP) entre la UE i els EEUU i l’Acord Econòmic i Comercial Global (CETA) entre la UE i Canadà.

Els Tractats de Lliure Comerç i específicament el TTIP i el CETA (que són molt més que simples Tractats de Lliure Comerç) tenen com objectiu teòric rellançar el comerç internacional reduint regulacions i aranzels que el dificulten; la realitat és que lluny de crear nova ocupació de qualitat la destrueixen i lluny de protegir als sectors més febles de l’economia els ensorren deliberadament perquè siguin les grans companyies transnacionals les que no deixin ni una molla del pastís sense control.

Els Tractats de Lliure Comerç, signats amb països del 3er. món o en procés de desenvolupament, ignoren els condicionants vinculats als Drets Humans (entesos també com Drets Econòmics i Socials) reforçant el paper de les oligarquies nacionals a canvi de l’espoli de recursos naturals de tota mena, el control de les economies camperoles tradicions i els costums indígenes. Són una renúncia de sobirania i una competència deslleial que dificulta l’aparició d’un discurs alternatiu lligat a pràctiques tradicionals o de comerç just i sostenible.

El TTIP i el CETA tenen una llarga tradició transatlàntica de relació entre la UE i América del Nord i tenen la pretensió de convertir-se en una veritable Constitució Econòmica Neoliberal que determinarà el conjunt de polítiques econòmiques a les dues bandes de l’Atlàntic y substituir, així, part de la sobirania legislativa i reguladora dels Estats per Tribunals d’Arbitratge “ad hoc” als quals es sotmetrien les legislacions dels parlaments nacionals i de la UE en el cas de conflicte amb els interessos de les grans corporacions.

El TTIP i el CETA volen treure la sobirania del carrer i dels parlaments i tancar-la en els consells d’administració i els tribunals d’arbitratge on no arriba la llum de la democràcia.

Els majors riscos que acumulen el TTIP i el CETA són la pèrdua de drets laborals i la rebaixa de salaris (la legislació laborals dels EEUU és molt mes laxa que l’europea), el relaxament en els estàndards tècnics de seguretat i de normatives industrials, l’incentiu a la privatització dels serveis públics al reduir el llistat dels no privatitzables i la possibilitat de relaxar encara més la regulació sobre els mercats financers. S’ha de tenir en compte que entre els EEUU i ASEAN s’està en plena negociació de Tractats de semblats característiques que actuen en cadena a l’hora d’establir criteris de referència ( els estàndards laborals a les zones del sud-est asiàtic, per exemple).

Finalment indicar que al mateix temps també s’està negociant un Tractat d’Alliberament de Serveis en el marc de l’Organització Mundial del Comerç (OMC).

3.- Catalunya

• Polítiques neoliberals
• La Catalunya dels treballadors i les classes populars
• La fi de Règim a Catalunya

És important situar a Catalunya en les coordenades del debat internacional, on el concepte de sobirania per als comunistes va molt més enllà, com hem vist, del nominalisme inherent a les denominacions polítiques. Catalunya no s’escapa, dins de la crisi capitalista, d’esdevenir dins Europa i l’Estat Espanyol territori on s’acumulen les diferents contradiccions de la crisi global descrita anteriorment.

Les polítiques d’austeritat s’han aplicat a Catalunya de forma puntera per part de la dreta catalana. L’oligarquia catalana manté unes característiques pròpies del nostre territori i de les peculiaritats del desenvolupament capitalista, però està plenament connectada amb l’oligarquia espanyola i europea en els seus aspectes essencials de model d’acumulació. Aquí s’han reproduït els atacs als drets i les conquestes socials, privatització del sector públic i ampli discurs ideològic justificador de la crisi, per poder desenvolupar en l’ambient propens, tot tipus de retallades, privatitzacions, agressions i actes de despossessió generalitzada.

A Catalunya s’ha posat en marxa una acció sistemàtica, especialment en els darrers anys, de canvi de model social i de desballestament planificat i sincronitzat de l’Estat del Benestar i dels Béns Comuns que te les seves principals fites en:

- Desfiscalització progressiva de la hisenda pública i augment continuat del frau i l’evasió fiscal. Suport a directives europees i lleis estatals en la línia de l’estabilitat pressupostària i la consolidació fiscal. Sempre han col·laborat en aquest ventall PP i CiU de forma estreta. Demonització de la despesa pública i foment de nous nínxols de negoci privat en l’àrea pública. El debat sobre el dèficit fiscal s’utilitza en bona mida (existeix un dèficit real) per ocultar el model classista a l’hora d’afrontar la redistribució de la riquesa.
- Retallades i privatització descarada del Sistema Públic de Salut.
- Degradació de l’escola pública, consolidació del sistema educatiu de la doble xarxa amb un traspàs constant de recursos públics del sistema públic a l’escola privada. Destrucció del sistema públic d’educació infantil 0-3 i ensenyaments de música i dansa. Retallades, privatització i mercantilització de la Universitat Pública.
- Degradació i pèrdua d’ocupació pública.
- Degradació per manca de recursos de la xarxa d’ajuda social amb el seu corresponent discurs de criminalització o banalització dels sectors més necessitats. Feminització de la pobresa i retorn del paper subordinat de les dones com a conseqüència de les retallades al sistema públic de cura dels infants i persones grans.
- Col·laboració plena de la dreta catalana en les polítiques d’agressió als drets laborals.
- Agressions al territori. Infraestructures de transport, aigua, energia, turisme i polítiques d’habitatge entre d’altres.

Comunistes de Catalunya creiem en la idea de “Pla de Rescat Ciutadà” per pal·liar la situació d’emergència social que vivim. Cal una Reforma Fiscal que permeti una major redistribució de la riquesa, un reforçament de la negociació col·lectiva dels treballadors que garanteixi el poder adquisitiu dels salaris i una renda garantida de ciutadania que asseguri a totes les persones sense ingressos els mínims per a una vida digna.

És per això que cal una planificació democràtica i participativa de l’economia que neutralitzi el poder absolut que han tingut les elits polítiques i econòmiques. I cal un control públic de sectors estratègics de l’economia per assegurar l’interès general. Aquesta planificació democràtica té com objectiu també el canvi de model productiu.

Cal prestar molta més atenció i suport a l’ economia social i cooperativa, com una forma de trencar les regles de ferro del capitalisme financer, el consumisme i el conjunt de models de producció, distribució i consum depredadors.

Cal reforçar a Catalunya el Municipalisme, com a corrent tradicionalment democràtica i progressista, amb una mirada propera a la ciutadania per objectius concrets de benestar, evitant la seva manipulació i estructuració partidista i sectària.

Cal una nova cultura del territori que implica un procés de reapropiació de les nostres vides i per tant també dels nostres espais vitals. Que aquesta reapropiació ho sigui en clau d’equilibri i contenció no és una qüestió menor, sinó una necessitat de primer ordre. El control de com han de ser els nostres paisatges quotidians, siguin urbans, rurals o naturals, no pot quedar en mans de les grans corporacions privades. El seu encaix requereix una visió integrada del territori. Aquest s’ha d’entendre com un tot dinàmic i no com una simple agregació de peces aïllades.

El mateix menyspreu que ha operat en les empreses cap els treballadors i que està suposant la destrucció dels drets laborals facilitant la seva explotació salvatge, o cap els veïns empobrits en barris populars sacsejats per l’especulació immobiliària, ha tingut el seu correlat en l’espoliació i destrucció ecològica del territori. Aquest ha estat vist exclusivament com a contenidor d’infraestructures deutores d’un model expansiu i basat en l’acumulació salvatge de capital en poques mans.

Aquesta aliança entre moviment social i ciència ha estat cabdal per l’aparició d’una ciutadania més sabia, més participativa, més activa, que vol ser protagonista i part de la decisió sobre les dinàmiques i processos que es volen implementar en els llocs on viuen. Ja no valen tuteles ni alçades jeràrquiques. En molts casos aquests ciutadans organitzats s’han convertit en els autèntics garants dels interessos de tots i del bé comú, per damunt dels interessos egoistes dels que només pensen en acumular capital duent a terme obres de dubtosa necessitat.

Cal construir identitat de classe treballadora, orgull de pertànyer a la “cultura del treball” com element identificador i promotor de valors de solidaritat, austeritat, organització i lluita emancipatòria. Cal el reforçament de les organitzacions sindicals de classe, com a factor imprescindible de l’organització bàsica dels treballadors, però no de forma acrítica a les perspectives acomodatícies amb un paper institucionalitzat i poc adaptat als canvis produïts al si de la classe treballadora en les darreres dècades i a la crisi d’una determinada forma, allunyada del carrer i dels centres de treball, de fer política i sindicalisme en els darrers anys.

Un Nou País que necessita la majoria social a Catalunya front el país al servei de segments petits de la població que acumulen gran poder econòmic, polític i mediàtic. La lluita pel dret a decidir de Catalunya la seva relació amb la resta de l’Estat és pels homes i dones comunistes part indestriable del model social, sostenible i democràtic de societat a la que aspirem. L’acte de sobirania no és per a nosaltres un fet abstracte en nom d’una història o d’un poble indefinit; per a nosaltres, l’acte sobirà de decisió està lligat a uns drets i a un model de desenvolupament que concreten les condicions de vida quotidiana de la majoria social del país, i és per aquest nou país que volem decidir.

Les mobilitzacions socials, democràtiques i nacionals dels darrers anys a Catalunya són un factor positiu. Els i les comunistes participem a les mobilitzacions nacionals per desenvolupar el nostre projecte de catalanisme popular. Els i les comunistes defensem com a concepte indestriable del nostre projecte de construcció nacional la seva dimensió social, democràtica i inclusiva, que ens fa confrontar amb el projecte de nació identitari, territorialista, historicista i etnicista que caracteritza a la dreta nacionalista.

Cal reforçar l’aposta republicana i federalista com una opció que combina la democràcia, la sobirania i la justícia social. Calen processos Constituents a Europa, Espanya i Catalunya i els comunistes hem d’actuar en cada un d’aquests ja que no funcionen de forma aïllada i es retroalimenten en positiu i en negatiu.

Cal doncs desenvolupar una proposta Constituent per a Catalunya donada la crisi de Model d’Estat que s’aprofundeix a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut l’any 2010. Posteriorment les propostes recentralitzadores del PP i els atacs a la llengua i cultura catalanes han evidenciat aquesta crisi de model i els anys 2012, 2013 i 2014 les jornades de l'11 de Setembre i del 9 de Novembre han reforçar la lluita democràtica pel Dret a Decidir.

En la cultura del PSUC trobem de forma reiterada la utilització del concepte República Catalana.

Per nosaltres la República Catalana significa:

- Una proposta de Via Federal de Lliure Adhesió o Federalisme amb Dret d’Autodeterminació que estableix una relació entre pobles lliures i iguals.
- Una proposta constituent amb contingut de plena democràcia política, econòmica, social i cultural.
- Una proposta d’estat propi com a superació de l’estatus polític de Catalunya que ja no pot ser dimensionat sota una Comunitat Autònoma del Regne d’Espanya.

Comunistes de Catalunya apostem per a una República Catalana Social, Democràtica i Lliurament Federada.

Els i les comunistes treballem també per a un projecte constituent pel conjunt d’Espanya. L’avenç d’aquest projecte constituent a Espanya està indestriablement lligat a l’avenç de les nostres propostes per a Catalunya. Proposem doncs un nou projecte de convivència entre Catalunya i la resta de pobles d’Espanya basat en una relació de lliures i iguals i emparat en un nou marc republicà, federal i cooperatiu.

Comunistes de Catalunya apostem per a una República Federal Plurinacional pel conjunt dels pobles d’Espanya.

En els treballs de confluència en un Nou Espai de l’Esquerra Catalana, la dimensió de la construcció nacional és determinant per fer confluir a federalistes, sobiranistes i independentistes i així conformar un nou referent social i polític que vol aconseguir noves majories.

El 12 de setembre de 2012 Artur Mas i CiU abraçaven el discurs independentista per intentar aprofitar la mobilització desfermada als carrers de Barcelona i altres ciutats de Catalunya. Res tenia a veure el projecte de CiU amb la voluntat de ruptura per començar canvis profunds no només de relació amb Espanya sinó també de canvis socials i democràtics imprescindibles que sí presidia la voluntat de molts independentistes. Mas ho va fer com mostra de funambulisme polític i engany per poder mantenir el poder quan la política retalladora, corrupta i clientelar del seu govern (suportada pel PP d’Alicia Sánchez Camacho de 2010 a 2012) amenaçava passar-li factura. Va perdre 12 diputats, en gran part, conseqüència de les retallades que va realitzar el seu Govern en moltes ocasions per convicció; per canviar de soca-rel un model de cohesió social en el que no creia per raons ideològiques de dreta; catalana, però dreta.

Mas ha utilitzat durant dos anys, fins el 9N, el “Procés” per sobreviure. CiU va posar el post 9N al servei de la refundació del seu projecte, intentant fer servir i manipular a algunes de les organitzacions polítiques i socials que han participat al mateix.

No acceptem el concepte d’eleccions “plebiscitàries” dissenyat per CiU. Per això hem contraposat a la “llista de país, patriòtica o única” d’Artur Mas i CiU, una llista unitària de les esquerres socials i polítiques, basada en el programa de la mobilització social i democràtica. Per això contraposem a les “eleccions plebiscitàries” unes “eleccions constituents” per poder parlar i decidir de tot, sobre el conjunt de model de país i no només d’adhesió al President o a llistes de “veritable catalanitat”. Volem opinar i decidir no només sobre una Catalunya rica i plena, sinó també i especialment, sobre una Catalunya justa i neta.

Comunistes de Catalunya creu que només una acció democràtica com un referèndum pot mesurar veritablement la intenció del poble de Catalunya vers la seva relació amb d’altres pobles d’Espanya i Europa, no creiem en camins unilaterals ni en declaracions que no comptin amb la participació popular i democràtica.

El Pacte CiU-ERC dóna continuïtat a un teatre que porta Catalunya a nou mesos més de retallades, corrupció i frustració nacional.

Cal a Catalunya una Ruptura Democràtica amb el model polític i econòmic de nacionalisme conservador que ha representat la dreta catalana; aquesta ruptura ha de tenir un “Full de Ruta Social i Democràtic” per poder construir la República Catalana que les classes populars anhelen i mereixen.

Cal que les esquerres socials i polítiques catalanes apostin per un “Fi de Règim” que confereixi un protagonisme a la classe treballadora i a les classes populars per iniciar un Projecte Constituent de Nou País.

4.- El paper de la política. Espai polític i aliances

La crisi de la política a nivell internacional, a nivell europeu, a nivell d’Espanya i a Catalunya presenta característiques comunes basades en la imposició de decisions especialment econòmiques per mecanismes sense legitimitat democràtica a amplis sectors socials que viuen negativament les conseqüències de la crisi i els seus ajustos de tota mena. Les retallades de l’Estat del Benestar, l’atur i la precarietat converteixen la vida quotidiana de milions de persones en una dolorosa existència al costat d’aquells causants de la crisi que no han assumit responsabilitats i frueixen d’una situació acomodada.

La corrupció sistèmica d’un model econòmic basat en l’especulació i l’engany penetra en la política a l’hora de reforçar els mecanismes de control i de reproducció oligàrquica generant una onada d’indignació creixent amb casos tant mediàtics i espectaculars com repugnats (Palau, Pujol, Gurtel, Bárcenas, Mercuri, etc.)

A Catalunya apareix de forma especial la crisi del model d’Estat que se suma als efectes anteriors com a conseqüència també de les provocacions d’una dreta extrema que menysprea els sentiments de la realitat plurinacional.

Una part de les respostes del PP a part d’intentar maquillar la situació amb operacions de transparència i de regeneració democràtica, ha estat endurir la repressió sobre la protesta, reforçant el Codi Penal o aprovant la Llei “Mordassa”.

Tot el sistema polític, econòmic i territorial dissenyat als Pactes de la Transició fa aigües després de més de 36 anys de la Constitució de 1978 i fins i tot la Monarquia és qüestionada com mai.

Els Comunistes de Catalunya defensem una Ruptura Democràtica de les estructures de la Transició, obrint un període constituent que desenvolupi canvis de radicalitat democràtica en àmbits de l’economia, el sistema polític i que comporti la lliure autodeterminació dels pobles.

Nou Espai

Al mes de març del 2012 els comunistes catalans vam ajudar a construir la idea del “Nou Espai” amb reflexions com aquesta:

“La Coalició ICV-EUiA s’ha quedat petita. Apostem per un procés constituent d’un nou espai polític d’esquerres a Catalunya... Avui dia podem dir que hem d’ampliar el que suposa la Coalició, sobretot si volem organitzar totes aquelles persones que se senten d’esquerres que no estan ni estaran a ICV ni a EUiA i que ara ens han votat, i també organitzar aquells que encara no ens han votat però que són d’esquerres i davant el nou escenari necessitaran una esquerra més àmplia.

Hauríem de treballar per un nou referent català que superi ICV i EUiA amb la construcció d’un nou espai que fos punt de trobada de l’esquerra plural i la societat civil, que suposés un pas més enllà de la Coalició d’avui. Aquest nou espai ha de ser de suma, plural i propositiva, organitzada sobre la base de la societat civil, que plantegi la lluita, el desenvolupament i la construcció d’un projecte de Democràcia Social; la lluita avui passa per democràcia i drets socials.

Aquesta nova força catalana hauria de ser plural amb voluntat d’unitat i de suma, que respongui a les necessitats del nostre poble, i que sigui expressió de les classes populars i amb forta presència de les classes treballadores on hi participin també professionals, comerciants, autònoms, etc., o sigui, amb classes diferents, amb el que era la cultura del PSUC i que recuperi el catalanisme popular com a cultura d’amistat amb els altres pobles.

És necessària una nova força catalana amb noves formes de fer política, que entengui que avui el protagonisme de la política està en la societat civil i l’activitat humana i que així s’expressi a la societat política per tal d’anar a un nou consens entre societat política i societat civil. Que superi les estructures existents amb voluntat organitzadora, vertebradora, dinamitzadora i amb transversalitat, no com a lobby. Una força que treballi amb la gent i connecti amb la societat d’avui.

Aquest nou espai ha de superar les limitacions i contradiccions de l’actual Coalició entre ICV i EUiA, ha de sumar noves forces polítiques i socials i persones d’esquerres. Ha de ser radicalment democràtic en el seu funcionament, amb una persona un vot com a forma de decisió. Implementació de consens, transversalitat, transparència i participació i que prengui com a primera referència l’organització i la mobilització social. Flexible, unitària i on conviuen diverses identitats, també vers les seves referències estatals i europees i que faci compatibles plenament els seus perfils rojos, verds i violetes.

Una força inclusiva de les cultures col·lectives i personals que beuen de les tradicions del comunisme, socialisme, ecologisme, independentisme i d’altres experiències d’esquerres, amb l’activisme social vinculat al sindicalisme, moviments populars diversos, amb les organitzacions i moviments socials, amb la defensa del patrimoni cultural i el dret a decidir, amb voluntat de plantejar el catalanisme popular d’avui. Voluntat de ser referència de tots els votants, i que a part de donar el vot participin amb nosaltres, partint d’un programa mínim i amb lliure adscripció ideològica de les esquerres. Cal un període de transició per aconseguir aquest espai polític d’esquerres.”

Ara prop de tres anys després cal analitzar alguns aspectes de balanç i de proposta al començar un any clau com el 2015 on concretarem bona part de la politització que la crisi i la mobilització han generat. Entrem en un escenari amb el resultat de les Eleccions gregues el 25 de gener, les Eleccions andaluses el 22 de març, les municipals a Catalunya i Municipals i Autonòmiques al conjunt de l’Estat el 24 de maig, les Eleccions al Parlament de Catalunya el 27 de setembre i les Generals per novembre o desembre. Fins a cinc impactes electorals en un sol any.

Han aparegut nous fenòmens socials fruit de la crisi del model econòmic, polític i territorial que en els punts anteriors s’ha descrit, el 15-M, les mobilitzacions per la salut pública, l’habitatge, l’ensenyament públic o el dret a decidir han polititzat a amplis sectors socials de forma diferent a com generacions anteriors van participar de la mobilització i de la política.

El sistema de partits que en el moment de la Transició va significar un avenç en la participació política ha esdevingut finalment una cotilla per la participació efectiva amb dificultats de transparència, rendiment de contes i relació efectiva entre compromisos programàtics i compliment dels mateixos (especialment en els governs). Els problemes de finançament dels partits i la corrupció política han enterbolit especialment en els darrers anys la confiança de la ciutadania en l’acció política dels partits tradicionals, afectats o no per les males pràctiques. La dreta ha fomentat el discurs del “tots són iguals” per ennuvolar i globalitzar les seva corrupció i la seva hipocresia entre discurs i pràctica, convençuda de poder seguir controlant el sistema, encara que creixi la desafecció, en base a un control major dels grans mitjans de comunicació i a la cuirassa que li proporcionen les lleis electorals bipartidistes i no proporcionals.

Fruit de tot l’exposat els darrers anys han aparegut nous subjectes polítics i socials que en el nou escenari dimensionat alteren notablement les correlacions i les formes de fer política. Aquest fenomen no és exclusiu d’Espanya i de Catalunya, a França, a Itàlia o a Grècia són realitats emergents i ben diferenciades a la nostra. Mereix una reflexió tranquil·la fenòmens euroescèptics, populistes o feixistes. El cas de Grècia és el més proper, amb l’enfonsament del sistema bipartidista entre dreta i socialdemocràcia que pervivia en els darrers 35 anys (ND-PASOK) amb la irrupció de l’esquerra radical grega (Syriza).

Tot apunta doncs a un veritable terratrèmol polític l’any 2015, amb uns escenaris de canvi possible com no es produïen en les darreres dècades, amb actors nous i vells que propugnen la Ruptura amb els esquemes econòmics i polítics caducs que ens han dut a la crisi i que no ens hi poden fer sortir de forma favorable a les classes populars.

Fenòmens com la CUP, Procés Constituent, Podemos o Guanyem, s’articulen al costat de nous lideratges socials que responen a noves experiències de mobilització desenvolupades als darrers anys que ara de forma individual i col·lectiva volen participar de l’acció política però que defugen en moltes ocasions d’espais de política tradicional. Aquets nous fenòmens creixen també a cavall de les xarxes socials i de noves formes de comunicació que afecta, no només, però de forma especial a joves generacions que fàcilment connecten amb els nous mitjans audiovisuals.

Evidentment alguns d’aquets nous subjectes presenten dubtes des d’un punt de vista de programa polític o d’adscripció ideològica, i en canvi d’altres abracen fortament la bandera de la regeneració democràtica al costat de posicionaments clarament neoliberals y centralistes com el cas de C’s.

Però malgrat tot s’apunta una forta corrent de canvi (per concretar-se de forma immediata) davant de la qual apareixen les resistències de forces polítiques “d’ordre” que volen mantenir “l’estatus quo” especialment del model econòmic, amb diferents graus des d'un punt de vista democràtic i territorial. S’apunta un enfonsament (com ja va iniciar-se a les eleccions europees del 2014) del bipartidisme a Espanya i un redimensionament del mapa polític a Catalunya.

Comunistes de Catalunya amb el canvi i la Ruptura Democràtica

Apareix un debat en les esquerres plurals catalanes i espanyoles entre resistir amb els instruments actuals de què disposem i esperar que passi l’efervescència dels nous subjectes polítics en aquest 2015, o apostar de forma decidida per inserir-nos en la corrent de canvi cercant noves formes organitzatives flexibles.

L’esperit del Nou Espai sempre va pretendre no deixar ningú enrere (allò de sumar sumant i no restant) però de forma decidida caminar en una redimensió de l’espai de l’esquerra transformadora que es veia inevitable i desitjable per reconnectar amb la nova repolitització que ja apareixia de forma evident.

Els passos donats en aquets dos anys i mig han estat clarament insuficients i ara l’acceleració dels esdeveniments podria aconsellar establir la seguretat d’un parèntesi on deixar l’oportunitat per més endavant, però tot sembla indicar que el canvi podria produir-se sense la participació d’una part important dels comunistes i de l’esquerra transformadora i això seria un error imperdonable i seria un llast polític i ideològic que podria qüestionar la profunditat del canvi que pot produir-se.

Així doncs cal apostar de forma decidida per la participació en la ruptura política i començar a dimensionar les formes i les adaptacions necessàries per a què això sigui possible. No podem establir amb els actors polítics i socials un diàleg circumscrit a les formes polítiques clàssiques i cal trobar noves formes organitzatives.

El partit ha de conèixer i intervenir, de forma coherent amb l’estratègia que desenvolupem en els instruments polítics, sindicals, socials, etc., en els espais de ruptura, per establir ponts, diàlegs i complicitats, que tenen com objectiu final, sempre, sumar els actors polítics i socials, individuals i col·lectius que poden participar en un canvi d’aquestes característiques a Europa, Espanya i Catalunya.

Cal en el partit debat col·lectiu i acció col·lectiva; la impaciència de les accions individuals només comportaria dividir esforços i no pensar en el conjunt de la militància que és un tresor que s’ha de cuidar amb pedagogia política i esforç organitzatiu.

En el seu moment les experiències en la creació d’IC, IU o EUiA ja van significar salts qualitatius impensables no massa temps abans per les formes polítiques que les van precedir; ara toca de nou innovar per poder seguir redimensionant els instruments al servei de la gent i no la gent al servei dels instruments. Experiències com Syriza a Grècia o l’acord de Guanyem Barcelona ens aporten dades d’èxit de les quals segur podem extraure experiències positives.

Cal un debat urgent al partit sobre com EUiA i IU, com instruments d’intervenció política, han de participar de l’articulació del canvi i la ruptura l’any 2015, debat col·lectiu que ha de preservar allò millor de la nostra militància i aportació política però no per fruir-ne com en un museu, sinó per exercir-les en la transformació concreta de la realitat.

En un recent article, Antoni Domènech (dins del llibre, Té porvenir el socialisme?) repassa la història i les aportacions al món actual de la tradició del socialisme obrer, tot recordant, que sense entendre la realitat del moviment obrer i popular i les seves tradicions històriques socialistes, no es pot entendre la realitat política, econòmica i cultural del món contemporani. Així doncs, aquesta tradició ens ha portat la participació política en partits de masses que mereixen tal nom, la defensa dels drets humans, la descolonització i el dret d’autodeterminació i finalment la democràcia política. Evidentment venim de lluny i seguim volent anar més lluny encara i la nostra tradició ha de formar part de la ruptura possible el 2015.

Avui el debat del 2015 es lliura entre reacció o canvi, els comunistes som part del canvi i aportem a aquest aspectes qualitatius per la seva profunditat i durada. El canvi com s’ha descrit, pren formes de ruptura democràtica i no hi ha cap possibilitat de mantenir posicions equidistants en funció de càlculs electoralistes. Cal audàcia per cercar les formes concretes que permeten la confluència, sempre pensant en noves formes de fer política i no adaptacions ni supeditacions a les velles.

Citant a Martí i Pol, no esperem demà, ara es el moment:

Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

(*) Aquest informe queda complementat amb les resolucions del partit “Gihadisme i Neofeixisme: monstres de l’Imperialisme” (http://bit.ly/1z7ayv5) i sobre el triomf de Syriza a Grècia (http://bit.ly/1wx99gp). També amb l’informe aprovat al Comitè Executiu sobre Pla de treball d’Organització. Acompanyem finalment la “Declaració de Barcelona” del I Fòrum del Sud d’Europa celebrat a BCN el 23 i 24 de gener del 2015 (http://bit.ly/1Klr15p).


Comitè Central de Comunistes de Catalunya

Barcelona, 31 de gener de 2015

Ruptura Democrática y Lucha de Clases Castellano

1.- El marco internacional y la globalización capitalista

Tres reflexiones han estado presentes en la ciudad de Davos (Suiza) en el reciente encuentro mundial del Foro Económico Mundial (WEF), que reúne desde hace 45 años a la parte más notable de los liderazgos del capitalismo mundial, para desarrollar su análisis, "El nuevo contexto global", la primera, la constatación de que la recuperación económica mundial (que el año anterior en este mismo lugar fue anunciada de forma grandilocuente por el presidente del BCE, Mario Drahgi) es extremadamente lenta y parcial, la segunda, que en los próximos 10 años (según su informe de Riesgos Globales) los conflictos internacionales aumentarán y tendrán importantes impactos desestabilizadores y, la tercera, que la principal preocupación de la élite económica y política mundial es el miedo al cambio político que puede comportar en varios países las consecuencias de la indignación acumulada por la crisis.

Estas consideraciones no las encontramos aisladas; en otras palabras pero con parecidas preocupaciones ante un escenario de crisis mundial que genera mutaciones geopolíticas (algunas ya se están produciendo hace tiempo), las podemos leer en el documento "Estrategia de acción exterior" que ha aprobado el Gobierno del PP, informes del Real Instituto Elcano, ESADE y el proyecto de la UE, ESPAS (European Strategy and Policy Analysis System) que nos llevan a escenarios para 2030/2033. Estos son algunos de los más importantes Think Tanks en política exterior de España y la UE.

Del mundo bipolar de la guerra fría se pasó a un breve periodo de pretendido dominio unilateral de una sola potencia (los EEUU y sus aliados) que rápidamente quedó superado por un escenario de multipolaridad incierta.

El pasado mes de julio de 2014 y tras varios años de preparativos, la sexta cumbre de los BRICS, Brasil, China, India, Rusia y Sudáfrica aprobó en la Declaración de Fortaleza la creación de dos instituciones financieras: el Nuevo Banco de Desarrollo y el Acuerdo de Reservas de Contingencia. El primero financia proyectos de desarrollo sostenible e infraestructuras en países emergentes y en vías de desarrollo. El segundo ayuda a países con problemas de liquidez y financiación a corto plazo.

Estas nuevas instituciones financieras internacionales alternativas, de facto, ponen en evidencia la crisis de legitimidad que sufren organizaciones como el FMI, el BM o la OMC que coordinadamente con la OTAN y otras redes militares pretenden seguir controlando la geoestrategia y la economía internacional. El G-20 y el Consejo de Seguridad de la ONU no salen tampoco bien parados.

La pretensión de Rusia de construir una zona económica euroasiática y sus recientes acuerdos económicos con China, con la energía y el comercio como factores centrales, el nuevo papel que la integración latinoamericana está ayudando a jugar en el subcontinente (CELAC, ALBA, Mercosur ), el papel de China en la zona asiática, con las dificultades de Japón, el papel de los Tigres Asiáticos de primera y segunda generación (integrados algunos regionalmente a la Asociación de Naciones del Sudeste Asiático, ASEAN) y la crisis de la UE, prefiguran un desplazamiento real de los centros de poder y un reequilibrio a gran escala.

Hay que hacer mención aparte de la geoestrategia sobre la energía, en la que los conflictos políticos en Oriente Medio son determinantes y donde aparecen como factores derivados los precios del petróleo o el papel del fracking, en una nueva escalada que quiere hacer perdurar el modelo económico dependiente de los combustibles fósiles.

Habría que seguir profundizando en el fracaso de las "Primaveras árabes" y las guerras preventivas existentes provocadas por intervenciones imperialistas (Afganistán, Irak, Libia, Siria), la amenaza a Irán y el conflicto de Ucrania con el papel lastimoso y subordinado a los EEUU que ha jugado la UE en el golpe de Estado en este país, una guerra actualmente existente dentro de la propia Europa.

Esta subordinación de la UE a la política exterior de los EEUU en Ucrania o el Oriente Medio está suponiendo en Europa el asumir riesgos fronterizos crecientes, fruto de la desestabilización que provocan estas actitudes agresivas y eurocéntricas, que incentivan los choques políticos y culturales que en Europa son mucho más cercanos geográficamente, evidentes y desestabilizadores que en Norteamérica.

Así podemos entender mejor las conclusiones de las últimas cumbres de la OTAN en Lisboa y Newport, donde no sólo esta no se plantea desaparecer, sino que redefine y amplía sus objetivos ya que esta "inestabilidad" requiere acciones más decididas contra el terrorismo internacional donde las "acciones preventivas" quedan normalizadas, al margen de las NNUU y del derecho internacional y se recrea el ambiente de la Guerra Fría ante las amenazas crecientes que significan especialmente Rusia y China.

Así en el último comunicado público del partido titulado "Yihadismo y Neofascismo, monstruos del imperialismo" hemos señalado de forma acertada que el Imperialismo ha fomentado durante décadas sectas minoritarias que promovían interpretaciones completamente desnaturalizadas, belicistas y sanguinarias del Islam. Sabíamos que, con recursos económicos, estas sectas crecerían por todas partes, nutriéndose del odio sembrado por el mismo Imperialismo en su expansión expoliadora por Oriente Medio, África y Asia. Se ha ido construyendo así un enemigo global para el capitalismo occidental, un enemigo horrible, despiadado, sanguinario, movido por una causa irracional que la mayoría de la sociedad es incapaz de compartir, contra la que nadie se puede negar a posicionarse. Un enemigo que viene a sustituir el viejo ogro soviético que durante décadas había sido utilizado como espantapájaros.

Todos los atentados islamistas que han salpicado el mundo de desgracia y dolor -y en especial en los países de mayoría musulmana (en Nigeria 2.000 muertos desde principios de año)- han sido utilizados como pretexto para alimentar más guerras imperialistas y más restricciones de derechos y libertades. Después de cada atentado y de cada masacre atribuida al islamismo extremista, las potencias imperialistas responden siempre con la misma doctrina del shock y utilizan la indignación para variar el sentido de la opinión pública en favor del enfrentamiento y la violencia predicada por la extrema derecha, favoreciendo una espiral de confrontación fanática y peligrosa. Algunas de las intervenciones militares de las últimas décadas nunca intentaron verdaderamente controlar armas de destrucción ni llevar la democracia "multipartidista", sino apropiarse de recursos naturales y posiciones geográficas estratégicas. El odio que alimenta estas acciones retroalimenta la propia respuesta autoritaria y militarista, pone a la defensiva a los detractores de las intervenciones militares, supedita a la izquierda y sigue fortaleciendo el negocio del complejo industrial-militar, las multinacionales de la energía y de otros entramados económicos que financian las posiciones políticas extremistas que los favorecen.

En uno de los documentos de estrategia global citados anteriormente se afirma: "lo que caracteriza a la globalización actual es el protagonismo que adquieren grandes grupos multinacionales, que pueden deslocalizar sus procesos de producción de bienes y servicios, y fragmentar la cadena de valor, con un simple movimiento de ratón. Movimiento de ratón que puede beneficiar o arruinar a países enteros. Muchos grupos multinacionales son más poderosos que muchos Estados-nación nominalmente soberanos: de las 150 entidades económicas más grandes del mundo, 87 son empresas multinacionales y sólo 63 son Estados. Grandes corporaciones que pueden negociar, en muchas ocasiones en pie de igualdad, con los países que quieren atraerlas, a ellas y a sus cuantiosas inversiones y empleo potencial, o conservarlas... La globalización ha creado, en fin, un escenario donde la economía financiera desempeña un papel estelar. En 2010 el valor de las transacciones en los mercados de cambio fue sesenta dos veces superior al de los intercambios comerciales”. Se acaba señalando que el poder de estos mecanismos económicos y especialmente el del sistema financiero es de tal dimensión que se aconseja tomar las decisiones necesarias para "generar confianza" e integrarse de forma "predecible y fiable" en el sistema. Se acaba de resumir en este fragmento el mecanismo de chantaje antidemocrático de los mercados y el dominio de la economía por encima de la política y la democracia. Las puertas giratorias para repartirse papeles en el ámbito público y privado se convierten en la forma de gestión de la oligarquía financiera para controlar de forma absoluta la reproducción de los mecanismos de poder de clase.

La globalización como fenómeno que refuerza la interrelación mundial de la sociedad a caballo de los avances técnicos, especialmente en el ámbito de las tecnologías de la información y la comunicación (con las potencialidades del big data por ejemplo) no es un fenómeno nuevo en la historia, de hecho los avances en la navegación en el S. XV o las innovaciones técnicas en el S. XIX podían haber también sido aprovechadas para mejorar la vida de las personas y poner este crecimiento de las fuerzas productivas al servicio del desarrollo y la felicidad de la humanidad, pero la primera conllevó la expansión del colonialismo y la segunda la creación del proletariado y su explotación ya que fueron utilizadas por una clase dominante para reforzar su dominio sobre el resto. Así pues la globalización capitalista genera la aparición de un capitalismo financiero y una oligarquía financiera que en los últimos cuarenta años ha hegemonizado el pensamiento y la acción política, utilizando ampliamente la concentración económica más importante de la historia.

El periodista y escritor Martín Caparrós, en su último trabajo sobre el hambre y la especulación con alimentos y materias primas en el mundo, nos describe que más de la mitad del dinero de las bolsas del mundo rico está en manos del HFT (High Frecuency Trading), la forma más extrema de especulación algorítmica o automatizada, supercomputadores que realizan millones de operaciones que duran segundos y milésimas de segundo; compran, venden, compran y venden sin parar, aprovechando diferencias de cotización bursátil ínfimas que se convierten en estas cantidades en volúmenes multimillonarios de dinero, trabajan 24 horas y 365 días al año pasando de una zona horaria a otra, de una bolsa a otra y ninguno de los capitales o mercancías que transaccionan o de los trabajadores o empresas que despiden o arruinan tiene más importancia para ellas que un dígito en una pantalla.

Decía Josep Fontana "Es por esto que necesitamos evitar el error de analizar la situación que estamos viviendo en términos de una mera crisis económica, es decir, como un problema que obedece a una situación temporal, que cambiará, para volver a la normalidad, cuando se superen las circunstancias actuales-, ya que esto hace que aceptemos soluciones que se nos plantean como provisionales, pero que se corre el riesgo de que conduzcan a la renuncia de unos derechos sociales que luego resultarán irrecuperables. Lo que se está produciendo no es una crisis más, como las que se suceden regularmente en el capitalismo, sino una transformación a largo plazo de las reglas de juego social, que ya hace cuarenta años que dura y que no se ve que haya de terminar, si no hacemos nada para conseguirlo".

Paul Krugman llamó "la gran divergencia" al proceso por el cual se produjo un enriquecimiento considerable del 1 por ciento de los más ricos, y un empobrecimiento considerable de todos los demás. Los resultados a largo plazo de la gran divergencia, que comenzó de forma notoria en los EEUU y Gran Bretaña en los años 70 y se extendió posteriormente en Europa, transformó profundamente estas sociedades cuando este creciente poder económico (en unos niveles de concentración y formas inimaginables hasta el momento y posibles gracias a los avances y dominio de la globalización) colonizó el poder político y lo dominó al servicio de su consolidación.

El fenómeno de la desigualdad creciente de forma exponencial es inherente al capitalismo financiero.

En el último informe de Oxfam se calcula que el 1% más rico de la población mundial tendrá más dinero que el 99% restante en 2016, que una de cada nueve personas no puede comer de forma suficiente al día y que más de 1000 millones de personas viven con menos de un euro al día. Siete de cada diez personas viven en un país donde la desigualdad entre pobres y ricos es mayor que hace treinta años y la fortuna de las 85 personas más ricas del mundo equivale a la riqueza de la mitad más pobre de la humanidad (unos 3.500 millones de personas), y esta riqueza no para de crecer, como demuestra que entre marzo de 2013 y marzo de 2015, su patrimonio aumentó en un 14%, unos 244.000 millones de dólares. Un tercio de las personas más ricas del planeta obtuvo su fortuna de la herencia.

Según la FAO 805 millones de personas pasa hambre cada día. La bolsa de Chicago, especializada en materias primas y alimentos (commodities) pasó de 2003 a 2008, ante la crisis financiera, al buscar los capitales nuevas fuentes de rendimiento fruto del pánico de las hipotecas y otros fondos de inversión, de 13.000 millones a 317.000 millones de dólares, quince veces más que todo el mercado agrícola mundial, pura especulación que disparó los precios y con ellos el hambre en muchas zonas del mundo. Hoy el volumen del trigo que se compra y se vende en la misma bolsa cada año es cincuenta veces la producción mundial, dicho de otra forma, la especulación con el trigo mueve cincuenta veces más dinero que la producción de trigo. Martin Caparrós nos cuenta que el etanol (agrocombustible) que fabrica EEUU está hecho de maíz; que si es para llenar un depósito de coche de combustible se necesitan 170 kilos, lo que necesita un chico o una chica en Zambia, México o India para sobrevivir un año. Con el etanol que usan sólo los coches estadounidenses (900 millones de depósitos al año) se podría alimentar con medio kilo de maíz al día a todas las personas que pasan hambre.

A nivel global la OIT advierte en su informe "Perspectivas laborales y sociales en el mundo" que las perspectivas laborales en el mundo serán peores los próximos cinco años, el paro aumentará en tres millones de personas en 2015 y en ocho millones entre 2016 y 2019, 212 millones de parados en total. Los jóvenes seguirán afectados por el paro de "forma desproporcionada", en 2014, cerca de 74 millones de personas entre 15 y 24 años están buscando trabajo, la tasa de paro juvenil triplica la de los adultos.

España está a la cabeza de los países más desiguales de Europa. La tasa de desempleo se prevé que baje gradualmente los próximos cinco años, pero seguirá siendo una de las más altas entre las economías desarrolladas en la actual década, superando el 21% hasta al menos 2019.

Hoy la economía sumergida, el fraude y los paraísos fiscales mueven en todo el mundo y en los propios países de la UE (en Europa operan varios paraísos fiscales conocidos) cantidades ingentes de dinero que son sustraídos al control fiscal de los estados y que no pagan impuestos. Esto afecta a personalidades como el propio Presidente de la Comisión Europea Jean Claude Junker, en su etapa de Presidente de Luxemburgo, y a las grandes empresas y entidades financieras que son las organizadoras y facilitadoras de estas redes y arquitecturas de evasión de impuestos. Al mismo tiempo estas redes opacas sirven para blanquear, a la vez, los capitales provenientes de la prostitución, el comercio ilegal de armas, las drogas y el tráfico de personas.

Según datos de Attac-Catalunya, y aunque obviamente no hay estadísticas al respecto, se calcula en el equivalente de un tercio del producto bruto mundial el valor del dinero mantenido en los paraísos fiscales, donde se refugia una gran parte del capital móvil mundial. O también, que la actividad de los paraísos fiscales representa un 20% de la riqueza privada mundial. El blanqueo de dinero representa, según cálculos del FMI, del 2 al 5% del PIB mundial, cantidad que está subestimada según otros organismos como el GAFI (Grupo de Acción Financiera Internacional contra el blanqueo de dinero), a modo de comparación, un 2% sería el equivalente del PIB español. Las ganancias obtenidas anualmente por el tráfico de drogas se estiman entre 300.000 y 500.000 millones $, lo que representa un 8-10% del comercio mundial total. Pero si a las drogas se añade el producto del resto de actividades criminales, el producto de la actividad financiera criminal sería de más de un billón de dólares anual, que equivale a un 20% del comercio mundial.

La Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE) advierte en su último informe que la tasa de desempleo de las mujeres (independientemente de su nivel educativo) será superior a la de los hombres. Según datos de 34 países de la OCDE y otros 12 invitados en el estudio (las economías más avanzadas del mundo), sólo el 66% de las mujeres están ocupadas, por un 80% de los hombres. La "brecha de género" es mayor entre adultos con menor nivel educativo, pero se mantiene entre hombres y mujeres con nivel universitario.

La derecha no duda ante el escenario de "Ley de la selva capitalista": "La globalización es una integración global competitiva, de economías, de asignación de recursos y de soluciones tecnológicas. En todos los procesos de este tipo hay ganadores y perdedores, los está habiendo ya. El objetivo es que España esté entre los primeros".

2.- Europa. Situación del proceso de integración y TTIP

La integración regional de Europa en torno al proyecto de la UE se ha caracterizó desde el primer momento por un proyecto liberal en sus vertientes político y económico, ya con los primeros impulsos del Tratado de Roma en 1957 y posteriormente con el Acta Única en 1985, que mantenían, entonces, el Estado del bienestar construido al calor del "pacto social" del capitalismo reformado de posguerra.

La reconstrucción capitalista de posguerra pivota sobre el reciclaje de los excedentes económicos de los EEUU que utilizan Europa (y particularmente la Alemania de la RFA) y el extremo Oriente asiático (particularmente Japón). Hay que recordar que una buena parte de la izquierda sindical y política europea occidental renuncia en este pacto social a ejercer la democracia económica e industrial a cambio de su papel reconocido e institucionalizado en la negociación colectiva y la consolidación de los derechos civiles que estabilizaron y hasta cierto punto democratizaron el capitalismo reformado de posguerra, pero que como muy acertadamente señala Antoni Domènech. "Al capitalismo socialmente reformado de posguerra correspondió una socialdemocracia y un sindicalismo reformado en sentido básicamente procapitalista: renunciaron a la democracia económica e industrial, se desentendieron de la propia tarea cooperativista a la que tantos esfuerzos habían dedicado antes de la guerra y, en general, rindieron toda aspiración a remodelar republicanamente de raíz la vida económica productiva", renunciaron al cambio revolucionario del sistema, es decir, ejercer la democracia económica en los centros de trabajo, conservando, eso sí, importantes derechos políticos y sindicales. Así entenderemos también el papel acrítico de parte de la izquierda europea en el modelo de integración de la UE, y así entenderemos también la crisis de la izquierda política y sindical en España que, alrededor de la Transición, reprodujo los aciertos y los errores del sistema implantado en Europa.

El carácter de clase de las instituciones de la UE da la perspectiva de la profundidad que alberga para los comunistas europeos el concepto de "refundación de Europa". Es necesario un Proyecto Constituyente para Europa basado en la paz, la democracia, la solidaridad y la cohesión social y ambiental.

El Consenso de Washington elaborado a finales de los 80 en los EEUU y pensado primero para recopilar y ordenar su acción de dominio sobre América Latina, adquirió cosificación teórica y pasó a Europa convirtiéndose en el "Consenso de Bruselas". Pensamiento neoliberal que iluminó la actuación política de Reagan y Thatcher. Ya los Tratados de Maastricht (1993) a Lisboa (2007), pasando por el fallido proyecto de Constitución Europea, beben de estas fuentes y han seguido, consecuentemente, con directivas como la Wolkenstein, la liberalización de servicios y el Pacto de Estabilidad.

El Euro o la UE son etiquetas de políticas construidas bajo la hegemonía neoliberal; hay que refundar Europa en un nuevo espacio de integración que no puede ser el actual recipiente carcomido de la UE ni puede obedecer a los criterios sobre los que el euro se asienta.

La UE se halla en este momento en una crisis económica y política sin precedentes en su historia. El crecimiento económico es inferior al 1%, con altísimas tasas de paro, especialmente, en los países de la Europa del Sur donde la deuda y los recortes presupuestarios deprimen más sus economías, pero sobre todo, observan impactos en la su cohesión social muy severos, con un crecimiento exponencial de las desigualdades, la pobreza, el desempleo y la falta de recursos para el mantenimiento de los servicios públicos básicos como son la sanidad y la educación junto al acceso a la vivienda.

El Banco Central Europeo (BCE), ante esta situación crítica, sigue mostrando su ineficacia al situarse al margen de los parámetros sociales y de empleo que no entran "oficialmente" en sus competencias ni preocupaciones. La crisis de la deuda ahoga las economías del sur de Europa e impide cualquier recuperación que no pase por el desguace definitivo del Estado del Bienestar existente, la privatización de los servicios públicos e incluso la venta del patrimonio nacional de los Estados.

El recientemente nombrado Presidente de la Comisión Europea (CE), Jean Claude Juncker y el Presidente del BCE, Mario Draghi siguen las consignas de los gobiernos conservadores-socialdemócratas-liberales que siguen apostando por la disciplina de la austeridad, con propuestas que refuerzan el concepto de "reforma" en el sentido neoliberal de desregulación y recorte de derechos como se aplica. La Unión Bancaria como oligopolio de las 128 principales entidades financieras europeas, la Unión Fiscal como acción desfiscalizadora y de disciplina presupuestaria que obliga a criterios de reducción fiscal y recortes en todos los países a la vez que definitivamente consolida los paraísos fiscales y otras formas de evasión tributaria y la exigencia de nuevas Reformas Laborales y de los Sistemas Públicos de Pensiones. En resumen, disciplina macroeconómica con liderazgo del sistema financiero utilizando de ariete la obligatoriedad de reformas estructurales. Los cambios y la evolución política dentro de la UE avanzarán al servicio y al ritmo de la consolidación de estos criterios, sin debate democrático, sin agenda social y con sistemas cualitativos entre países del núcleo duro para tomar las decisiones.

El sueño europeo ha quedado desnudo, una vez al proyecto neoliberal político y económico se le ha sustraído el Estado del Bienestar, como el elemento de cohesión que justificó el pacto social de posguerra. Ahora ya no queda nada, es una cáscara vacía, e incluso las libertades políticas y sindicales conquistadas ahora peligran y pueden ser arrebatadas junto al trabajo, la educación, la salud y la vivienda.

Hacemos un comentario sobre los resultados de las Elecciones griegas del 25 de enero. El impulso de la coordinación de las izquierdas del sur de Europa y el papel de la deuda son dos aportaciones importantes de Syriza, para Grecia, para el sur de Europa y para todo el continente.

Consecuentemente con la visión neoliberal de la globalización capitalista, aparece la teorización de la relativización del poder de los Estados en un mercado capitalista globalizado. Si en el período de la guerra fría el concepto a combatir era el de la "planificación", en este momento de furia neoliberal es el de la "regulación" el que se lleva las críticas como obstáculo que dificulta la recuperación después de la crisis. Conocemos ampliamente como la desregulación de los mercados de capital producida por el gran poder político de la oligarquía financiera ha determinado el volumen de la burbuja y el estallido financiero que lideran el inicio de la crisis en 2008. Es reconocido que el capitalismo de posguerra dio mayor papel de control a los Estados y que a partir de los años 70 y 80 se invierte la norma con acciones desreguladoras que deshacían el camino de la experiencia de la crisis de 1929.

En estos contextos han proliferado los Tratados de Libre Comercio y la actual negociación del Tratado Transatlántico de Comercio e Inversiones (TTIP) entre la UE y los EEUU y el Acuerdo Económico y Comercial Global (CETA) entre la UE y Canadá.

Los Tratados de Libre Comercio y específicamente el TTIP y el CETA (que son mucho más que simples Tratados de Libre Comercio) tienen como objetivo teórico relanzar el comercio internacional reduciendo regulaciones y aranceles que lo dificultan; la realidad es que lejos de crear nuevo empleo de calidad lo destruyen y lejos de proteger a los sectores más débiles de la economía los derrumban deliberadamente para que sean las grandes compañías transnacionales las que no dejen ni una miga del pastel sin control.

Los Tratados de Libre Comercio, firmados con países del 3er mundo o en proceso de desarrollo, ignoran los condicionantes vinculados a los Derechos Humanos (entendidos también como Derechos Económicos y Sociales) reforzando el papel de las oligarquías nacionales a cambio del expolio de recursos naturales de todo tipo, el control de las economías campesinas tradicionales y las costumbres indígenas. Son una renuncia de soberanía y una competencia desleal que dificulta la aparición de un discurso alternativo ligado a prácticas tradicionales o de comercio justo y sostenible.

El TTIP y el CETA tienen una larga tradición transatlántica de relación entre la UE y América del Norte y tienen la pretensión de convertirse en una verdadera Constitución Económica Neoliberal que determinará el conjunto de políticas económicas a ambos lados del Atlántico, y sustituir así parte de la soberanía legislativa y reguladora de los Estados por Tribunales de Arbitraje "ad hoc" a los que se someterían las legislaciones de los parlamentos nacionales y de la UE en el caso de conflicto con los intereses de las grandes corporaciones.

El TTIP y el CETA quieren quitar la soberanía de la calle y de los parlamentos y cerrarla en los consejos de administración y los tribunales de arbitraje donde no llega la luz de la democracia.

Los mayores riesgos que acumulan el TTIP y el CETA son la pérdida de derechos laborales y la rebaja de salarios (la legislación laboral de los EEUU es mucho más laxa que la europea), el relajamiento en los estándares técnicos de seguridad y de normativas industriales, el incentivo a la privatización de los servicios públicos al reducir el listado de los no privatizables y la posibilidad de relajar aún más la regulación sobre los mercados financieros. Hay que tener en cuenta que entre los EEUU y ASEAN se está en plena negociación de Tratados de parecidas características que actúan en cadena en el momento de establecer criterios de referencia (los estándares laborales en las zonas del sudeste asiático, por ejemplo).

Finalmente indicar que al mismo tiempo también se está negociando un Tratado de Liberación de Servicios en el marco de la Organización Mundial del Comercio (OMC).

3.- Catalunya

• Políticas neoliberales
• La Catalunya de los trabajadores i las clases populares
• El fin de Régimen en Catalunya

Es importante situar a Catalunya en las coordenadas del debate internacional, donde el concepto de soberanía para los comunistas va mucho más allá, como hemos visto, del nominalismo inherente a las denominaciones políticas. Catalunya no se escapa, dentro de la crisis capitalista, de convertirse dentro de Europa y España en territorio donde se acumulen las diferentes contradicciones de la crisis global descrita anteriormente.

Las políticas de austeridad se han aplicado en Catalunya de forma puntera por parte de la derecha catalana. La oligarquía catalana mantiene unas características propias de nuestro territorio y de las peculiaridades del desarrollo capitalista, pero está plenamente conectada con la oligarquía española y europea en sus aspectos esenciales de modelo de acumulación. Aquí se han reproducido los ataques a los derechos y las conquistas sociales, privatización del sector público y amplio discurso ideológico justificador de la crisis, para poder desarrollar en el ambiente propenso, todo tipo de recortes, privatizaciones, agresiones y actos de desposesión generalizada.

En Catalunya se ha puesto en marcha una acción sistemática, especialmente en los últimos años, de cambio de modelo social y de desguace planificado y sincronizado del Estado del Bienestar y los Bienes Comunes que tiene sus principales hitos en:

- Desfiscalización progresiva de la hacienda pública y aumento continuado del fraude y la evasión fiscal. Apoyo a directivas europeas y leyes estatales en la línea de la estabilidad presupuestaria y la consolidación fiscal. Siempre han colaborado en este abanico PP y CiU de forma estrecha. Demonización del gasto público y fomento de nuevos nichos de negocio privado en el área pública. El debate sobre el déficit fiscal se utiliza en buena medida (existe un déficit real) para ocultar el modelo clasista a la hora de afrontar la redistribución de la riqueza.
- Recortes y privatización descarada del Sistema Público de Salud.
- Degradación de la escuela pública, consolidación del sistema educativo de doble red con un traspaso constante de recursos públicos del sistema público a la escuela privada. - Destrucción del sistema público de educación infantil 0-3 y enseñanzas de música y danza. Recortes, privatización y mercantilización de la Universidad Pública.
- Degradación y pérdida de empleo público.
- Degradación por falta de recursos de la red de ayuda social con su correspondiente discurso de criminalización o banalización de los sectores más necesitados. Feminización de la pobreza y retorno del papel subordinado de las mujeres como consecuencia de los recortes en el sistema público de cuidado de los niños y personas mayores.
- Colaboración plena de la derecha catalana en las políticas de agresión a los derechos laborales.
- Agresiones al territorio. Infraestructuras de transporte, agua, energía, turismo y políticas de vivienda entre otros.

Comunistas de Catalunya creemos en la idea de "Plan de Rescate Ciudadano" para paliar la situación de emergencia social que vivimos. Es necesaria una Reforma Fiscal que permita una mayor redistribución de la riqueza, un reforzamiento de la negociación colectiva de los trabajadores que garantice el poder adquisitivo de los salarios y una renta garantizada de ciudadanía que asegure a todas las personas sin ingresos mínimos para una vida digna.

Es por ello que es necesaria una planificación democrática y participativa de la economía que neutralice el poder absoluto que han tenido las élites políticas y económicas. Y es preciso un control público de sectores estratégicos de la economía para asegurar el interés general. Esta planificación democrática tiene como objetivo también el cambio de modelo productivo.

Hay que prestar mucha más atención y apoyo a la economía social y cooperativa, como una forma de romper las reglas de hierro del capitalismo financiero, el consumismo y el conjunto de modelos de producción, distribución y consumo depredadores.

Hay que reforzar en Catalunya el Municipalismo, como corriente tradicionalmente democrática y progresista, con una mirada cercana a la ciudadanía para objetivos concretos de bienestar, evitando su manipulación y estructuración partidista y sectaria.

Es necesaria una nueva cultura del territorio que implica un proceso de reapropiación de nuestras vidas y por tanto también de nuestros espacios vitales. Que esta reapropiación lo sea en clave de equilibrio y contención no es una cuestión menor, sino una necesidad de primer orden. El control de cómo deben ser nuestros paisajes cotidianos, sean urbanos, rurales o naturales, no puede quedar en manos de las grandes corporaciones privadas. Su encaje requiere una visión integrada del territorio. Este debe entenderse como un todo dinámico y no como una simple agregación de piezas aisladas.

El mismo desprecio que ha operado en las empresas hacia los trabajadores y que está suponiendo la destrucción de los derechos laborales facilitando su explotación salvaje, o hacia los vecinos empobrecidos en barrios populares sacudidos por la especulación inmobiliaria, ha tenido su correlato en el expolio y destrucción ecológica del territorio. Este ha sido visto exclusivamente como contenedor de infraestructuras deudoras de un modelo expansivo y basado en la acumulación salvaje de capital en pocas manos.

Esta alianza entre movimiento social y ciencia ha sido primordial para la aparición de una ciudadanía más sabía, más participativa, más activa, que quiere ser protagonista y parte de la decisión sobre las dinámicas y procesos que se quieren implementar en los lugares donde viven. Ya no valen tutelas ni alturas jerárquicas. En muchos casos estos ciudadanos organizados se han convertido en los auténticos garantes de los intereses de todos y del bien común, por encima de los intereses egoístas de los que sólo piensan en acumular capital llevando a cabo obras de dudosa necesidad.

Hay que construir identidad de clase trabajadora, orgullo de pertenecer a la "cultura del trabajo" como elemento identificador y promotor de valores de solidaridad, austeridad, organización y lucha emancipadora. Es necesario el reforzamiento de las organizaciones sindicales de clase, como factor imprescindible de la organización básica de los trabajadores, pero no de forma acrítica a las perspectivas acomodaticias con un papel institucionalizado y poco adaptado a los cambios producidos en el seno de la clase trabajadora en las últimas décadas y a la crisis de una determinada forma, alejada de la calle y de los centros de trabajo, de hacer política y sindicalismo en los últimos años.

Un Nuevo País que necesita la mayoría social en Catalunya frente al país al servicio de segmentos pequeños de la población que acumulan gran poder económico, político y mediático. La lucha por el derecho a decidir de Catalunya y su relación con el resto del Estado es para los hombres y mujeres comunistas parte inseparable del modelo social, sostenible y democrático de sociedad a la que aspiramos. El acto de soberanía no es para nosotros un hecho abstracto en nombre de una historia o de un pueblo indefinido; para nosotros, el acto soberano de decisión está ligado a unos derechos y a un modelo de desarrollo que concreten las condiciones de vida cotidiana de la mayoría social del país, y es por este nuevo país que queremos decidir.

Las movilizaciones sociales, democráticas y nacionales de los últimos años en Catalunya son un factor positivo. Los y las comunistas participamos en las movilizaciones nacionales para desarrollar nuestro proyecto de catalanismo popular. Los y las comunistas defendemos como concepto inseparable de nuestro proyecto de construcción nacional su dimensión social, democrática e inclusiva, que nos hace confrontar con el proyecto de nación identitario, territorialista, historicista y etnicista que caracteriza a la derecha nacionalista.

Hay que reforzar la apuesta republicana y federalista como una opción que combina la democracia, la soberanía y la justicia social. Se necesitan procesos Constituyentes en Europa, España y Catalunya y los comunistas debemos actuar en cada uno de estos, ya que no funcionan de forma aislada y se retroalimentan en positivo y en negativo.

Es preciso pues desarrollar una propuesta Constituyente para Catalunya dada la crisis de Modelo de Estado que se profundiza a partir de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto en 2010. Posteriormente las propuestas recentralizadoras del PP y los ataques a la lengua y cultura catalanas han evidenciado esta crisis de modelo y los años 2012, 2013 y 2014 las jornadas del 11 de Septiembre y del 9 de Noviembre han reforzado la lucha democrática por el Derecho a Decidir.

En la cultura del PSUC encontramos de forma reiterada la utilización del concepto República Catalana.

Para nosotros la República Catalana significa:

- Una propuesta de Vía Federal de Libre Adhesión o Federalismo con Derecho de Autodeterminación que establece una relación entre pueblos libres e iguales.
- Una propuesta constituyente con contenido de plena democracia política, económica, social y cultural.
- Una propuesta de estado propio como superación del estatus político de Catalunya que ya no puede ser dimensionado bajo una Comunidad Autónoma del Reino de España.

Comunistas de Catalunya apostamos por una República Catalana Social, Democrática y Libremente Federada.

Los y las comunistas trabajamos también para un proyecto constituyente para el conjunto de España. El avance de este proyecto constituyente en España está inextricablemente ligado al avance de nuestras propuestas para Catalunya. Proponemos pues un nuevo proyecto de convivencia entre Catalunya y el resto de pueblos de España basado en una relación de libres e iguales y amparado en un nuevo marco republicano, federal y cooperativo.

Comunistas de Catalunya apostamos por una República Federal Plurinacional para el conjunto de los pueblos de España.

En los trabajos de confluencia en un Nuevo Espacio de la Izquierda Catalana, la dimensión de la construcción nacional es determinante para hacer confluir a federalistas, soberanistas e independentistas y así conformar un nuevo referente social y político que quiere conseguir nuevas mayorías.

El 12 de septiembre de 2012 Artur Mas y CiU abrazaban el discurso independentista para intentar aprovechar la movilización desatada en las calles de Barcelona y otras ciudades de Catalunya. Nada tenía que ver el proyecto de CiU con la voluntad de ruptura para comenzar cambios profundos, no sólo de relación con España sino también de cambios sociales y democráticos imprescindibles, que sí presidía la voluntad de muchos independentistas. Mas lo hizo como muestra de funambulismo político y engaño para poder mantener el poder cuando la política recortadora, corrupta y clientelar de su gobierno (soportada por el PP de Alicia Sánchez Camacho de 2010 a 2012) amenazaba con pasarle factura. Perdió 12 diputados, en gran parte, consecuencia de los recortes que realizó su Gobierno en muchas ocasiones por convicción; para cambiar de raíz un modelo de cohesión social en el que no creía por razones ideológicas de derecha; catalana, pero derecha.

Mas ha utilizado durante dos años, hasta el 9N, el "Proceso" para sobrevivir. CiU puso el post 9N al servicio de la refundación de su proyecto, intentando utilizar y manipular a algunas de las organizaciones políticas y sociales que han participado en el mismo.

No aceptamos el concepto de elecciones "plebiscitarias" diseñado por CiU. Por esto hemos contrapuesto a la "lista de país, patriótica o única" de Artur Mas y CiU, una lista unitaria de las izquierdas sociales y políticas, basada en el programa de la movilización social y democrática. Por eso contraponemos a las "elecciones plebiscitarias" unas "elecciones constituyentes" para poder hablar y decidir de todo, sobre el conjunto de modelo de país y no sólo de adhesión al Presidente o a listas de "verdadera catalanidad". Queremos opinar y decidir no sólo sobre una Catalunya rica y plena, sino también y especialmente, sobre una Catalunya justa y limpia.

Comunistas de Catalunya cree que sólo una acción democrática como un referéndum puede medir verdaderamente la intención del pueblo de Catalunya hacia su relación con otros pueblos de España y Europa, no creemos en caminos unilaterales ni en declaraciones que no cuenten con la participación popular y democrática.

El Pacto CiU-ERC da continuidad a un teatro que lleva Catalunya a nueve meses más de recortes, corrupción y frustración nacional.

Es necesaria en Catalunya una Ruptura Democrática con el modelo político y económico de nacionalismo conservador que ha representado la derecha catalana; esta ruptura debe tener un "Hoja de Ruta Social y Democrático" para poder construir la República Catalana que las clases populares anhelan y merecen. Es preciso que las izquierdas sociales y políticas catalanas apuesten por un "Fin de Régimen" que confiera un protagonismo a la clase trabajadora y a las clases populares para iniciar un Proyecto Constituyente de Nuevo País.

4.- El papel de la política. Espacio político y alianzas

La crisis de la política a nivel internacional, a nivel europeo, a nivel de España y en Catalunya presenta características comunes, basadas en la imposición de decisiones especialmente económicas por mecanismos sin legitimidad democrática a amplios sectores sociales, que viven negativamente las consecuencias de la crisis y sus ajustes de todo tipo. Los recortes del Estado del Bienestar, el paro y la precariedad convierten la vida cotidiana de millones de personas en una dolorosa existencia junto a aquellos causantes de la crisis que no han asumido responsabilidades y gozan de una situación acomodada.

La corrupción sistémica de un modelo económico basado en la especulación y el engaño, penetra en la política en el momento de reforzar los mecanismos de control y de reproducción oligárquica, generando una ola de indignación creciente con casos tan mediáticos y espectaculares como repugnantes (Palau, Pujol, Gurtel, Bárcenas, Mercurio, etc.)

En Catalunya aparece de forma especial la crisis del modelo de Estado, que se suma a los efectos anteriores, como consecuencia también de las provocaciones de una derecha extrema que desprecia los sentimientos de la realidad plurinacional.

Una parte de las respuestas del PP, además de intentar maquillar la situación con operaciones de transparencia y de regeneración democrática, ha sido endurecer la represión sobre la protesta, reforzando el Código Penal o aprobando la Ley "Mordaza".

Todo el sistema político, económico y territorial diseñado en los Pactos de la Transición hace aguas después de más de 36 años de la Constitución de 1978 y hasta la Monarquía es cuestionada como nunca.

Los Comunistas de Catalunya defendemos una Ruptura Democrática de las estructuras de la Transición, abriendo un periodo constituyente que desarrolle cambios de radicalidad democrática en ámbitos de la economía, el sistema político y que conlleve la libre autodeterminación de los pueblos.

Nuevo Espacio

En el mes de marzo de 2012 los comunistas catalanes ayudamos a construir la idea del "Nuevo Espacio" con reflexiones como ésta:

"La Coalición ICV-EUiA se ha quedado pequeña. Apostamos por un proceso constituyente de un nuevo espacio político de izquierdas en Catalunya... Hoy en día podemos decir que tenemos que ampliar lo que supone la Coalición, en especial si queremos organizar a todas aquellas personas que se sienten de izquierdas que no están ni estarán a ICV ni en EUiA y que ahora nos han votado, y también organizar a aquellos que aún no nos han votado pero que son de izquierdas y ante el nuevo escenario necesitarán una izquierda más amplia.

Deberíamos trabajar por un nuevo referente catalán que supere ICV y EUiA con la construcción de un nuevo espacio que fuera punto de encuentro de la izquierda plural y la sociedad civil, que supusiera un paso más allá de la Coalición de hoy. Este nuevo espacio debe ser de suma, plural y propositiva, organizada sobre la base de la sociedad civil, que plantee la lucha, el desarrollo y la construcción de un proyecto de Democracia Social; la lucha hoy pasa por democracia y los derechos sociales.

Esta nueva fuerza catalana debería ser plural con voluntad de unidad y de suma, que responda a las necesidades de nuestro pueblo, y que sea expresión de las clases populares y con fuerte presencia de las clases trabajadoras donde participen también profesionales, comerciantes, autónomos, etc. o sea, con clases diferentes, con lo que era la cultura del PSUC y que recupere el catalanismo popular como cultura de amistad con otros pueblos.

Es necesaria una nueva fuerza catalana con nuevas formas de hacer política, que entienda que hoy el protagonismo de la política está en la sociedad civil y la actividad humana y que así se exprese en la sociedad política para ir a un nuevo consenso entre sociedad política y sociedad civil. Que supere las estructuras existentes con voluntad organizadora, vertebradora, dinamizadora y con transversalidad, no como lobby. Una fuerza que trabaje con la gente y conecte con la sociedad de hoy.

Este nuevo espacio ha de superar las limitaciones y contradicciones de la actual Coalición entre ICV y EUiA, ha de sumar nuevas fuerzas políticas y sociales y personas de izquierdas. Debe ser radicalmente democrático en su funcionamiento, con una persona un voto como forma de decisión. Implementación de consenso, transversalidad, transparencia y participación, y que tome como primera referencia la organización y la movilización social. Flexible, unitaria y donde conviven diversas identidades, también hacia sus referencias estatales y europeas y que haga compatibles plenamente sus perfiles rojos, verdes y violetas.

Una fuerza inclusiva de las culturas colectivas y personales que beben de las tradiciones del comunismo, socialismo, ecologismo, independentismo y de otras experiencias de izquierdas, con el activismo social vinculado al sindicalismo, movimientos populares diversos, con las organizaciones y movimientos sociales, con la defensa del patrimonio cultural y el derecho a decidir, con voluntad de plantear el catalanismo popular de hoy. Voluntad de ser referencia de todos los votantes, y que aparte de dar el voto participen con nosotros, partiendo de un programa mínimo y con libre adscripción ideológica de las izquierdas. Es necesario un periodo de transición para conseguir este espacio político de izquierdas”.

Ahora, casi tres años después, hay que analizar algunos aspectos de balance y de propuesta al comenzar un año clave como el 2015 donde concretaremos buena parte de la politización que la crisis y la movilización han generado. Entramos en un escenario con el resultado de las Elecciones griegas el 25 de enero, las Elecciones andaluzas el 22 de marzo, las municipales en Catalunya y Municipales y Autonómicas en el conjunto del Estado el 24 de mayo, las Elecciones al Parlamento de Catalunya el 27 de septiembre y las Generales para noviembre o diciembre. Hasta cinco impactos electorales en un solo año.

Han aparecido nuevos fenómenos sociales fruto de la crisis del modelo económico, político y territorial que en los puntos anteriores se ha descrito, el 15-M, las movilizaciones para la salud pública, la vivienda, la enseñanza pública o el derecho a decidir han politizado a amplios sectores sociales de forma diferente a como generaciones anteriores participaron de la movilización y de la política.

El sistema de partidos que en el momento de la Transición significó un avance en la participación política, se ha convertido finalmente un corsé para la participación efectiva con dificultades de transparencia, rendimiento de cuentas y relación efectiva entre compromisos programáticos y cumplimiento de los mismos (especialmente en los gobiernos). Los problemas de financiación de los partidos y la corrupción política han enturbiado especialmente en los últimos años la confianza de la ciudadanía en la acción política de los partidos tradicionales, afectados o no por las malas prácticas. La derecha ha fomentado el discurso del "todos son iguales" para nublar y globalizar su corrupción y su hipocresía entre discurso y práctica, convencida de poder seguir controlando el sistema, aunque crezca la desafección, en base a un control mayor de los grandes medios de comunicación y en la coraza que le proporcionan las leyes electorales bipartidistas y no proporcionales.

Fruto de todo lo expuesto en los últimos años han aparecido nuevos sujetos políticos y sociales que en el nuevo escenario dimensionado alteran notablemente las correlaciones y las formas de hacer política. Este fenómeno no es exclusivo de España y de Catalunya, en Francia, en Italia o en Grecia son realidades emergentes y bien diferenciadas en la nuestra. Merecen una reflexión tranquila fenómenos euroescépticos, populistas o fascistas. El caso de Grecia es el más cercano, con el hundimiento del sistema bipartidista entre derecha e socialdemocracia que pervivía en los últimos 35 años (ND-PASOK) con la irrupción de la izquierda radical griega (Syritza).

Todo apunta pues a un verdadero terremoto político en 2015, con unos escenarios de cambio posible como no se producían en las últimas décadas, con actores nuevos y viejos que propugnan la Ruptura con los esquemas económicos y políticos caducos que nos han llevado a la crisis y que no nos pueden sacar de ella de forma favorable a las clases populares.

Fenómenos como la CUP, Proceso Constituyente, Podemos o Ganemos, se articulan junto a nuevos liderazgos sociales que responden a nuevas experiencias de movilización desarrolladas en los últimos años, que ahora de forma individual y colectiva quieren participar de la acción política, pero que rehúyen en muchas ocasiones espacios de política tradicional. Estos nuevos fenómenos crecen también a caballo de las redes sociales y de nuevas formas de comunicación que afectan, no sólo pero de forma especial, a jóvenes generaciones que fácilmente conectan con los nuevos medios audiovisuales.

Evidentemente algunos de estos nuevos sujetos presentan dudas desde un punto de vista de programa político o de adscripción ideológica, y en cambio otros abrazan fuertemente la bandera de la regeneración democrática junto a posicionamientos claramente neoliberales y centralistas como el caso de Ciudadanos.

Pero a pesar de todo se apunta una fuerte corriente de cambio (por concretarse de forma inmediata) ante la que aparecen las resistencias de fuerzas políticas "de orden" que quieren mantener "status quo" especialmente del modelo económico, con diferentes grados desde un punto de vista democrático y territorial. Se apunta un hundimiento (como ya se inició a las elecciones europeas de 2014) del bipartidismo en España y un redimensionamiento del mapa político en Catalunya.

Comunistas de Catalunya con el cambio y la Ruptura Democrática

Aparece un debate en las izquierdas plurales catalanas y españolas, entre resistir con los instrumentos actuales de que disponemos y esperar que pase la efervescencia de los nuevos sujetos políticos en este 2015, o apostar de forma decidida por insertarnos en la corriente de cambio buscando nuevas formas organizativas flexibles.

El espíritu del Nuevo Espacio siempre pretendió no dejar a nadie atrás (lo de sumar sumando y no restando), pero de forma decidida caminar en una redimensión del espacio de la izquierda transformadora que se veía inevitable y deseable, para reconectar con la nueva repolitización que ya aparecía de forma evidente.

Los pasos dados en estos dos años y medio han sido claramente insuficientes y ahora la aceleración de los acontecimientos podría aconsejar establecer la seguridad de un paréntesis donde dejar la oportunidad para más adelante, pero todo parece indicar que el cambio podría producirse sin la participación de una parte importante de los comunistas y de la izquierda transformadora y eso sería un error imperdonable y un lastre político e ideológico que podría cuestionar la profundidad del cambio que puede producirse.

Así pues hay que apostar de forma decidida por la participación en la ruptura política y empezar a dimensionar las formas y las adaptaciones necesarias para que esto sea posible. No podemos establecer con los actores políticos y sociales un diálogo circunscrito a las formas políticas clásicas y hay que encontrar nuevas formas organizativas.

El partido debe conocer e intervenir, de forma coherente con la estrategia que desarrollamos en los instrumentos políticos, sindicales, sociales, etc., en los espacios de ruptura, para establecer puentes, diálogos y complicidades, que tienen como objetivo final, siempre, sumar los actores políticos y sociales, individuales y colectivos que pueden participar en un cambio de estas características en Europa, España y Catalunya.

Es necesario en el partido debate colectivo y acción colectiva; la impaciencia de las acciones individuales sólo conllevaría dividir esfuerzos y no pensar en el conjunto de la militancia que es un tesoro que hay que cuidar con pedagogía política y esfuerzo organizativo.

En su momento las experiencias en la creación de IC, IU o EUiA ya significaron saltos cualitativos impensables no demasiado tiempo antes por las formas políticas que las precedieron; ahora toca de nuevo innovar para poder seguir redimensionando los instrumentos al servicio de la gente y no la gente al servicio de los instrumentos. Experiencias como Syriza en Grecia o el acuerdo de Ganemos Barcelona nos aportan datos de éxito de los que seguro podemos extraer experiencias positivas.

Es preciso un debate urgente en el partido sobre cómo EUiA e IU, como instrumentos de intervención política, deben participar de la articulación del cambio y la ruptura en 2015, debate colectivo que debe preservar lo mejor de nuestra militancia y aportación política pero no para disfrutar de ellas como en un museo, sino para ejercerlas en la transformación concreta de la realidad.

En un reciente artículo, Antoni Domènech (en del libro, ¿Tiene porvenir el socialismo?) repasa la historia y las aportaciones al mundo actual de la tradición del socialismo obrero, recordando que sin entender la realidad del movimiento obrero y popular y sus tradiciones históricas socialistas, no se puede entender la realidad política, económica y cultural del mundo contemporáneo. Así pues, esta tradición nos ha llevado a la participación política en partidos de masas que merecen tal nombre, la defensa de los derechos humanos, la descolonización y el derecho de autodeterminación y finalmente la democracia política. Evidentemente venimos de lejos y seguimos queriendo ir más lejos aún y nuestra tradición debe formar parte de la ruptura posible en 2015.

Hoy el debate de 2015 se dirime entre reacción o cambio, los comunistas somos parte del cambio y aportamos a este aspectos cualitativos por su profundidad y duración. El cambio como se ha descrito, toma formas de ruptura democrática y no hay ninguna posibilidad de mantener posiciones equidistantes en función de cálculos electoralistas. Es necesario audacia para buscar las formas concretas que permitan la confluencia, siempre pensando en nuevas formas de hacer política y no adaptaciones ni supeditaciones a las viejas.

Citando a Martí i Pol, no esperemos mañana, ahora es el momento:

Tenemos apenas
lo que tenemos y basta: el espacio de historia
concreta que nos toca, y un minúsculo
territorio para vivirla. Pongámonos
en pie y que se oiga
la voz de todos solemnemente y clara.

(*) Este informe queda complementado con las resoluciones del partido “Yihadismo y Neofascismo, monstruos del imperialismo" (http://bit.ly/1z7ayv5) y sobre el triunfo de Syriza en Grecia (http://bit.ly/1wx99gp). También con el informe aprobado en el Comité Ejecutivo sobre Plan de trabajo de Organización. Acompañamos finalmente la "Declaración de Barcelona" del I Foro del Sur de Europa celebrado en BCN el 23 y 24 de enero de 2015(http://bit.ly/1Klr15p).

Comité Central de Comunistes de Catalunya

Barcelona, 31 de enero de 2015

Etiquetes de comentaris: Documents